aquari-1 2003-2005

"Poc després de dinar he sortit de casa i he agafat el camí que voreja la via. Els trens i les seves històries sempre han format part de la meva vida. A casa, de petit, l'habitació on dormia tenia la finestra just sobre el canvi d'agulles que hi havia aprop del pas a nivell. Vivíem doncs, a tocar de l'estació. L'encarregat de fer els canvis de via era un home esprimatxat i poc parlador, que hi arribava amb una bicicleta tronada i negrosa. El soroll sempre era al mateix: la clau llautonada, en fer la mitja volta, donava un soroll sec i precís, i tot seguit l'home desbloquejava la maneta collada al braç de ferro, i li feia donar la mitja volta. Allò feia moure el travesser que passava per sota els rails, i tot seguit la partió de les vies faria seguir les rodes del tren cap a l'andana corresponent.

Comptava els vagons sense veure'ls. Trac-trac, trac-trac. Cada vagó portava dos conjunts de quatre rodes. D'aquesta manera, quan el tren arribava al canvi d'agulles es sentia el primer pas de rodes, corresponent al principi del tren. Era una sotragada considerable, si la comparem amb la suposada suavitat dels vagons actuals. Al cap d'un moment , que devia ser un segon i escaig, un doble pas, el del segon joc de rodes del primer vagó, immediatament seguit del primer joc de rodes del segon vagó, perquè les rodes estan situades als extrems de la carrosseria dels vagons. Així anaven passant, i comptant d'oïda les sotragades es podia saber fàcilment el nombre de vagons que duia el tren.

Distingia els trens de rodalies, els de mercaderies, les màquines Armstrong antigues -verdes- de les més modernes -grogues-, els exprés, els trens que circulaven buits dels que anaven amb passatge. Sabia a quines hores sentiria un xiulet llunyà i persistent que anunciava el pas imminent d'un semidirecte, i també quan sentiria el tren parat a sota la finestra durant una llarga estona tot esperant que li donessin pas. A vegades, l'home de la bicicleta havia de venir de l'altra entrada a l'estació per completar el canvi d'agulles, i això podia comprotar uns quants minuts. I si plovia, més, és clar.

A mig camí entre la caseta del canvi d'agulles de sota la meva finestra i l'estació, hi havia l'altra caseta, la del pas a nivell. Allí, un altre home, aquest panxut i amb el cabell blanc, i mandrós com ell tot sol, dormitava sota un uniforme rebregat, mal recolzat en un banc de fusta que tenia al costat dels geranis que cuidava aprop de la valla de la caseta. Quan passava l'home de la bicicleta, l'home del pas a nivell s'aixecava i anava a posar les cadenes, perquè encara no hi havia barreres elèctriques. Unes cadenes fixades en un cantó, de les que penjaven uns discs de ferro que havien estat pintats amb cercles vermells i blancs per a cridar l'atenció dels cotxes, i que estaven tots rovellats. A vegades, les coses no acabaven d'anar del tot bé, i el tren arribava a la caseta de sota la meva finestra abans que l'home de la bicicleta, i s'havia d'esperar, i tocava el xiulet. Mentrestant, l'home del pas a nivell tenia temps de deixar la regadora a terra, i posar les cadenes. Però a vegades, també, entre una cosa i l'altra se li quedava algun cotxe ficat entremig, i havia d'anar d'un cantó a l'altre per fer-lo sortir, tot remugant. I a vegades, també, li queia el caliquenyo dels llavis, i s'emprenyava.

El director d'orquestra de tot plegat era un home molt baixet i geniut, a qui la gorra li venia tan bé com a quasevol dels militarots que més endavant m'havia de trobar en un paratge de mala mort a molts quilòmetres de distància de la meva finestra. Aquest home de poques paraules ens coneixia a tots, els marrecs del poble, i sabia quin tren agafàvem cada matí per anar a l'escola, dos pobles més avall. Com que sempre arribàvem justos de temps, també remugava i ens deia que no ens vendria més els bitllets si continuàvem així. I com que en el meu cas la culpa sempre era de la meva germana, jo em quedava la mar de tranquil. Fins el dia que la meva germana ja no va venir a agafar el tren, i vaig continuar arribant tard a l'estació, i -oh!- es va descobrir tot. Alguna vegada sentia xiular el tren quan venia per l'altra punta de poble, i sortia de casa espitat, amb el temps just i el menjar a la boca. La imatge del cap d'estació, tot seriós i cerimoniós -era un home important- amb la gorra calada, el xiulet als llavis i aquella mena de bastonet curt amb un drap vermell enrotllat , em feia molt de respecte. Quan em veia arribar corrent i esbufegant, des de la punta de l'andana, aixecava el bastó, just a temps que el conductor del tren em veiés, i quan passava pel seu davant em mirava tot seriós, i feia sonar el xiulet. El conductor aprofitava per deixar anar una mica d'aire comprimit per sota les rodes, i jo sempre m'espantava, i ell somreia. Aleshores jo tenia el temps just de fer un bot i pujar dalt del tren, i tot seguit es tancaven les portes, i començava el camí de sempre. Trac-trac, trac-trac, mirava amunt cap a la finestra de la meva habitació, i el tren enfilava la corba cap a la dreta, i la casa es perdia de vista, fins a la tornada.

Això era el dia que el tren venia amb certa puntualitat. Però la major part dels dies els trens arribaven a l'hora que volien, o que podien -no ho he acabat d'escatir mai. Imagino que els senyors de la bicicleta dels pobles de mes amunt feien exactament el mateix que el del nostre, i és clar, aquells preciosos minuts s'anaven acumulant sense remei. El rellotge que hi havia a la façana de l'estació, que curiosament encara va funcionar durant molts anys, s'adormia. I nosaltres, també. Quan per fi sentíem un lleuger fimbreig a les vies, sabíem que el tren s'acostava. Aleshores, l'home de la bicicleta, el del pas a nivell, i el cap d'estació feien la seva feina amb una diligència insòlita, i marxàvem la mar de bé. Encara que fos amb vint minuts de retard, és clar, però es tractava de fer veure que tot anava sobre rodes.

Una vegada, els homes de la bicicleta de la companyia de trens van anar a la vaga. Una vaga curiosa, val a dir, perquè treballaven, però... sense bicicleta. Els canvis d'agulla es van fer interminables, perquè mentre esperaves per marxar, ja dalt del tren, el veies, a l'home-sense-bicicleta, com anava cap a l'altre canvi d'agulles amb tota la parsimònia del món. Algú l'escridassava i tot. Però ell era un home impassible. Com el de les cadenes, que va plantar rosers. I com el cap d'estació, a qui no havia vist mai somriure.

Un dia, vaig marxar d'aquella casa i vaig anar a viure a un altre lloc, molt diferent. No hi havia trens aprop. Vaig aprendre a agafar el metro i l'autobús. De tant en tant tornava a la casa on havia viscut, i des de l'habitació sentia de nou passar els trens. Els de rodalies, els de mercaderies, els semidirectes, els expressos, les màquines, les vagonetes que arreglaven les catenàries. I comptava els vagons amb els ulls clucs, i viatjava altre cop, però ja no hi havia l'home de la bicicleta, ni l'home que posava les cadenes, ni el cap d'estació baixet i sorrut.

Per la finestra de la meva habitació veia pondre's el sol, quan tot sovint dèiem que la Mare de Déu fa coques. Però no sabia encara que molts anys després tornaria a viure aprop de l'estació, i tornaria a sentir els trens i a distingir-los pel soroll de les rodes, i a veure'ls des del meu balcó, una mica més de lluny, en un poble proper.

I al caminet que va cap a l'estació per darrera les cases del carrer major, l'ametller ha florit altra vegada".

Quan un mateix té la sensació que vol -i necessita- escriure un munt coses i no sap per quina començar, i al mateix temps pensa que tot allò no tindrà perquè interessar absolutament a ningú, no sé exactament què hauria de fer. Potser posar-se a retocar una mica el blog i enllaçar les troballes recents, sense pensar en tocar el teclat per cap altra raó, o anar-se'n a llegir una bona estona fins que la son li tanqui els ulls amb el llibre a les mans. O potser intentar no pensar en res, senzillament perquè les coses, quan no surten com t'agradaria, doncs no surten, per més que t'hi escarrassis. I mira que ho sabem de sobres, però insistim una i mil vegades, i res. El garbuix de coses pendents de fer, aquelles que sempre ens arriben com un desig fora d'hores, creix de forma imparable sense ordre ni concert. Fins que arriba un moment què no saps ben bé què passa, i retrobes la tan preuada calma. I lentament, comencen novament a sortir les paraules, totes ordenadetes elles, amb cara de no haver trencat mai cap plat ni cap olla, i penses que tens un dia una mica inspirat, i el teclat torna a treure fum. Però quan ho rellegeixes, t'adones que acabes d'escriure el text més infumable de la teva vida, i que allò no tindries vergonya de presentar-ho ni al professor, el dia que toca redacció tema lliure. I sant tornem-hi.

I res, que porto uns quants dies pensant en veu alta i gargotejant papers i paperets a totes hores sense fer res de bo. Deu ser que arriba la primavera...

Ara mateix m'agradaria poder aturar aquell instant que guardo en la memòria en forma de present.

Avui he somniat que te n'anaves de viatge a la Xina, i m'ho explicaves en un dia clar, des d'un lloc inconcret, mirant-me als ulls com només tu pots fer-ho. No sé si n'esperaves cap resposta concreta, malgrat ja saps que els somnis no són, com bé sabem, res més que somnis. I molt sovint, desitjos.

Has deixat una feina, una vida, un camí, i n'inicies un altre des de l'aire, on el paisatge es veu petit, i la immensitat es mesura sense vara. Mai gosaria pensar que no saps on aniràs quan l'avió aterri en terres tan llunyanes. De ben segur que la primera melodia que sentis t'acompanyarà durant els primers dies d'aquella llarga estada. Una melodia que et recordarà, segurament, la infantesa perduda al fons de la mirada, cada dia més rica de matissos, cada dia més plena de la llum que irradies.
Escoltes la música amb l'entrega d'una recerca plena, d'un retrobament sense paraules enmig dels llibres que t'envolten al sofà i s'apiloten esperant pacients, sempre pacients, el seu torn, i els assaboreixes a poc a poc mentre les notes els tenyeixen les pàgines al ritme d'aquell ventijol que sembla no ser-hi mai però que malgrat tot et desperta, i et descobreix amb els ulls clucs a mig viatge.

Però aquesta vegada no hi haurà ja retorn. Li donarem un símbol, a la mà, i el temps retrobarà l'antiga fortalesa bastida a cops de pedra sota un sol infernal i sota les nits tan gèlides, tan curulles d'estrelles que temps enllà t'enlluernaven la mirada, que es perdia per la petita escletxa on no hi havia res més que la foscor que tant t'atreia.

I quan arribis a la terra llunyana encara la portaràs, la clau de casa, i tindràs tan present com cada dia l'olor del romaní del teu jardí i el color dels geranis del balcó que t'esperaran sempre, cada dia, eternament florits.

El teu retorn és la passa anhelada, aquell pas ferm que un bon dia, encara fràgil, agafà el camí de l'orient a la recerca d'allò que t'era tan desconegut i indesxifrable. El teu retorn és ara, és aquí, ara mateix, quan les darreres notes del Lakmé et dibuixen aquell somriure que mai perdràs, als llavis.

Un bell somni.