aquari-1 2003-2005

Les notes acompassades del piano ressonen per l'estança rera el brogit dels cotxes, incessant, persistent, segurament inútil. L'estudi és buit, el noi que porta la guitarra a les mans i un somriure entre les cordes ha traspassat la porta de l'escala, i el veí transporta alguns dels seus vells somnis en caixes de cartró sense destí concret. Se li ha fet tard, potser. Els cotxes no s'aturen i la guitarra sona, les caixes s'arrengleren al replà de baix de tot.
Els cops també ressonen amb la cadència del mal indefugible, tot trontolla estantís, en un fals equilibri forjat de ficcions sense retorn, de mots mal encaixats, d'ubicació fictícia, de traços indelebles malgrat tot, que tracen al seu temps els solcs inesborrables del seu pes a la balança dels més pobres.

Un moment de silenci.

Torna a sorgir el mateix to de negre diluit sota el sol de migdia com un passavolant, i es clava en una paret blanca, sense res. Aparentment, és clar. El reflex de la llum tornarà, carregat aquest cop de melodies cegues.
L'aigua sembla -per sort i també- res més que quieta.
I la tarda arriba i marxa amb les mateixes notes, com un fil perdurable sense temps.

Recullo el darrer escrit de la Flaneuse tot seguint el fil d'una conversa sentida aquest cap de setmana:


- Què et fa il.lusió que et regalem pel teu sant?

- No tinc res, no necessito més.


Una resposta difícil d'evaluar, però que ens pot servir de bon punt de partida per tal d'afrontar amb una mica de sentit comú les festes que ja s'apropen.

Un matí de fa pocs anys, més o menys per aquesta mateixa època, la figuera que hi ha al carrer que es veu des del balcó de casa va començar a perdre les fulles. Era diumenge, feia un fred que pelava i l'arbre anava quedant nu amb una rapidesa que els meus ulls, poc avesats a observar la natura, no havien vist mai. El vespre abans havia passat per allí mateix en tornar cap a casa, i sí, hi havia algunes fulles per terra, les primeres que anunciaven l'arribada del fred, de la llarga espera que ens hauria de portar fins a la primavera, quan el primer anunci rosat, tímid encara, dels dos ametllers que coronen el pontet sobre el riu faria crèixer de nou la vida al seu entorn, com el primer reclam que convida als ocells tornar altre cop a omplir el camí amb el seu xiuxiueig.

Aquell matí la figuera que es veu des del balcó de casa deixava anar, ara l'una ara l'altra, totes les seves fulles, o gairebé. Caminant des de lluny les veia caure, i a mesura que m'hi anava apropant m'adonava que aquell era el dia precís, quan totes les fulles ja mig esgrogeïdes obeïen el dictat de la natura i es deixaven gronxar per l'aire en el seu trajecte fins a tocar terra per primera i última vegada.

Em vaig quedar una bona estona observant aquest fenomen, ja que mai havia vist caure les fulles d'un arbre tant de cop. Feia un dia assolellat i sense vent, això sí, molt fred. La figuera, un arbre d'edat indefinida que vessa bona part del seu brancatge sobre el carrer des del jardí de la casa veïna, estava pràcticament immòbil, només saccejada pel moviment gairebé imperceptible de l'aire en passar entre les fulles que, inexorablement, anaven caient sense parar.

Vaig fixar la vista en una fulla concreta, com no podia ser d'altra manera, esperant veure el moment de la seva caiguda. Em fixava exactament en el punt d'unió entre la fulla i la branqueta d'on havia nascut. Era una fulla que ja havia perdut el color verd fosc, i tenia un mosaic de tonalitats ocres que anaven des del groc fins a un marró intens tot clapejat. Estava subjecta a l'arbre, mentre les altres fulles anaven caient a poc a poc en silenci tot omplint el carrer d'una estora que és l'estampa més càlida de la nostra tardor.

Aquella fulla, la que estava suposadament a punt de caure, em va fer pensar en moltes coses en molt poc temps. Quan em vaig adonar que podia caure en qualsevol moment vaig sentir una llunyana sensació d'impotència, petita i persistent. I vaig el.laborar un desig, és clar. Ignoro d'on ve la costum de demanar desitjos en el moment de veure fenomens fugaços com els estels de la nit de Sant Llorenç, i coses així. Però el fet és que em vaig entretenir a pensar un desig. Però, quin desig podia pensar que em pogués servir d'excusa per acompanyar aquella fulla en el seu trajecte tan curt i aparentment tan insignificant? Tenia alguna lògica pensar un desig d'aquells que m'hauria d'haver arreglat la vida, tot plegat per una circumstància tan petita, tan mínima, però malgrat tot, tan important en aquell precís moment?

Mentre pensava, valorava, i recercava dins meu algun argument que em permetés demanar el desig més adequat a la circumstància, el que m'havia de donar més garanties, que podia resultar més profitós, més generós o més agrait, la fulla es va despendre de la seva branqueta i va iniciar el seu camí sense retorn. Havia arribat el seu moment, al costat de les altres fulles, que a intervals de pocs segons i amb una regularitat impecable, anaven fent el seu camí.

Sense treure-li la vista de sobre ni un instant, vaig resseguir amb la mirada el seu darrer viatge senzill i silenciós. Va fer un parell de giravolts sobre sí mateixa abans de planejar una mica i ajaçar-se a terra, suaument.

Va ser un gran moment de pocs segons, durant els quals, lluny dels desitjos que volem formular tan sovint en un no-res, vaig aprendre a valorar la colpidora bellesa de l'instant, aquell moment en què aquella fulla de la figuera del carrer d'aprop de casa es va desprendre de la seva branqueta davant la mirada atònita d'algú que acabava de veure l'escena més bonica i irrepetible d'una tardor que mai no oblidarà, per aquella fulla de la figuera del carrer d'aprop de casa que es va desprendre de la seva branqueta just en aquell moment...

Et miro a tu, en el reflex d'aquesta vella fotografia que ara tinc a les mans, i el misteri de la teva mirada ampla desvela el pas del temps, que no és en va. En tan sols un instant, vares impregnar les parets que t'envoltaven de l'aroma del teu mar tan proper, i d'una història màgica que no té altre secret que la mateixa màgia del teu fer, com el vol rasant de l'ocell que d'un suau cop d'ala fa arribar a l'altre cap de món la calidesa de les teves paraules.

Personatges asseguts a l'ombra d'aquells arbres, teixint amb fils de cotó les orles que decoren amb estima els vorals de la vida amb la paciència dòcil que transcorre al costat del rellotge, i fa passar els dies i les nits en un silenci que viatja enllà del temps, vers tu.

Albires la llum de cada dia des de dalt d'aquest turó que et va veure nèixer i còrrer pels carrers sense asfaltar amb els genolls pelats i un generós somriure als llavis, indomable. Has begut de la font de la vida l'aigua més neta, la que et fa transparent i tan propera alhora. No han estat doncs, en va, els teus esforços, i el caminar a vegades feixuc i d'altres àgil, com les plomes que semblen despendre's dels teus braços quan parles.

I recolzada a l'arbre, una noieta observa amb atenció el moment precís de la fotografia. Temps a venir l'arbre acollirà, dessota la seva ombra, el fruit de la seva presència immemorial al bell mig de la plaça, i ara tu hi passes aprop com cada dia, amb un bocí d'història sota el braç, del color dels teus ulls.

"Em va dir: acompanya'm, i el vaig seguir. Era en una mena de carrer fosc que feia baixada, però sense res. Vam caminar junts una estona, no hi havia soroll, i jo em sentia bé, tranquil.la. Tot d'una em va dir espera'm aquí i va marxar. Em va deixar allí plantada... fins que al final em vaig decidir a caminar endavant, i vaig tornar".

"... Tenen una forma com allargada, de color clar, sense forma concreta i sense rostre, com de palla. No fan por. No, no fan por. Una mena de núvols s'obrien en passar".

Aquests darrers dies he començat a escriure infinitat de vegades aquest post. Volia dir-hi massa coses i, com sol passar en aquests casos, em quedava sense el fil que m'havia de guiar per sobre el teclat.

Ara, amb un dia entre plujós i seré defora la finestra, em veig amb cor d'escriure alguna cosa amb calma i sense presses. Potser serà un discurs inconnexe i dispers, el probable reflexe d'uns moments en què el pensament no para de donar voltes a la lluita inexorable entre la vida i la mort, vista de prop.
Fa un any vaig escriure un text dedicat a la meva àvia. Una vida molt llarga, que ara arriba a la seva fi amb una lucidesa envejable i una dignitat que m'hauria agradat heredar.
El pis de l'Eixample barceloní on l'àvia va viure gran part de la seva vida està en silenci, amb la porta tancada, les cortines tirades, els fogons apagats i els llums tancats. Entre les seves parets guarda secrets d'amor, pàgines de postguerra, plors d'infants i també de dolor, i aquell telèfon antic de bacalita negra penjat a la paret.
A l'habitació dels armaris, la més petita, hi havia, des de sempre, un pianet com aquest, que l'àvia em va fer portar fa pocs dies, i me'l va regalar. Sabia que aquella joguina, destartalada pel pas dels anys, em faria una il.lusió especial.

Després, a estones perdudes i molt a poc a poc, hem anat conversant de tot de coses, l'hem ajudat a desgranar els records que l'acompanyaran per sempre més. No, finalment no he gosat escriure res de tot el que ens ha explicat en el transcurs dels anys. M'hauria sentit a desgrat, i prefereixo recordar aquelles històries que per una o altra raó s'han volgut quedar a la meva memòria. I les explicaré als meus fills, i ells potser en recordaran alguna que altra.

Vaig portar un equip de música a l'àvia, amb uns quants cd's de J.S. Bach. Obres per a clavicèmbal, cantates, la Passió Segons sant Joan, concerts. Les escolta de lluny, a estones, amb els ulls mig tancats mentre respira lentament.
Justament, els mateixos dies en què començàvem a pintar a casa, amb nous colors, nova llum, noves energies, per afrontar l'arribada del fred amb calidesa.

Un joc de vida i de contrastos, que en tornar a reprendre el fil d'aquest blog he trobat completat amb noves absències, que m'han fet adonar, un cop més, que les coses d'aquest món cal gaudir-les i compartir-les mentre les tenim a prop.