aquari-1 2003-2005

Aquells qui hem crescut envoltats d'imatges servides de forma gairebé instantània tenim, en primera instància, una noció massa immediata del temps i de la realitat, i constantment ens veiem bolcats a ingerir noves dosis d'imatges de tota mena impossibles de processar i de païr adequadament.
Aquesta immediatesa de la comunicació ens resta temps per a la reflexió, el contrast de punts de vista i l'anàlisi que sovint ens agradaria poder-ne fer.
Ens hem acostumat al tòpic de veure qualevol imatge tot dinant, és cert. La intencionalitat informativa de la notícia passa sovint per sobre els límits que la nostra consciència seria capaç d'asimilar, però ho veiem tot i ho oblidem ben aviat, immersos en la nostra petitesa, en l'entorn que ens requereix l'atenció, ja sigui pel treball o bé per allò al que volem dedicar el nostre temps, generalment exigu.
Peró, enmig de totes, hi ha una imatge que no és una sinó moltes, milers, qualsevol de les quals serveix per il.lustrar la resta, i que no sóc capaç de veure. És la imatge inadjectivable de l'holocaust, que tal dia com avui no vull deixar passar per alt en un exercici de memòria històrica al que m'adhereixo des d'aquest minúscul racó de la xarxa.
Mai no he pogut aguantar la mirada sobre qualsevol d'aquelles fotografies en blanc i negre, d'una expressivitat extrema i colpidora. Em vénen al cap els crits i els plors, ara somorts, i l'aire gèlid, i el paisatge de desolació, i les mirades perdudes en el buit de la desesperança.
He fullejat el diari a mitja tarda tot llegint-ne la lletra, però una vegada més la vista m'ha obligat a recordar les mateixes imatges. En una d'elles, una dona camina amb dos nens a redòs, al costat de la via. Una tercera criatura els segueix una mica més enrera, abrigat, amb el cap cot. La instantània, lleugerament moguda, va captar el moviment del seu peu en el moment d'iniciar una passa.
Caminava...

El retrat a l'oli d'un home. Un mail. Un autor. Un personatge anònim. Algú que escriu. Algú que pinta. Un personatge viu.

Observo el retrat intemporal d'un personatge. Llegeixo un mail datat amb una precisió que no calia. Llegeixo en les seves faccions el rastre d'una vida perduda en temps remots. Veig en aquestes paraules que m'adrecen un caminar intens i perdurable.

El retrat del cavaller no té data ni nom. La mà experta del pintor va prescindir dels atributs d'honor i de categoria que disfressen els personatges de la història. Desposseït de tot, va iniciar el camí del temps fins a nosaltres, i esdevingué així anònim i mortal. Observo detingudament els detalls del seu rostre, i la seva mirada, i la veig pel carrer, en els homes que passen, en el record fugisser d'una mirada creuada en el silenci dels carrers farcits de gent, de matinada. Rellegeixo el mail una i altra altra vegada. Una ànima forta i sincerada petja el mateix carrer, però no té rostre, encara, només una mirada. Els ulls del cavaller planegen sobre el cel de la ciutat immaculada en un matí d'hivern, de fred molt viu. Sento les seves passes acostar-se a la plaça empedrada. El veig altra vegada passant sota l'arcada i es perd pels carrerons, per les escales encara mig glaçades. Just a l'altre cantó de la mateixa plaça, un personatge viu observa el món que té davant dels ulls des d'un petit racó, discret i silenciós. Però el seu món veritable és tot un altre, forjat a martellades que no deixen endormiscar el temps ni els sentiments. Petgen el mateix sól, refan una i mil vegades, ara l'un i ara l'altre, un camí farcit de traços de colors matisats i de paraules magistralment encadenades.

Els retrobo a tots dos a ple sol al mig d'una gran plaça. El cavaller s'esmuny sota una capa i, desconcertat del tot poso, per primera vegada, veu i rostre a algú que escriu a l'altra banda.

I avui, més que mai, em manquen les paraules.

"El meu nom és Svepa. Sóc el segon de dotze germans. Alguns d'ells han mort en circumstàncies tràgiques. El meu germà gran, per exemple, va morir en perdre l'equilibri. Va caure al buit, i ningú va ser a temps de donar-li la mà per intentar salvar-lo. El cinquè es va veure involucrat en un xoc múltiple, amb tan mala sort que va topar frontalment, i el cop va ser mortal de necessitat.
Alguns dels altres germans no els he tornat a veure des de fa molt de temps. Dos d'ells varen emprendre junts un llarg viatge i no n'hem tornat a saber res més, i un altre va sortir un bon dia de casa, no sabem ben bé com, i li hem perdut el rastre. Els enyoro. Això sí, els que quedem a casa estem molt ben avinguts, i que per molts anys.

Havíem rigut tant, al voltant d'una mateixa taula, quan l'alegria, el vi i el cava corrien a dojo per les nostres venes i no paràvem d'anar amunt i avall fins a altes hores de la nit...
Però ara ja tot és diferent. Avui porto tota la nit mig tombat de cap per avall i entre reixes. I tots els meus germans, també. Tots estem a les fosques i en silenci. Però malgrat el que ha passat aquesta nit -jo penso que no n'hi havia per tant- tenim la secreta esperança que quan arribi el matí, una mà amiga ens agafi per l'esquena i ens ajudi a sortir d'aquest calvari. Ens anirà bé, sortir a prendre una mica l'aire després de tanta disbauxa. I ben mirat, tampoc va passar res de l'altre món, però ja se sap que les coses s'acaben com s'acaben, i acabar a mitja nit tot brut i fastigós i amarat d'olor d'alcohol tampoc era una perspectiva mot afalagadora. Ja ens està bé.

Els Svepa som forts. Sempre he sentit a dir que som d'origen got, i per tant, lluitadors, guerrers, avesats a les adversitats, a resistir el dolor i el rebuig i a passar llargs períodes de temps en ambients humits i insalubres. Però sempre ens en sortim d'una manera o altra. Com a l'època dels antics gots, la supervivència només coneix una cara. No hi ha terme mig. Si sobrevius, ets viu. Si no, ets mort, i s'ha acabat la història. Ens hem avesat a la rudesa d'aquesta vida, a veure morir els nostres companys de la manera més bèstia, en el moment més inoportú, quan més necessària era la seva presència. Però la nostra vida és així, i no hi ha res a fer.

Els Svepa hem assaborit el tacte dels llavis més suaus que ningú pugui arribar a imaginar. Sempre atents i sensibles, hem escoltat les confidències més íntimes, hem acompanyat a tots aquells que ens ho han demanat, a còrrer aventures per aquests móns de Déu. Hem estat testimonis silenciosos de pactes signats sota la nostra mirada atenta i confident, però també de crueltats difícils de viure i de creure. Però som forts, impassibles i fidels fins a la mort. Som autèntics Svepa, i n'estem orgullosos.

L'ànima d'un Svepa és transparent com l'aigua. Ja ens poden tirar el que vulguin per sobre o fer-nos beure barreges cretines i malintencionades, que l'aigua tot ho cura. Això ens ha costat més d'un disgust, i també més d'un de nosaltres ha saltat per la finestra d'un cop de ràbia donat enmig d'una batalla. Però també hem estat en mans de les donzelles més belles de qualsevol reialme on haguem fet estada.

Sóc, com he dit, el segon de dotze germans. Ocupo la segona plaça de les dotze que el destí ens tenia adjudicades, malgrat que algunes ja són buides per sempre més.

Però no ho oblideu, allí on hi hagi un Svepa, hi correrà el bon vi i l'alegria".

Salut!

got Svepa 

Caminant pel rumb marcat a les llambordes s'arriba a l'altra punta del carrer. Una passa, ara l'altra, són els destins incerts d'un vespre que anuncia glaçada. Els llavis clivellats, ben apretats per no deixar passar el gel tallant que porta el vent des del fons del paisatge, no parlen, però el cap no para de rodar i rodar desafiant el fred, i elocubra passatges de vida irreverents que foragiten fantasmes d'un teatre caduc, de funció indefinida.
El fred és tan i tan intens que les cames van soles. Les mans, a les butxaques, busquen uns guants oblidats a l'entrada. Confusió efervescent d'escenes encadenades, plenes de paraules en cascada que provenen de tots els racons de l'univers que s'obre davant seu, en tancar els ulls per un moment. Les taques negroses d'aquest ball de foscor inicien un descens vertiginós sense paranys, per les entranyes.

Es fa un buit insondable.

El caminant entra a l'escena mort de fred -és un dir- i el seu cos reviscola a poc a poc assegut a prop d'un radiador encès des de fa hores en una estança caldejada i humana. Se sent estrany, calmat i llunyà alhora.
Les escenes transiten pels seus ulls mentre contempla el temps, i les emporta lluny, cap a qualsevol lloc on situar-les. Són com blocs de seqüències, fragments immemorials. Algunes les deixa tranquil.lament allí on estan,d'altres viatgen amb ell vers l'averany més desconegut, més infal.lible. Tampoc és important. Parla i comenta, respon i truca per telèfon. Però resulta que és lluny, molt lluny d'aquí.

Només ell endevina el camí que l'ha dut fins aquí, però no somriu. Escriu un conte en un full de paper i unes quantes notes disperses darrera uns fulls de propaganda, a llapis. I ho guarda en un prestatge per llegir-ho més tard.

És un camí amarat de silenci, que es dilueix al cap de pocs instants en un somni profund que el regenera.

Apaga el llum i cavalca sens fi, llegint el llibre d'una geografia sense límits

La nit màgica t'ha portat una galleda.

Una galleda grossa, negra, gruixuda, amb la nansa corbada de ferro zincat.

Una galleda de cautxú vulcanitzat d'un negre encara immaculat i gairebé brillant.

De bones a primeres l'has observat amb una expressió a mig camí entre l'estranyesa i el dubte -va per mi, això? - i m'has mirat amb cara de sorpresa.

La resposta ha estat ben senzilla: per omplir-la del que vulguis, de la sorra dels marges, dels cap-grossos del riu, de les fulles dels arbres, del fang de fer pastetes, de les pedres de colors que tothora reculls. Per dur-la de viatge, per deixar-la al balcó, per omplir-la de somnis, per fer-ne un vaixell pirata amb el drap de la pols lligat al mànec.

Has somrigut, i tot seguit l'has omplert de mil coses.

la galleda 

En un camp sembrat de poc i ple de brins de farratge verds i fràgils, ordenats en fileres que serpentegen fins a l'infinit, llegeixo el vell quadern de les traces perdudes, i toquen tres quarts al campanar.
Rera mateix de l'absis, ran del camp, la humitat del matí ha deixat entreveure el to rogenc de la vella terrissa, ja tan esmicolada i tan rodada, quan la finestra de la casa ja és tancada i el silenci del paisatge el trenca només un vell motor que passa pel camí sense cap pressa. L'home duu gorra plana i jaqueta gruixuda, i es confón amb el paisatge al cap d'un curt instant.

T'atures davant meu aprop del marge i em preguntes, sense dir-me res més que la teva presència, on és el temps perdut, on és la clau que t'ha fet retrobar-me una vegada més enmig d'un tou de boira que s'aixeca mandrosa de l'obaga del llac, a la primera hora del matí.
La teva mà recull, amb la mirada atenta que et fa estimar la vida, un trosset petit de terra cuita, reduïda amb oxigen, i em recordes aquelles lliçons inacabables que explicaven que l'alenada d'aire és la que dóna consistència a la forma, i la forma és també la que dóna cabuda als records, tot just, o poc abans, de desvanèixer-se en el temps, en mil bocins.
I és aleshores quan la fragància natural que sempre t'acompanya s'escampa més enllà dels sentits i et fas present tothora allí on estiguis, allí on sigui també tot aquell qui té en el seu destí el teu nom gravat amb cisell de cristall sobre el cel que l'envolta, o sota l'ombra de l'arbre que l'acompanya en el seu primer passeig d'aquest nou dia.

No comptarem el temps, ni les hores, ni els dies, i ni tan sols negarem que existeixi. Només caldrà oblidar-lo com tants cops hem fet ja, tot mirant a dalt de tot dels arbres, observant les petites onades que encerclen els teus passos tan bon punt petges l'aigua, i esperes a sortir-ne quan són altre cop quietes, i camines sense mirar enrera per un camí de terra que fa el soroll de la sorra premsada que s'esmuny de la sola sota els peus, i deixant el camí tal qual estava, hi deixa el record inequívoc i malgrat tot invisible del teu pas, del teu camí, de la teva frisança.

Potser no és tan llunyana, la il.lusió del capvespre vora l'aigua amb els peus entre els joncs a punt de tocar l'aigua. O potser és, també, que aquest primer matí, assegut vora l'aigua, divago sense fi. I al fons, molt lluny d'aquí, les muntanyes nevades.