18.2.05
Em captiva la teva particular història. La de les passes donades pel carrer sobre altres passes igualment introbables, la d'aquelles converses que no hauria de sentir ni ja sentiré mai. La dels teus ulls mirant distrets cap al fons del carrer on es barregen les branques uniformes dels arbres amb els balcons curulls de flors marcides, i les antenes que porten les notícies que es claven, amb el punyal de la indiferència enfront les pròpies misèries, fins al fons del sofà. La història d'un dia rera l'altre que clous cada nit amb les teves parpelles, i amb el somni que t'arriba i et transporta lluny dels llençols tan blancs i tan suaus, però no, no hi és, no hi ha la seva pell tan aprop teu, ni el llumet que s'apaga amb la mà que instants després et buscarà quan ja no hi siguis.
La teva particular història, forjada tan lluny, tan lluny d'aquí. La del vaixell que et va portar d'un mar a l'altre, quan les ones et cantaven la cançó de bressol més estimada, la que recordes i em cantes a cau d'orella cada nit quan em llevo a mirar el cel des del balcó tot cercant aquell estel que no puc veure mai. Quan vares trepitjar la neu durant tants dies -recordes?- , i el blanc et va cobrir de dalt a baix, i sabies que dessota la gelor hi havia vida, i maldaves per conservar-ne el tacte just quan l'ocell va cantar, des del primer branquilló florit, aquella primavera que fou tan diferent de les altres.
Aquella història -i perquè no dir aquesta, ben mirat, però no- farcida de teixits tan fràgils i sedosos, o de la llana aspre de llargues matinades ran de mar mentre les xarxes i els bous recollien el fruit de la nit feinejada, i tu, a la sorra, amb la mirada clavada a l'infinit, on les espurnes blanquíssimes de les onades et retornaven a aquell primer viatge que ja no recordaves. I que és també la història de llargues passejades, frec a frec de la passió i l'oblit, a parts iguals, que retornen amb la força ineludible que la natura t'atorgà des del mateix instant de l'adéu que no volies dir.
I que és també la història del carrer on jugaves a pilota amb els amics, i on compraves el pa, i l'oblidaves al bancal de pedra fins que tornaves a recollir-lo amb les galtes vermelles de tant còrrer, i les cames rabent com les ales dels coloms que ja el picotejaven.
La història d'una veu llunyana que et parlava, i d'una escala grisa i fosca que et menava a trepitjar les rajoles on hi havia escrits els poemes sorgits de la sang dels teus llavis, vessada durant les llargues nits durant les quals ploraves la teva pròpia absència.
Aquella història que, malgrat tot, avui encara em fascina.
Si els escrits fossin per menjar els teus serien "reposteria" variada de tots els gustos, tant dolços com salats i amb una quantitat considerable de "pasta de full".
despi (...na) | 02.19.05 - 10:24 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
és un escrit meravellós, d'aquells que et deixa el cos bé quan l'acabes de llegir...
tens rao despi(..na), "reposteria" és la paraula que millor ho defineix
un petó, martí
maribel | Homepage | 02.21.05 - 12:27 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
cool blog ..
guile | Homepage | 02.23.05 - 3:50 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Bé, usaré aquest plànol per donar senyals de vida de tant en tan i continuar llegint-te. De fet segueixo existint, ergo sóc! )
arsvirtualis | 02.23.05 - 12:41 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Redacto ergo sum, arsvirtualis?
Thanks, guile
I ara vaig a repostar... tot dinant
martí | Homepage | 02.23.05 - 2:58 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Després de veure com uns amics xalen amb el seu blog i comprovar que pot hi haure de tot, m'he decidit a fer-me'n un. La veritat és que això d'escriure el que penses t'alleugera una mica, per això l'he titolat "tresegons".
I passejant l'altre dia pels altres blogs, vaig trobar "Aquari" -que era el nom que en un principi vaig pensar!- I vaig passar-me quasi una hora llegint el que havies escrit! (i això que ho faig des del treball...)
No res, no deixes d'escriure! Un saludet!
Laura | 03.03.05 - 9:52 am | #
15.2.05
Avui t'imagino com l'agulla d'un rellotge que marca dos quarts i cinc de dotze.
Però encara no sé cap on camines.
Posats a imaginar, aquari, millor imagina-te-la com les agulles del rellotge marcant les 3:40 i sabràs quina direcció busca
Celestino. | Homepage | 02.15.05 - 1:02 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Cal saber cap on caminem o cap on caminen els altres?.
Soposo que de vegades sí i de vegades no.
Però la pregunta concreta que tu et fas jo l'observo sense demanar ni negar més informacións.
despi (...na) | 02.16.05 - 10:29 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
bona nit, amic
Fa dies que no venia a llegir.
Gràcies altre vegada.
Una vegada, treballant el llenguatge poètic, amb nens de 8 anys, van arribar a diverses definicions:
. Un poeta és el que utilitza les paraules de manera que ens va emocionar. (doncs això!!!)
Saps que les figures del Giacometti (s'escriu així?) són una versió de la figura Etrusca trobada al Fiore de Florència) anomenada "L'ombra de la tarda"?
Nova | 02.17.05 - 12:40 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Cap a migdia, cap al sol i la calor de la Mediterrània!
raïmdepastor | 02.17.05 - 10:52 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
quina imatge mes tetrica, uiiii
R | Homepage | 02.17.05 - 1:18 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
En el millor dels casos camina endavant i ja que hi som posats, davant del dubte... millor triar el millor dels casos, no?
Una abraçadota.
Ishtar | 02.17.05 - 3:43 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
sempre cap a dos quarts i sis de dotze
maribel | 02.21.05 - 12:22 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Molt agut, martí.
mirandamar | Homepage | 02.22.05 - 8:34 pm | #
13.2.05
.......... 
Cromàtica | 02.14.05 - 9:21 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
molt bo
maribel | 02.14.05 - 11:02 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Juassssssssss
mirandamar | Homepage | 02.14.05 - 7:28 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Ja ho diu la dita: "Quien mal anda... fot de morros"...
Una besada!
caterina | 02.15.05 - 12:47 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
6.2.05
Les quatre de la tarda. Una mena de boira invisible i persistent transita davant meu i m'impedeix fixar en paraules concretes el garbuix d'imatges i d'idees que sorgeixen a glopades d'una realitat distant que malgrat tot trepitjo amb pas ferm i concret.
Sona la ràdio des de la cuina d'un pis proper amb música antiga i estrident, aguda, que em perfora l'oïda, i espero que algú acabi de rentar els gots que sento col.locar a lloc, i després els coberts, i després els plats, i finalment les cassoles, i tot seguit la ràdio calla al mateix temps que el fluorescent s'apaga, fins al vespre. Potser, com que és dia de festa, sentirem el xiulet d'una tetera a mitja tarda i els trets de cow-boy d'una tele propera.
I mentrestant el sol va fent el seu camí cap a la posta, i potser sortiré ara mateix per assaborir-ne la darrera llum entre carrers i arbres. I quan la fosca arribi tornaré cap a casa esquivant la llum artificial dels cotxes i resseguint el camí de les ombres que dormen sota el mantell negre de la lluna, que és minsa.
S'em fa estrany, inclús, escriure ara mateix. Sento el dictat de les paraules i miro la pantalla com si els caràcters hi anessin sorgint vingudes d'algun racó desconegut de la consciència. Aquests darrers dies he esbossat infinitat de textos que no han trobat cap desllorigador concret i han mort tan depressa com havien nascut, rebregats, oblidats i llençats. També és un bon exercici.
El teclat no hi entèn, de transcripcions indesxifrables. Haig de sotmetre el llenguatge, intentar dominar-lo per tal de fer-li exprimir ni que sigui una miserable gota de tot allò que m'agradaria deixar-hi plasmat. I em sento immers en una batalla que em resisteixo a perdre una vegada més. Si almenys pogués trenar amb lletres perfilades a la ploma la melodia barroca que ara mateix m'acompanya... però no, la música conserva intacta la seva facultat de no deixar-se transmutar en paraules.
Les lletres del teclat s'han muntat el seu particular carnestoltes...
martí, me'n vaig una temporada
(ja t'escriuré o bé et trucaré)
petons
mar | 02.07.05 - 12:48 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
o et vindré a veure...
ja buscaré un quadre per portar-te
mar | 02.07.05 - 12:49 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Bravo Martí.
mirandamar | Homepage | 02.07.05 - 10:15 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Fins i tot les paraules tenen amagat un cop de gràcia anàrquic. I quan no volen sortir no surten.
O no serà que nosaltres no les deixem fluir? No serà que de vegades hi ha moments que ens costa alliberar-les?
arsvirtualis | 02.07.05 - 2:40 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
És una delícia, Martí...
Idril | Homepage | 02.07.05 - 4:28 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Els mots hi són...
Recordo les paraules d'un famosísim poeta espanyol que deia...
"En los tenebrosos rincones de mi cerebro, acurrucados y desnudos, descansan los extrabagantes hijos de mi silencioso tumulto. Buscan en tropel por donde salir a la palabra, para poder presentarse después en la escena del mundo".
I tard o d'hora, encara que sigui per efectes de sobrepressió...acaben sortint. I si tenen la sort de fer-ho com fins ara... ja ens esperem, que val la pena.
Un petonàs.
Ishtar | 02.07.05 - 4:43 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Val la pena exprimir el cervell i fer brollar les paraules , val la pena
deixar que el fluxe de la parla s'esmunyi enmig de sons i de música...encara que ens sembli, a vegades, que no tenen cap sentit. En tenen, de sentit, i tant que en tenen!
arKa
arKa | 02.08.05 - 8:22 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Si els ulls són el "mirall" de l'ànima... la música deu ser el MIRALL de la VIDA?
Una besada.
caterina | 02.08.05 - 2:37 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Hola Martí, aquí la desapareguda! (que no vol dir que no hi sigui ) )
Rellegeix l'encapçalament del teu blog: "arribada l'hora de la veritat, m'he quedat en blanc..."
D'això ja fa molts dies i mira que n'has teixit de paraules precioses en aquest raconet teu, així que n'estic segura que seguirem gaudint de la màgia de les teves lletres que flueixen expressant allò que neix de l'essència del teu ésser.
Un petonet
artemísia | 02.10.05 - 11:30 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Així les teves lletres també s'han declarat en una mena de vaga? Però les domestiquest força bé. Veig que tu hi has batallat i te n'has sortit. Em semble que jo hauré de posar-m'hi ). La música es deixa transmutar (tot i protestant, al meu parer, gens ortodoxe) en cortxeres, semicortxeres, y totes aquesta mena d'insectes negres o transparents que es pasegen per les partitures inquietes. Hosti estic divagant en els teus comentaris! Potser més val que hi vagi ara a barallar-me amb les meves lletres, ara torno! . Petons
Moonsa | Homepage | 02.11.05 - 11:48 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Ups... gràcies, amb tot el que heu deixat dit per aquí qualsevol no s'anima...
I deixeu-m'hi afegir -com aquell qui res- que entre vosaltres hi ha algun que altre blog, preciós però inèdit encara, que esperem veure relluïr ben aviat a la llum del dia...
Petons,
martí | Homepage | 02.11.05 - 3:46 pm | #
