aquari-1 2003-2005

No em cansaré mai d'escoltar els teus silencis tan preuats i tan dignes. Com tampoc em cansa escoltar la brisa que em porta el suau murmuri dels teus mots, de matinada. Quan et rendeixes a l'hora que el sol és a punt de llevar-se, i li piques l'ullet demanant-li sisplau uns quants minuts de més.

Cent seixanta-tres quilòmetres de distància que l'ocell blanc, majestuós, recorre en un no-res amb la resposta al bec en forma de branqueta d'olivera. I la deixa anar al punt just on el terròs de la terra s'esquartera sec, polsós i antic, a l'ombra de l'arbre mil.lenari. Com la boira baixa que poca estona després semblarà sorgir de sota terra i em farà caminar a les palpentes com tots aquests matins que divago acompanyant els meus ulls inundats de rosada. Les mateixes gotes de rosada que el sol s'encarrega de fer espurnejar cada matí, tots els matins, i em refrego els ulls amb les mans encara fràgils, adormides.

I em trobo un missatge escrit dessota d'una pedra blanquinosa, captiva d'una arrel tan poderosa que no puc ni aixecar-la. L'aigua hi llisca pel voltant i la fa crèixer -l'arrel- i la pedra no es mou. La sorra que l'envolta té tots els matisos d'un món en miniatura. Microscòpics cristalls que desafien les fulles que no els deixen brillar tan com voldrien, granets minúsculs, molts, moltíssims, tots diferents i tan iguals, tan ocres, similars, resignats. Esquirles de colors de la muntanya màgica que tenim tan aprop, i que el vent ha portat fins aquí, als meus peus. Alguns, potser la majoria, vermells com la sang del meu cor, d'altres, poquets, són verds de mil matissos o grocs amarronats. Les seves corbes són suaus, estranyes, i totes tan diferents, que semblen mil i una germanes sense mare.


M'he entretingut a comptar-les una a una. I m'han deixat la ment en blanc, però no, no hi ha blanc al meu voltant. És ple d'ocells que em porten missatges que amaguen sota les pedres que no gosaré moure, és ple de gotes de rosada que cauen de les fulles que m'ombregen el rostre i fan brillar les pedres del camí per un instant.

És ple de vida.

El Departament d'Arquitectura i Habitatge de la Generalitat de Catalunya ha reconegut finalment el seu gran error en haver-se precipitat a l'hora d'ordenar el reompliment del túnel de maniobres de la Línia IX del Metro a l'alçada del Carmel.


Efectivament. El mig milió llarg de metres cúbics de ciment armat utilitzats s'haurien pogut optimitzar en un percentatge molt elevat, segons han declarat el Director General d'Aprofitament de Recursos per a l'Habitatge Sostenible, Sr. Paredes, i el Gerent Adjunt de l'empresa Cascotes (Casas con Techo son Suficientes), senyor Chinchilla, després de visitar el Construmat i comprovar que tot és possible, si hi ha voluntat política, davant l'allau de novetats i solucions per a l'habitatge del futur, similars, això sí, a les que ja fa alguns milions d'anys ja s'havia inventat algú altre.


La solució, que malauradament ha arribat una mica tard -per variar-, era tan senzilla com aprofitar la iniciativa dels APTM i portar-la a l'interior del túnel en forma de contaniers habitables. Segons els Srs. Paredes i Chinchilla, en tractar-se d'estructures de ferro pràcticament indeformables, s'haurien pogut resoldre al mateix temps el problema de l'estabilitat de la superfície exterior i el de l'aprofitament del túnel. Com que la Llei del Sòl atorga a l'administració els drets sobre el subsòl en qualsevol àmbit d'actuació ja sigui públic o privat, d'aquí n'hauria resultat un total aproximat de 15.000 vivendes-container de lloguer amb tota classe de comoditats, com ara l'accés directe al Metro, un altre accés directe al Túnel de la Rovira (que ningú entèn encara com no va caure res quan el van fer), serveis comunitaris, desaigües directes a les esquerdes del terreny, passadissos interiors sense trànsit rodat, ventil.lació assistida, temperatura estable, i un llarg etcètera que haguessin convertit aquell espai en una autèntica fita de l'arquitectura post-industrial i cibernètica, a l'alçada d'una gran ciutat del segle XXI.

(Només que obliden que les revolucions solen tenir el seu origen als subsòls de les grans ciutats).

D'altra banda, i davant la creixent importància del desenvolupament dels minipisos, la revista Hola! ha decidit reconduir la secció "En casa de los famosos" i dedicar-li un màxim de 30 pàgìnes per reportatge, amb especial atenció, això sí, als miniapartaments dels joves famosos, solters i separats, que per raons d'espai aniran a la secció especial "Hola y adiós".

El projecte APTM ha despertat de seguida l'interès de totes les administracions i estaments implicats, que han vist la possibilitat de solucionar de manera ràpida el problema de la vivenda social. En aquest sentit destaquen les declaracions recollides a la seu del Departament d'Arquitectura, on se'ns ha dit textualment que "segons fonts ben informades, per Nadal això ja hauria d'estar resolt". El Conseller ha afegit que tots aquells qui lloguin un piset abans de final d'any seran obsequiats amb una barra de torró tradicional per a que la puguin compartir amb els seus veïns i convidats al replà, quan la familia els visiti per festes.

Davant la peculiar manera de vendre la proposta dels minipisos de 30m2 de la senyora Trujillo, des de la Casa Blanca i el Vaticà li han demanat de totes totes que faci el favor de callar d'una santíssima vegada. No fos cas.