aquari-1 2003-2005

Aquesta nit, mentre dormia, he pensat que m'agradaria escriure un conte. Trobar un personatge, o dos, o tres. I posar-hi música i olors. Pintar-lo de colors. Descriure un rierol que desemboca en un suburbi antic i deixar-hi passar el temps en forma de dies i de nits, i posar-hi carrers, i cançons darrera les finestres, i roba estesa, soroll de puja i baixa escales. I ombres que devoren l'asfalt perseguides per bambes i xancletes, i algun taló mal portat pujant al taxi parat a la vorera. I sota els arbes plens d'ocells hi posaria més ocells, i arlequins amb els ulls blancs, i rastes ambulants. També hi hauria un bar i unes cadires, uns guiris malgirbats i uns jubilats. I una font d'aigua clara.
Paraules de tots els sons possibles, dites a cau d'orella, confidents, amoroses, o bé extretes d'un numeret d'òpera còmica, amb la gerra de cervesa a la mà gesticulant l'alegria que simulen voler encomanar, sota el portal d'una església on les immortals beates que han anat a combregar s'esperarien les hores que fes falta fins veure parar tanta disbauxa. Mare de Déu, on nirem a parar, dirien.
També hi faria entrar aquell home de vestit impecable que camina en silenci i esquiva el món com pot, i el nen que persegueix els coloms sense cansar-se'n.

I tot d'una tothom desapareix del seu lloc com per art d'encanteri. L'arlequí pica l'ullet a l'home que no parla, i la dona dels talons baixa del taxi, les beates travessen el carrer, i la font ja no raja. El nen ha fugit corrent carrers enllà, la parella enamorada es deixa anar les mans i el guiri dorm la mona amb el cap cot sobre la taula. El jubilat s'aixeca i ja no es cansa de baixar les escales, i l'ombra acull el vol del colom al ritme dels seus passos.

I tot continua exactament igual i tan diferent com sempre.

Fa un parell de dies vaig anar a casa d'un bon amic, a qui conec des de fa uns quants anys, potser dotze o tretze. Ens veiem molt sovint, tant per questions de proximitat com de feina, però de tant en tant ens agrada poder xerrar una estona amb calma i sense presses, i és el que vam fer a la fresca del vespre, que aquell dia era suau i agradable.

Des de fa uns quants mesos està preparant una exposició, una retrospectiva dels seus darrers vint anys de creació, en l'àmbit de la pintura i el gravat. Al pis de dalt de tot de la casa de poble on viu, una casa ja vella amb bigues de fusta al sostre i baranetes tremoloses a l'escala, hi té l'estudi. Durant el dia, la llum natural li arriba per les dues finestres simètriques de la façana, i li ajuda a veure molt millor la feina feta davant el cavallet durant les llargues hores de la nit. El cavallet, el té situat cap al fons de la sala, fent angle amb el racó. Així, la llum li arriba una mica a biaix, i li permet apreciar millor la textura de l'obra i el joc de relleus subtils del seu traç sobre la tela.

Em va ensenyar les darreres peces que ha estat treballant. Mitja dotzena de pintures sobre tela i dues sèries de gravats, uns en sec i els altres a tinta. Han estat un parell d'anys de treball i recerca, recorrent un paisatge d'aparença erma i inhòspita, d'on ell n'ha destil.lat el sentit d'una vida inesperada i rica, mig amagada entre les pedres i la vegetació acostumada al sol i el vent.

Em parlava del necessari rigor en l'execució de l'obra, mentre contemplàvem altres peces d'etapes anteriors. El seu treball ha anat evolucionant en molts sentits, des del crit interior mancat de mitjans i de recursos per tal de fer-lo prou expressiu, fins a sèries temàtiques treballades per aprofundir en una determinada tècnica i exprimir-ne tots els recursos. Algunes conformen cicles tancats notablement compactes i coherents, i d'altres, vistes amb la perspectiva del temps, són peces de transició, de moments de vacil.lació, de dubtes, de canvi.

Em va agradar el seu sentit autocrític, la consciència d'un treball fet amb la coherència de cada moment, de cada etapa, però també amb la voluntat de dilucidar allò que pot ser realment representatiu de la seva trajectòria.

I em va complaure, pensar en el fet de crèixer envoltat de gent que tenen alguna cosa a dir i a compartir.

La història m'ha captivat. Ho llegeixo a la contraportada d'El País d'avui un bon parell de vegades, tot mirant la fotografia d'un home d'uns 25 o 30 anys impecablement vestit, d'ulls clars i llunyans.

Es veu que el van trobar aprop del mar fa uns quants dies, xop com un ànec, en un lloc del sud d'Anglaterra. No parlava, ningú sabia d'on venia, estava indocumentat i vestia roba bona. Ingressat en pressumpte estat de xoc en un hospital psiquiàtric, continuava sense dir ni mu, fins que a algú se li va ocòrrer la idea de donar-li paper i llapis. Aleshores, expliquen, va dibuixar la bandera de Suècia i un piano de cua.
En una dependència de l'hospital hi ha un piano, i el van dur fins allí. L'home es va transfigurar a l'instant, i va començar a tocar peces del repertori clàssic amb una tècnica i una sensibiltiat impressionants. També, segons expliquen, va tocar algunes peces probablement pròpies. I va toca durant unes quantes hores. Després, va continuar el seu silenci. I així, diversos dies.

És ben sabut i cert que la realitat supera la ficció en el moment menys esperat. Aquesta història és bonica, misteriosa i suggerent, i ho serà fins que la policia arribi a averiguar de qui es tracta. Després, serà probablement la història desesperada i trista d'un músic que va marxar del seu país, o d'un home sol, o d'un viatger perdut per aquests móns de Déu, o d'un músic de creuers de luxe que ha aprofitat la proximitat de la costa. O aneu a saber què.

Una hìstòria que dóna per a tot i més, enigmàtica i torbadora. Infinitat de notes escampades pel mar que ningú es veu en cor d'interpretar.

Però prou que s'ha expressat, el pianista mut. Només cal escoltar-lo.

Quan de la terra raja la sang de les pròpie entranyes, el fràgil i estantís punt d'equilibri de la lletra més difícil d'escriure, cau a terra. Just a la seva dreta, i no se'n mou. L'ombra que el temps fa girar al seu voltant passa sense ser vista fins esdevenir penombra, i després rastre, indici, finalment el no-res. És així, el punt exacte on havia de caure.

A sota queda la terra llargament trepitjada, ara tacada i bruta. Sota el monòlit que li donava l'ombra, les arrels han mort entortolligades sense poder sortir a flor de pell. Un suau mantell de seda les ha fet presoneres, sens tan sols adonar-se'n.

Un nou cercle s'atansa. Immòbil com el caminant que al desert veu acostar-se un núvol, observa llargament la nineta de llum. Però el nou cercle insisteix, i avança, a poc a poc. I tampoc plou.

L'aire porta el xiulet del tren al bell mig de l'escena. Ja no hi ha camí, tot és tan lluny, tan lent i tan distant. I l'aire, però, també insisteix, i porta el xiulet del tren altra vegada. De bat a bat les finestres obertes, el tren passa de llarg i enfila el bell mig del cercle que malgrat tot s'atansa, i es perd en la penombra dels seus ulls deixant al seu pas l'aroma desconegut i fràgil d'un retorn impossible.