aquari-1 2003-2005

No recordo què vaig fer amb la llàgrima que vaig recollir dels teus ulls aquell matí d'hivern. Tampoc recordo gens si estàvem a recer, o bé el fred del carrer ens feia arrecerar passant la cantonada. Ben mirat, tampoc recordo bé si era el fred de l'hivern, o la templança de les fulles grogues de tardor. O potser primavera. I tampoc recordo amb certesa el color de la roba que portaves, potser un blau, potser marró, una brusa, un abric, una jaqueta, una faldilla llarga o uns pantalons cenyits amb un cinturó ample.
Tampoc recordo amb precisió el lloc on ens trobàvem, ni el poble, ni la ciutat, potser. Ni la música de fons ni el soroll de les obres, ni tan sols dels ocells. Ni els camions. Ni la gent que passava pel costat, ni més enllà. Potser eren els arbres i les flors d'un camp vora una carretera.

Tampoc recordo el dia. Fou un dia clar, això sí que ho recordo, perquè el sol et tocava de cara. Sempre m'ha agradat veure't els ulls a la llum d'algun astre, perquè et fan reviure la brillantor que viu al fons de tu. Quan és el sol qui t'il.lumina, la teva mirada és gran i generosa. I quan és la lluna la que posa aquell punt blanc gairebé imperceptible al negre dels teus ulls i t'envolta de silenci, el món s'atura.

Aquella llàgrima vessada des del fons del teu cor. No recordo quan, ni on, ni què en vaig fer. Però sí que recordo, i no oblido, per què ho vaig fer.

Mirandamar em passa el meme que corre aquests dies. És la primera vegada que m'arriba una cosa d'aquestes, així que vaig a rebuscar una mica per l'itinerari personal, a veure què surt.

Deu àlbums de música

- El darrer concert de Dinu Lipatti (Besançon, 1950). Vinil. Un regal del meu pare. Actualment passat a CD.

- Pergolesi: Stabat Mater. Gravació en directe feta a Hongria, s/r.

- Bach: Cantates. Ton Koopman.

- Beethoven: Integral de sonates per a piano. Wilhelm Backhaus.

- Satie: obres per a piano.

- Billy Joel: Cold spring harbor.

-Patti Smith: Horses.

- Lluís Llach: Viatge a Itaca.

- Springsteen: The river.

- Maria del Mar Bonet: Collita Pròpia.


Disc que em faria vergonya de trobar

Un cassette que vaig comprar quan feia la mili, no recordo qui cantava o tocava. El recordo horrorós.

Música baixada a l'ordinador

Res. Hi copio els cd's que tinc, o que em passen.

Últim CD comprat

Cantares de vela, de Juan Perro, i unes sonates per a violoncel de Vivaldi.

Darrera música que he escoltat abans d'escriure aquest post

Un recull de guitarra clàssica espanyola.

Coses que escolto que signifiquen quelcom especial per a mi

Música per a piano del primer terç del XIX.

Llibres llegits durant l'any

Pocs, potser quinze o vint. I molts d'altres només fullejats o mig començats.

Llibreria o biblioteca

Llibreria.

Últim llibre llegit

Xinran: A les muntanyes sagrades. Ed.62, 2005.

Què llegeixo aquests dies

Vaig començar la darrera novel.la de Javier Cercas però no ens vam entendre gaire bé, i de moment està aparcada.

Relectura de diferents capítols de la Historia de la Critica del Arte, de L. Venturi.

Cinc llibres que m'han marcat.Ara mateix, diria aquests:

- El dia dels trífids.
- Neruda: Confieso que he vivido.
- Sanchez Ferlosio: Alfanhuí.
- Rilke: Cartes a un jove poeta.
- Nabokov: Contes.


5 bloggers a qui m'agradaria passar aquest meme

Arsvirtualis. Des de la seva serena i subtil discreció.
blog del Manel. Les paraules trobades al cantell del diccionari.
Idril. Sempre amatent, la vida a través de les paraules justes.
Mae. Una vida teixida amb fils de mil colors.
Memoria. Amb la gosadia de l'incert i la certesa de l'encert.







Acabo d'arreglar alguns dels enllaços del final, que no anaven a l'hora.
martí | 06.15.05 - 4:21 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Amb molt de gust recullo el meme; de seguida que pugui m'hi poso
Mae | 06.15.05 - 4:48 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Jo ja el tinc fet...
Idril | Homepage | 06.15.05 - 9:40 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

De tant en tant s'ha de treure la pols eh!!!.
mirandamar | Homepage | 06.16.05 - 12:16 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Espero que no desesperes. Un bes.
arsvirtualis | Homepage | 06.19.05 - 2:56 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Els inventors de la sopa d'all poden estar ben contents, perquè no deixen d'estar à la page. Ara va i resulta que acaba de sortir al mercat un model de telèfon mòbil absolutament revolucionari: el Vodafone Simply, descrit així a la primera pàgina on l'he trobat :

"Vodafone Simply es el resultado de casi dos años de investigación en varios países europeos, incluido España. Las conclusiones de estos estudios identifican un segmento de la población que no se siente atraído por las últimas novedades tecnológicas y buscan un teléfono sencillo que les proporcione las funciones básicas para el uso que ellos le dan: estar en contacto con su círculo cercano y organizar su vida diaria. Muchas de las sugerencias recogidas en la fase de investigación se han incorporado a este nuevo concepto de teléfono móvil."

De bones a primeres ja sabem que a Espanya es fa investigació, que ja és molt, ni que sigui per arribar a la conclusió que calia crear un nou concepte de telefonia mòbil per a poder parlar i enviar missatgets. I per això els han calgut dos anys. La mare dels ous.

Si després et pares a pensar un moment, pots arribar fàcilment a dues conclusions: una, que aixo de fer fotografies pel mòbil costa un ull de la cara, i que ja n'hi ha prou d'engreixar els comptes de resultats de les mateixes companyies que ens fan anar la xarxa a pas de tortuga, i tot aquest llarg etcètera. I dues, que la gran majoria d'usuaris no passen de fer servir una quarta o cinquena part de tots els botons que tenen els aparells electrònics, ja siguin telèfons, agendes, màquines de fotografia digital o reproductors diversos.


Ara estic content de no haver caigut encara al parany de renovar el meu mòbil, una relíquia de fa un parell d'anys, i que funciona la mar de bé: hi puc parlar i enviar missatges, vés quina cosa! Només em demana que el recarregui de tant en tant i que pagui puntulament la quota. I quan s'esconyi definitivament -porta un sargit a base d'Araldit- podré estar ben tranquil, sabent que amb el munt de punts acumulats que tinc, me'n podran oferir un altre de gairebé igual, només que amb el disseny una mica més modern, que també serà d'agraïr. I que serà una novetat fruit d'anys i anys d'investigacions i estudis de mercat.

I visca la sopa d'all.

Arribo a Sant Cugat després de la proesa de creuar el nus de la Trinitat procedent de la costa a les deu del matí, i enfilar l'autopista de Terrassa. Arribo al monestir. "Entra una altra persona, barbeta i ulleres", escriu Toni Sala des de la seva tauleta des d'on escolta amb certa dificultat la intervenció dels ponents. Ja he passat a la posteritat, mira per on.
El matí ha transcurregut tranquil, sense gaire invectives ni creuaments directes o indirectes. He saludat les tres o quatre persones que coneixia, i n'he desvirtualitzat algunes altres, segons expressió del TdQ.
Després de marxar al migdia amb la impressió que no s'acaba d'encaixar la definició clàssica de dietari amb la realitat múltiple dels blogs, he recordat les diverses clasificacions més o menys àmplies que van còrrer per la blogosfera fa uns mesos sobre el fenomen.
M'he quedat amb la pregunta als llavis sobre la dimensió literària -perdoneu l'expressió, no en trobo altra de millor- dels blogs, i amb la certesa que tampoc n'és una condició indispensable, i d'altra banda difícilment evaluable. Un mar de confusió, com el fet d'intentar-se definir a un mateix com a blogger, i que un servidor, almenys, no és capaç de respondre.
A la tarda segueixo l'evolució de les jornades des de la feina, a través del blog. Sembla ser que s'entra una mica més en matèria, que toca burxar una mica més a les entranyes de la blogosfera i buscar-hi el què, el com, el perquè, i potser la finalitat. Llegeixo també el manifest que ha sorgit avui mateix, símptoma inequívoc que la blogosfera és viva. Bona senyal.
L'ombra del tancament de Notes al marge ha posat a sobre al taula la -encara- poca incidència dels nostres blocs en la creació d'opinió en el nostre entorn. Tenim uns quants blogs que segueixen molt bé l'actualitat i posen el dit a la llaga quan toca, i això és d'agraïr, però encara són pocs. Som una colla de diletants prescindibles, ha vingut a dir Amat, en aquest sentit. Des d'aquestes línies lamento la notable absència del Carles Miró, amb el convenciment, però, que un dia, per una o altra banda, tornarà a la palestra. Almenys així ho espero. Ara mateix, les 11.20 de la nit, he anat a mirar si encara hi era. Ja no. El desenllaço.
Ara acabo de llegir les notes en directe que Toni Sala ens ha anat bolcant en el transcurs de la tarda. Em pregunto, sense gaire coneixement de causa, per no dir gens, si el dietarisme és un concepte aplicable a molts dels blogs, i tinc dubtes.

El cronista, molt amablement, s'ha deixat fer una fotografia:

Toni Sala 

Aquest matí hi he arribat una mica més puntual que ahir, o sigui que he vist començar la sessió. M'ha semblat que es parla de forma una mica més desimbolta. Ahir, al matí almenys, els ponents semblaven anar amb compte de no trepitjar ulls de poll en terrenys aliens, o alguna cosa semblant, però avui ja no.
M'ha agradat la imatge de'n Màrius Serra quan ha parlat del blog com un arbre enmig d'un bosc, viu, canviant, al que pots observar de lluny o llegir de prop amb tot detall, etcètera. Una de les moltes definicions de han sortit durant l'estona que he estat per allí. Encertada observació, també, la distinció entre el blog com a mitjà de comunicació i mitjà d'expressió.
M'he enbrancat tot sol en la consideració del blog com a "obra acabada" o no, en el sentit que qualsevol text es pot modificar, o anular, quan es vulgui, a discreció de l'autor. S'ha parlat abastament del sentit que té la immediatesa, i personalment no estic d'acord amb la relació immediatesa de l'escriure - voluntat de ser llegit, i de com això pot o no incidir en la qualitat del text i totes les seves derivades. Aprofito ara per comentar que fa temps que em plantejo la neteja d'aquest blog, però la consideració de l'obra (perdoneu l'expressiò altra vegada) com a reflexe d'un determinat moment, em frena. Com un llibre escrit i publicat en paper, que tot sovint, i com ha reconegut algun autor avui, no goses tornar a obrir. O a vegades sí. El temps, i la pròpia evolució personal, en són els responsbles.
He vist parlar la Flaneuse, la Tina, el Carles Bellver i el Biel Mesquida, una excel.lent representació de l'entorn blogger. Els de la tarda, no els he pogut veure.
La Tina, encara amb la ressaca del jet lag, parlava tan ràpid que amb prou feines la podia seguir. I la Flaneuse, que finalment s'ha deixat veure, ens ha obsequiat amb un parell de silencis expectants, sublims, d'una incalculada precisió que ha sabut administrar magistralment fins arribar a la seguent paraula. Tot un poema.
Àlex Susanna ha encetat una reflexió curiosa en parlar de com els seus escrits personals l'acosten cada cop més a la pintura.
Quan Balaguer comentava que els blogs es llegeixen de nou a vell, a la inversa de l'ordre cronològic que seria lògic en altres mitjans, ha obert la porta al fet del fragmentarisme dels blogs, que més endavant s'ha comentat abastament.

Tot plegat, us deixo quatre notes disperses de les coses que més m'han cridat l'atenció del que he pogut veure avui. Ho deixo apuntat aquí i vaig a donar un tomb per la blogosfera, a llegir-ne opinions i cròniques més ben fonamentades.