aquari-1 2003-2005

Aquesta tarda m'han deixat escoltar un cd amb músiques de balls i danses antigues, arranjades amb ordinador. Un treball incipient, fet amb molta cura, que permet fer-se una idea força aproximada de com sonarien aquelles tonades, tocades amb una mitja cobla de tres cortans -sac de gemecs, tamborí i flabiol- o instrumentacions similars, pròpies de fa segle i escaig. Aquest recull s'ha fet a partir d'una col.lecció de partitures antigues, molt disperses, d'entre les quals m'agrada destacar-ne una de molt curiosa: la dels tocs de campana.

La silueta del campanar, sempre destacat per sobre les cases que l'envolten en el particular perfil dels nostres pobles, sembla donar-nos una mena de tranquil.litat inconscient. Si no hi és, el trobarem a faltar, notarem que alguna cosa falla en aquell paisatge que ens veu arribar. Estratègicament situades, les esglésies de les quals arrenquen aquestes construccions, es fan veure des de molt lluny i imposen la seva presència en el mosaic infinit i complexe del repartiment de la terra, dels camins i dels boscos.

La presència del campanar sempre ha estat un referent geogràfic i estratègic important en la vida dels pobles. Dit en altres paraules, heretades de diverses generacions, fins i tot els descreguts que no anaven a missa el tenien com a punt de referència en el seu subconscient. El toc persistent de les campanes, cada quart d'hora, o mitja hora, i cada hora, marca inexorable el pas de les hores, una funció social assumida i acceptada des de sempre, i que persisteix malgrat que ja no anem sempre a peu ni el sentim des de lluny, ofegat pels mil sorolls que ens envolten, i malgrat tots portem les hores marcades a sobre, ja sigui en forma de rellotge al canell, de telèfon mòbil a la butxaca, d'agenda electrònica o qualsevol altre estri. Però això no treu que de tant en tant veiem alguna escena on algú, al toc del campanar, arrenca a còrrer despistat carrer avall.

El silenci antic dels pobles només era trencat pels menestrals que treballaven amb el portal obert, pels carros que passaven i pels crits dels nens jugant a mig carrer. El batall de la campana els recollia a tots i se'ls enduia temps enllà, convertia el nen en menestral, i aquest, en un vell assegut al banc assolellat al bell mig de la plaça, quan tornava de l'hort a mitja tarda.
El calendari religiós que regulava la vida de qualsevol poble o ciutat tenia una expressió concreta en els tocs de campana. Els campaners, personatges curiosos aferrats al peu del campanar de dia i de nit tenien la delicada missió de mantenir la crida a ofici, d'anunciar els esdeveniments, i mantenir les hores al seu lloc.

Vaig tenir l'oportunitat de veure -no dic conèixer, era massa petit- el darrer campaner del meu poble. Vivia just davant de l'església. Era un home baixet, de cabell negre, amb les faccions endurides i la mirada trista i distant. Parlava molt poc. Caminava arraulit, com si el pes del temps hagués pesat més sobre ell mateix que sobre la resta de veïns als quals anunciava el pas de les hores i dels esdeveniments importants.

El repicar de les campanes era regular, però amb matissos. Potser també depenia del dia, del temps que feia, o del vent, però la mà del campaner es deixava notar de forma gairebé imperceptible en el so que s'escampava per tot el poble. Ara era una tibada enèrgica de corda, ara somorta. Les de mitja nit eren més discretes, esperant l'hora del sol, gens estridents.

El record que conservo dels tocs és imprecís. Des de la meva habitació, situada a l'angle de migdia d'una casa un xic elevada, es veia el campanar. El mirava sovint entre les persianetes verdes de la finestra. A vegades em quedava mirant-lo fixament fins que tocava algun quart d'hora. Una mena de joc que desafiava el temps de manera innocent. Aleshores, just en aquell moment i abans que s'acabés el seu ressó, havia de fer algun gest rapidíssim, com fer petar dues ungles dels dits, o donar un cop de peu a terra, o mossegar-me els llavis. No he sabut mai perquè ho feia, però era com si el meu gest hagués de perdurar dins aquell moment precís i irrepetible.

Sabia distingir el toc de l'home i de la dona, de bateig i de mort. Els tocs de bateig eren fets amb les campanes petites, les més agudes, que dringaven amb alegria i amb un ritme ràpid per celebrar l'arribada d'una nova vida. Un detall, no puc recordar quin, de la seqüència, indicava si era nen o nena. No trigaves a saber a quina casa havia nascut algú. El toc de mort, d'enterrament, era lent i somort, trist, de campana feixuga. Com el d'ara. També s'hi distingia el de l'home i el de la dona. El campanar acomiadava el difunt en el seu darrer trànsit pels carrers que l'havien vist nèixer, potser, i viure fins al seu darrer dia. Camí del cementiri, el batall ressonava inexorable dient l'últim adéu.

Aquesta tarda, quan he sentit aquelles melodies retrobades, m'han vingut al cap aquests records d'infantesa, ja llunyans però intensos, que marcaven dins meu els primers compassos del ritme de la vida.

El camí fressat per les teves paraules s'esvaeix lentament amb l'arribada de les primeres pluges.
Unes veus que no entenc invoquen estranyes profecies sobre els rajols de tova, amb sons que m'acompanyen a un passat remot que potser ja no és nostre ni és meu ni teu, ni tan sols de ningú, i es fa silenci.

El vell campanar acull immòbil el pas dels segles amb la campana muda, potser fosa, i els finestrals oberts als quatre vents. Ja no hi tenen cabuda ni els déus ni les espelmes, i tot és pols sobre els mobles corcats i amuntegats.

Tres tambors desafien el vent.

El ritual retorna un cop més al mateix escenari de la primera dansa, d'aquella nit de foc de cúpula estrellada, de pregàries perdudes en el temps que un dia consolaren les ànimes preses en pensaments abduits i caducs, en temps on la flaquesa humana era aliment per altri.

Ara tot és de pedra.

No vull preguntar res, tan sols observo des d'un bancal llunyà, i em meravello un cop més d'aquest cel sense núvols, d'aquest sol que m'escalfa, d'aquest so que perdura, de la petja per sempre més anònima, que deixarà el record d'un moment, una temença talment arrraconada.

Encara no t'he entès. Vessaves una llàgrima cruel sobre el coixí, mentre miraves una paret estranya on faltava la capa de pintura dels teus ulls, un nou reviure. I l'imagines allí, a recer de la teva ombra, confós amb el teu pas admirable i incert.

La llàgrima et recorre el cos a poc a poc. Et deixa el seu regust de salabror arran de llavis, mentre sents la remor de les ones sota els peus i no et bellugues. La petita gota et traça el coll, contorneja les sines, sents un calfred, segueix el seu camí. Quan l'espai de la cintura la convida a dreçar vers el buit, una mà la recull, i amb la punta dels dits la porta altre cop a l'altar dels teus llavis. Els teus ulls, clucs.

A fora plou a poc a poc, amb la calma feixuga dels capvespres. Ja no recordes la pregària dels sons ni el terra humit i aspre. Escoltes altre cop la vella melodia que retorna, i surts a fora.

Un bes t'arriba al coll. Són els llavis que et retornen la pau, la llàgrima perduda.

Silenci. El tambor emmudeix i obres de nou els ulls.

En arribar al semàfor ha tret el peu dret del pedal, i tot inclinant una mica la bicicleta cap al mateix cantó, ha recolzat el peu a l’asfalt mentre mirava el llum vermell. De seguida, però, ha girat la vista vers els arbres de la riera, on els ocells xiuxiuejaven, despistats, a l’ombra d’un sol d’estiu que ja no hauria de ser tan esplèndid. Ha mirat per un moment les fulles encara verdes, i tot seguit ha tornat a clavar els ulls al semàfor, que no ha trigat a donar-li pas. D’un cop de peu ben donat ha accelerat la bicicleta, ha mirat enrera i cap als costats, i ha enfilat el passeig de la riera camí de l’escola, pedalant confiat i content.

El tricicle que hi havia fa uns quants anys al menjador de casa fou el primer vehicle que va intentar dominar. D’agilitat no n’hi faltava, però si destresa. Les seves mans petites i els seus peus encara desobedients s’enredaven entre els ferros recargolats d’aquella andròmina que volia fer avançar fos com fos. Quan el somriure se li dibuixava als llavis després d’haver recorregut un petit tros, tres o quatre rajoles com a màxim, mirava cap amunt cercant la complicitat dels pares, i aleshores reia a cor qùe vols i continuava pedalant un trosset més. Tornava a girar el cap, ens mirava, tornava a riure i continuava altre cop. I així, amunt i avall sense parar.

Potser tenia una sensació similar a la que té una persona més gran la primera vegada que puja en un avió. T’asseus en un seient, amb els peus a terra, i sense gairebé ni adonar-te’n allò comença a desplaçar-se, deixant enrera les marques que et situen en l’espai de forma segura. Veus passar el terra sota els teus peus mentre t’envaeix una sensació estranya, la barreja entre allò nou i desconegut, temptador, i la por de no saber si aquell viatge s’acabarà amb els peus a terra o amb les galtes contra qualsevol pota de taula o cantell de moble. El terra del menjador de casa devia ser com un gran aeroport des d’on el primer vol del seu somni anava prenent forma de manera primària, innocent i subtil.

El parc del poble és molt aprop de casa. El parc on els nens aprenen tot el que s’hi ha d’aprendre. A jugar al sorral, a berenar a la falda, a sortir corrent de sota el gronxador, a patinar i a caure, a beure de la font, a recollir les fulles i els pinyons, a perseguir formigues i a xutar la pilota, a mirar cap amunt i entrebancar-se.

Hi anàvem caminant a poc a poc, ell amb els braços una mica aixecats agafant-nos les mans i esperant que li fèssim l’avió una, dos, mil vegades.
La primera bicicleta era blava, lluent, preciosa. Fou la més bonica del món, d’aquell món tan gran i tan petit alhora, guiat per dues rodetes que després van ser una, i després cap. I quina gran victòria, ja és valent, però la sorra, la maleida sorra que sempre té la culpa de tot, l’esperava per pelar-li els genolls i les mans. Però ell insistia, i anàvem a la font a rentar-lo i consolar-lo d’aquells mals infinits.

Poc a poc començàrem a recòrrer els carrers. Fèiem una petita caravana amb ell al mig, pedalant poc a poc, parlant i traient importància a les petites coses que sempre passen. Trepitjàvem les fulles, paràvem en un banc, compràvem suc de fruita, i miràvem les mil i una històries que els seus ulls inquiets trobaven per qualsevol racó.

El seu darrer aniversari li va portar una bicicleta vermella, lluent, preciosa. És la més bonica del món. Ens demanava sovint que l’acompanyéssim aquí o allà, a fer un volt, o a casa d’un amic. Pedalava segur, vigilant al voltant, sabent-se acompanyat.
Avui, ha dit per primer cop que se n’anava sol a l’escola en bicicleta. Amb tota la naturalitat del món, sense més comentaris. Ha escollit el dia que ha cregut oportú, el dia que no calia demanar res més que obrir la porta del garatge i sortir. No li hem dit res, tenia tota la confiança i n’estava agraït.

Ha somrigut com sempre en dir adéu, s’ha parat al semàfor i ha girat a l’esquerra. Lliure i feliç com un ocell al vol.