aquari-1 2003-2005

Tres foren els mots que vares dir mirant-me als ulls
en setze lletres que se'm feren eternes i volàtils
com el vent del matí.

Martí, estic segur que tothom qui ve al teu blog està intrigat per saber què va dir... És una endevinalla? No se m’acut què pot ser...
raimdepastor | Homepage | 10.01.04 - 12:23 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

raïm, no t'ho dirà... el martí sempre fa el mateix... no hi ha res a fer... comentarem, preguntarem, reclamarem, i ell ens deixarà fer, amb un somriure als llavis cada vegada que trobi un darrer comentari demanant que ens digui alguna cosa més...

i al final... ni la costellada promesa tindrem.... ;)
gemma | 10.01.04 - 1:10 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

A mi tampoc se m'acut què pot ser, tot i que suposo que la màgia rau precisament en tenir-ne la resposta en exclusiva.

Fa temps... amb ben poques paraules, algú em va conmoure també per la resta de la meva eternitat. Van ser mots volàtils... tot i recordar-ho amb moltíssima precissió, m'agradaria haver-los guardat en una capseta i escoltar-los quan he tingut moments baixos.

raïm... podriem iniciar un procés "encreuatístic"... tres paraules i setze lletres... ara només ens falta una pista breu cedida generosa i voluntàriament pel nostre estimat Aquari.

(És broma eh...?)Un petó, Martí

Ishtar | 10.01.04 - 5:36 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Només era per convidar-vos a somniar una mica
martí | Homepage | 10.02.04 - 1:28 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

realment fa pensar en moltes coses...

encara que no quadri amb el número de lletres, jo em quedo amb totes les bones que se m'han acudit

(espero que per a tu la resposta a l'enigma també en sigui una de bona)
mar | 10.02.04 - 1:17 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

ME'N VAIG, ESTIMADES...
16 lletres.
No fotis, eeeeehhhhhh????
Que sembla que hi hagi una passa.......

Petons, Aura
aura | Homepage | 10.03.04 - 3:11 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

I si la trica de paraules que suma setze lletres ens l'haguessis dita en el text? Podria ser

ETERNES I VOLÀTILS?

NO, no ens responguis ara, fes-ho després de la publicitat!


cocarroiet | 10.03.04 - 3:48 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

trica, no!... triNca! (ara!)
cocarroiet | 10.03.04 - 3:48 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Molt bona, Aura de moment encara tinc ganes d'anar-hi dient la meva, malgrat la passa: Mirandamar, Ike... però estic convençut que algun dia els tornarem a veure per aquí

Per cert, he trobat un blog tot misteriós...

Cocarroiet, bona troballa!!
martí | Homepage | 10.03.04 - 7:34 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Bé, jo em posaré una mica romàntica que ja sé que al somiador trapelleta que sempre ens convida a jugar no li sabrà gens de greu i em llenço a dir un
"T' ESTIMO MOLTÍSSIM"
artemísia | 10.03.04 - 7:48 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

A mi també m'ha cridat molt l'atenció aquest blog. He sentit un aire familiar al llegir-lo i en alguns paràgrafs m'hi he sentit identificada. També m'agraden els cristalls; tinc una llàgrima de cristall de roca suspesa a la finestra que es desfà en mil·lers de colors quan l'hi dona el sol...
aura | Homepage | 10.03.04 - 8:15 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ostres, Artemísia, això és una declaració en tota llei!!!!!
aura | Homepage | 10.03.04 - 8:16 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Hahaha aura que han sigut paraules deixades anar al vent de la nit, del matí, a tots els vents, dona... A veure si ara em posaràs en un compromís...
Un petonet dolcet, bonica
artemísia | 10.03.04 - 11:00 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

ella el mirà als ulls i li digué:
"t'estimo moltíssim"
però...
"no estic enamorada"
per tant
"vull una separació"
d'aquelles
"eternes i volàtils"

"treu-te les ulleres"
i
"mira-ho com vulguis"
vull respirar
"ventet de matinada"

aiiiii

"martí estàs perdut"
mar | 10.03.04 - 11:34 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

espero que s'entengui com una petita broma

mar | 10.03.04 - 11:34 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Veig que amb 16 lletres se'n poden arribar a dir moltes, de coses...

bona nit!
martí | Homepage | 10.04.04 - 12:13 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

I si fos per exemple...

T'ESPERARIA SEMPRE?...
o T'ESTIMARIA SEMPRE?...
o US ESPERARÉ SEMPRE?

Ah, escolta la resposta dins el veeeeent!!


cocarroiet | 10.04.04 - 1:43 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

"Hem de parlar",no en té 16, però a que es fan eternes també?
Litus | Homepage | 10.05.04 - 12:25 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

litus, doncs...

"haurem de dialogar"

mar | 10.06.04 - 2:34 pm | #

Ahir, finalment hi vaig anar. Varen ser tretze -mal número- hores d'asfalt, rampes, escales i ombres escadusseres, i d'una passejada massa llarga per visitar el proper suburbi postmodern de la ciutat. Sense ànim d'enganyar-me, i abans de passar a d'altres continguts, vaig veure el que farà les delícies dels especialistes en graffiti urbà i dels skaters. Temps al temps, però gaire més enllà del nou palau de congressos i del recinte on sembla ser que es duran a terme els festivals multitudinaris, ben poca cosa més. Espais per passejar de dia, per anar-hi de nit a fer el mateix que fa exactament quinze o vint anys, quan de nit aquelles esplanades eren un continu de cotxes aparcats a distàncies prudencials l'un de l'altre, amb els llums de posició encesos i gronxant-se al ritme de les onades, un dia en calma, l'altre dia abravades.

Carregats amb la motxilla plena d'entrepans, fruita i aigua, hi vam arribar a les deu menys pocs minuts, amb un val de descompte pels adults caducat -ho posava en lletra gairebé insivisble en un raconet-, el carnet del Super3 dels nens i tota la pesca. Vam fer exactament el mateix que tothom, o sigui, buscar de seguida la cua per entrar a veure l'exposició dels guerrers de Xian. Per cert, ho he vist escrit de tres maneres diferents, per tant ho deixo així i ja ens entenem. Amb mitja horeta de cua en vam tenir prou per ser a dins de l'exposició. Una producció de circuit, interessant, amb un àudiovisual introductori molt correcte, i una bona presentació de les peces. Una exposició de la qual no en sé res més que el que vaig veure, però que hagués pogut presentar-se tranquil.lament a la Pedrera o al Caixafòrum. Amb la diferència que en aquests llocs segurament se n'hauria editat un catàleg. Ho deixo aquí.

Portàvem a les mans un full amb el programa d'actes. Una graella amb els espais, els grups que actuaven i els horaris, i el plànol general de situació. La primera impressió sobre el terreny fou que no calia fer anar la gent de punta a punta per justificar tot "l'espai guanyat". Amb un espai més acotat n'hguessin tingut prou i de sobres. La segona impressió fou conseqüència directa de la primera: una gran presa de pèl. M'explico.

Varem veure actuacions ètniques a tort i a dret, ara aquí, ara allà, sense cap fil conductor. Un nom, un lloc, una hora, i el ramat cap allí, amb cua de gent o sense. Posats a demanar, i donat el caràcter fixe de moltes d'aquestes actuacions, no hauria sigut plausible trobar-hi, al costat, un display de tant disseny com vulguin amb una explicació que ajudés a saber el que estaves veient? No, tot per ciència infusa, i una pura llàstima. Folklorisme pur i dur, etnicisme ranci, curiositat antropològica sense discurs ni didàctica. Una pura llàstima. M'agradaria equivocar-me quan dic que tampoc existia un catàleg general del Fòrum on trobar unes pàgines dedicats a cada grup de teatre, dansa o música. Almenys haguéssim tingut l'opció de carretejar-lo amunt i avall i llegir alguna cosa del que estàvem a punt de presenciar. I si això va existir, demano disculpes, però a ull de visitant-familia (o sigui un ull al que sigui i l'altre a la criatura) no ho vaig saber veure per enlloc.

El comentari personal el deixo aquí. Avui la premsa i la ràdio n'han anat plens i no cal repetir fins a l'infinit les evidències. Havia arribat a l'últim dia, i tampoc me n'havia preocupat massa, però en posar-hi els peus encara no sabia exactament què hi anava a fer, com em farien sentir partícep d'una il.lusió col.lectiva i engrescadora que en cinc mesos no ha estat capaç de fer altra cosa que desmentir, rectificar i definir per defecte una proposta cultural.

I ja que hi èrem, ens vam quedar fins a l'hora del pim-pam-pum dels focs artificials. Bonics, encisadors, reflexats sobre el mar enfosquit sota la lluna blanca.

em van encantar els focs artificials, però molt

mira, potser "jocs artificials" seria una bona definició pel Fòrum
Chihiro | Homepage | 09.28.04 - 12:20 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

ai, el segon cop volia dir "focs", però el lapsus és molt eloqüent també XD
Chihiro | Homepage | 09.28.04 - 12:21 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

jo m'el vaig patejar dimecres,
i la veritat és que penso que per aprofitar una entrada que em van regalar, encara tinc el dubte de si vaig aprofitar prou bé el dia.

això si, vaig caminar força, i em vaig trobar uns quants amics que feia temps que no veia...
la resta >> molt ciment i molta construcció sobreposada...(potser ho hagués valorat més quan estudiava construcció)
les exposicions >> guapes... però ja els conec massa els temes
els focs >> dimecres no el van fer
les cultures >> més val que em reservi l'opinió
i en general >> prefereixo no analitzar-ho perquè em foto de mala llet

podria resumir-ho dient: Si, jo també vaig anar-hi!
mar | 09.28.04 - 1:13 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Molt bo el lapsus, Chihiro

Us hen fixat amb quina celeritat han tirat terra sobre el tema?
martí | Homepage | 09.29.04 - 11:45 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Te n'has sortit prou bé... Martí.
un petonet i una floreta.
Ishtar | 10.07.04 - 5:26 pm | #

Petit moment

Ahir, sense anar més lluny... em va passar una cosa semblant. Vaig asseure'm en un bar, on des de la finestra gairebé podia tocar l'aigua del riu que presidia el paisatge...
Tot d'una, sense saber massa perquè, vaig agafar el bolígraf i vaig escriure tot un seguit de paraules que ara mateix no podria recordar...

T'envio una salutació i un petó... ets un aquari car de veure! :-P
Ishtar | 09.24.04 - 5:30 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

On els vénen aquests folis verds de la "afoto"?
mesmarge | Homepage | 09.24.04 - 9:57 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

De vegades em fa la impressió que tinc molt de temps, i, de tant de temps que tinc, acabe per no fer res. Jo també perd la paciència amb això. Martí, no estàs sol.
raimdepastor | Homepage | 09.24.04 - 11:03 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

D´aixo es diu escriptura automática i amb aquesta pràctica afloren els teus pensaments mes intimes e intrasferibles sense cap mena de barreres....clar que, pequé hem de planificar tant la nostra vida?
woody | 09.26.04 - 9:54 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Hola Martí,

El temps és molt relatiu, i no ho dic per la física, no, sinó per la subjectivitat amb què el vivim. La intesitat passa de pressa, l'avorriment, lentament.
Que no en tenim prou de temps? Senyal que tenim una vida plena, i el més important, l'omplim d'allò que ens ve més de gust (sempre que podem i/o ens deixen), però sobretot cal que ens revolucionem contra la monotonia! I si quadre ratlles et fan sentir millor, benvingudes siguin!

Una abraçada
almodis | 09.27.04 - 12:39 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

És ben bé això que dieu... ningú se n'escapa, de la dialèctica entre el temps , la vida, i de la manera com els percebem.

Una abraçada
martí | Homepage | 09.27.04 - 3:53 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

“In illo tempore...”

El TEMPS... l’implacable, el sever, el rigorós TEMPS... el controlador de dies, setmanes, mesos... Ja fa TEMPS que es parla del TEMPS, sobretot qui té TEMPS per parlar-ne. Quan de vegades coincidesc amb persones a qui no veig de TEMPS ençà pens que el TEMPS no passa per elles, com si el TEMPS s'hagués aturat de cop en sec i no haguessin sofert els estralls propis del TEMPS. Deuen aplicar a les seves vides la tan encertada dita "al mal TEMPS, bona cara". El TEMPS passa per a tothom, certament, però n'hi ha que ho porten millor que d'altres. Amb TEMPS i palla maduren les nesples, a poc a poc i bona lletra, que amb el TEMPS i una canya tot arriba a la seva plenitud. I tanmateix després d’un TEMPS un altre en ve... El meu TEMPS de confegir aquestes quatre retxes maldestres ha arribat a la seva fi.

La propera visita, un altre dia, amb més TEMPS!

Una besada!
cocarroiet | 09.27.04 - 4:11 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

mai hi ha temps per fer les coses bé, però sempre hi ha temps per repetir-les (llei de meskinen)
mar | 09.28.04 - 1:36 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Me l'apunto aquesta, mar.
Ishtar | 10.01.04 - 5:43 pm | #

Banda sonora




- No paris, continua igual

- Ha passat molt de temps...

- No, París continua igual

"... i sempre ens quedarà París" tarirorirorí tariroriroràaaa

cocarroiet | 09.22.04 - 2:26 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ai, París...hi vaig ser fa poc. Enamora, oi?
Litus | Homepage | 09.22.04 - 10:43 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

I tant, que enamora. Em va agradar molt, quan hi vaig estar.
aura | Homepage | 09.23.04 - 7:53 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

No paris, no deixis de fer-ho!

Continua igual... em reconforta.

El temps passa, i en passi molt o poc... París sempre és allà on el vas deixar.


Ishtar | 09.27.04 - 5:16 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

L'alzina i els bolets

Ahir a la tarda parlàvem amb en Jordi, un amic bosquerol que coneix els secrets de la muntanya propera com poca gent de la nostra contrada. I també hi havia en Lluís, un xicot dinàmic i alegroi que sembra rierols d'energia per on passa. Ells dos anaven xerrant tranquil.lament mentre jo els escoltava tot fent les meves coses. M'agrada, tenir gent per allí fent-la petar a estones.

Sempre he sentit dir a la meva mare que el boletaire, quan s'acosta aquesta època de l'any, es transforma. Un neguit difícil de descriure s'apodera d'ell, sent la crida de la terra humida, de la soca, del caminar ombrejat per sobre les fulles que comencen a caure. Per qui la troballa dels primers bolets és un esclat de joia que li renova la sang, que l'impulsa a caminar hores i hores en silenci furgant sota els matolls, a la vora dels rierols o darrera les pedres. El boletaire que coneix el que trepitja i ho fa amb tota cura, amb el respecte de qui sap que la natura és generosa però cal saber-la respectar. És un fenomen molt curiós, a les botigues, als mercats i a les places, perquè tot d'una, i com obeint a un senyal etern, es comença a parlar de bolets.

En Jordi és un d'aquests personatges. Aquesta setmana ha començat a buscar bolets, de bon matí, a vegades a trenc d'alba. Surt de casa amb el cistell i el seu ganivetet, i amb un parell d'hores en té prou per ficar-se per llocs inaccessibles i trobar-ne exemplars del tot curiosos. Me n'ha portat un parell de caixetes d'aquelles de posar les maduixes, i m'explica el què són, un a un, amb els ulls plens d'il.lusió. Els toca, els gira, me n'explica mil coses, i em sento ignorant i beneit perquè sóc incapaç de recordar cap nom dels que ell fa servir per anomenar-los. La majoria, noms populars apresos de generacions enrera, molt bonics. M'indica quins són per fer a la brasa i quins serà millor fer a la cassola. Ara, els primers de la temporada, són més aviat de cassola. Ahir els vaig cuinar amb costella trossejada i patates, amb una mica de sofregit de tomàquet i ceba, i la veritat és que estaven la mar de bons. Els que m'ha portat avui els deixarem per demà. Sempre m'explica que mai s'han de menjar bevent aigua, sinó vi, perquè l'aigua infla, i en canvi el vi fa païr bé. Li faig cas.

Ahir portava un ou de reig que feia més de mig pam, preciós. Aquest el volia portar a naturalitzar, és la peça més maca que mai havia collit. I uns altres molt estranys, que jo no havia vist mai, i que tenien forma de petits arbres de copa plana exposats al vent, de tronc negrós i capçada d'un vermell intens. Vernissa'ls, em va dir, i posa'ls en un gerret per decorar. No són tòxics, però tampoc es mengen. I n'he vernissat un, a veure com queda.

Ahir, amb en Jordi i en Lluís també vam sortir a parlat dels arbres. Els que tenim aprop de casa, els que veiem cada dia. Ens vam posar aviat d'acord. L'alzina és l'arbre més proper i més sòlid, aquell que pots abraçar anant pel bosc i et dóna l'escalf que tant cercaves, que té la solidesa de la terra, l'ombra espessa i agradable, el que resguarda dels llamps i reneix abans que els altres després d'un incendi.

Ara que s'apropa la tardor, és agradable parlar amb la gent que coneix el bosc, que el viu i hi combrega. Se n'aprenen moltes coses, i la més important, sens dubte, a escoltar-lo en silenci quan t'hi acostes, deixant-te amarar de l'olor de la terra, de la llum tamisada, del ventijol suau. I seure en una pedra i pelar un branquilló.

m'encanten els bolets, menjar-los i olorar-los

però

els boletaires són una espècie apart

m'agrada molt la tardor i estic d'acord amb tu en que és una època de l'any molt agraïda pel bosc i el camp en general
Chihiro | Homepage | 09.18.04 - 8:48 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

A mi és l'estació que més m'agrada, la tardor.
aura | Homepage | 09.19.04 - 11:00 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ah, per cert, Chihiro, he estat explorant el teu caièr dera broma baisha i m'ha encantat. És preciós. Jo també vaig passar part de les meves vacances d'estiu a Val d'Aran, caminant per senders amagats i descobrint uns paratges recòndits i bellíssims, i aquest contacte tan intens amb la natura m'ha obert els ulls a moltes coses i m'ha fet estimar-la encara més.
aura | Homepage | 09.19.04 - 11:09 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

moltes gràcies, aura sí, ja recordo quan hi vas anar tu fa uns mesos
Chihiro | Homepage | 09.19.04 - 1:17 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Fa poca estona, li comentava a una bona amiga que fa dies que començo a percebre els símptomes del procés de "semi-hivernació" que sol imposar-se'm cada tardor.
Curiosament, però... aquesta crida del bosc i dels bolets fa que em resisteixi a acatar certes ordres internes per fer la darrera revifada i gaudir d'una de les millors aficions... anar a collir bolets, de bon matí, amb un bon esmorzar (botifarra amb seques per exemple... mmmmm!!) i imaginar la millor manera de cuinar-los i com no... assaborir-los en bona companyia!!

Un petó, Martí.
Ishtar | 09.20.04 - 10:45 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

La "semihibernació" a què et refereixes, Ishtar, és el camí que ens ha de portar al bell despertar d'una primavera nova de trinca...
Una besada!
cocarroiet | 09.22.04 - 2:24 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Tardor, temps d'instrospecció, temps d'interioritats, d'intimisme.
Tardor necessaria per retrobar de nou l'equilibri perdut en el temps de l'extroversió.
La natura va tancant sàbiament el cercle adormint la vida que esclatarà de nou recordant-nos que és aquesta la certesa que ens espera
Benviguda sigui de nou Persèfone a la terra dels vius, i ben desitjada sigui quan retorni a les profunditats.
lisístrata | 09.22.04 - 10:13 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

jo ja ho espero! Anar a buscar bolets. Mmmm....el meu racó de bosc, els carlets, les llanegues, els fredolics, camassecs, rovellons...
Litus | Homepage | 09.22.04 - 10:45 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Sort en tenim de les primaveres!! oi cocarroiet? gràcies bonica.
Ishtar | 10.05.04 - 7:32 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Demà comença l'escola

Així, molt bé carinyo, les dents ben netes. Vine, anem cap al llitet, que ja és hora d'anar a dormir. El pare et farà companyia i explicarem un conte. Diga-li bona nit a la mare i fes un petonet a la teva germana. Molt bé, ara ja ets gran, ja faràs primer!

...

-Hi havia una vegada dos germans que jugaven a pilota al jardí de casa. Els agradava molt jugar al racó dels arbres, perquè allí feien la porteria i gooool! però sempre vigilaven de no trencar les flors dels testos, que eren molt maques i de molts colors. Cada tarda, quan tornaven de l'escola, deixaven la motxilleta a la seva habitació i berenaven asseguts a la taula de la cuina. I sempre, sempre tenien el gatet, el Mixu, passejant per sota els peus. Quan s'acabaven el got de llet, agafaven la pilota i corrien escales avall a jugar. A vegades també venien els seus amiguets, i s'ho passaven molt bé.
Un dia, mentre marcaven la ratlla a terra per tirar els xuts, van trobar un trosset de ferro misteriós que sortia una mica de sota terra. Van anar a buscar uns filferros que tenien amagats al racó de les bicicletes, i varen començar a buscar el supertresor que acabaven de descobrir. El nen que vivia a la caseta del davant deia que allò podia ser una clau, i que igual podrien obrir aquella caixa que havien trobat amagada al camí de l'alzinar uns quants dis abans. Era una caixa molt vella, però amb un candau molt gros i com que encara no l'havien pogut obrir, doncs l'havien deixat amagada sota les herbes. Un altre nen deia que amb aquell ferro segurament es podria obrir la finestra de la caseta del guarda de l'estació, perquè tenia una forma que li semblava la mateixa que el forat del pany. I era igual, igual. Ostres, t'imagines que podem obrir la caseta? deia. Hi té moltes coses amagades, que jo ho he vist! Ah si? Sí, sí, jo ho vesit, deia tot content.
Quan van poder desenterrar el ferro, el van portar de seguida a la seva habitació, on tenien una caixeta secreta on guardaven els tresors que trobaven. Hi havia un trosset d'un mànec de llautó molt maco, dos taps de suro molt grossos que havien trobat al mig d'un camp, una llibreta molt antiga amb unes coses anotades i uns dibuixos, i també hi tenien un parell de cucs d'aquells que es cargolen quan els toques amb el dit, i una vespa que havien trobat morta, perquè si la toques viva et pot picar i fa molt de mal. Ah, i també hi guardaven unes claus, dues de grans i una de més petita, totes rovellades, però que segurament eren d'una casa abandonada plena de tresors miteriosos que hi havia al final del carrer.
I després van tornar a jugar al pati fins que es va fer fosc, i van pujar altre cop a casa per banyar-se i sopar. I els dos gemanets eren molt feliços jugant i anant a l'escola amb els seus amics...

- Pare... Beslan què és?

Un nou curs ha començat. Motxilles a punt, llibres, plaguetes, bolis de tots els colors... Ninets com els de la teva història han retornat a les aules. Se'ls presenta tot un curs per estrenar. Sortint d'escola, berenar i joc. Una mica d'esforç i bons resultats. El cicle continua.

Uns altres ninets, els que hem vist a les portades dels diaris o a les notícies de la televisió, amb aquells ullets testimonis de la por, no podran esborrar de la seva retina les imatges de la barbàrie. A partir d'aquella experiència, traumàtica com poques, cada començament de curs tendrà un aire diferent. Infants que no tenen culpa de res... I el món encara roda! :-(
cocarroiet | 09.15.04 - 2:23 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Avui el meu nen també anat a escola i el primer que m'ha dit es aixó, coca, que en fet un minut de silenci, que la professora primer els ha explica't el motiu (cosa que la majoria ja sabien).
Quins temps aquells que quand arribaves de l'escola el primer que feies era agafa el pa amb xocolata i...al carré a jugar!!!! Quins records!!
nela | 09.15.04 - 7:12 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Els nanos no tenen prou armes per assimilar un fet com aquest, per enfrontar-se amb la mort. Aquest fet ha sembrat inquietud en les criatures d'arreu del mon.
aura | Homepage | 09.15.04 - 8:02 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Massa dolor per ells, massa dolor pels pares i per les mares...i pels avis, i pels germans, i pels amics...
Massa dolor escampat, certament.
Ishtar | 09.17.04 - 6:54 pm | #

És un text molt bonic, m'he perdut una mica amb la segona persona de la història, que no sé si ets tu mateix o no, però m'han agradat les paraules i el llaç que les va lligant. Un petó.
memoria | Homepage | 09.12.04 - 2:34 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

molt interessant aquest doll de realitats i miratges, té un aire molt oníric tot plegat
Chihiro | Homepage | 09.13.04 - 8:44 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Aigó vos demana, i vos, senyor, mos dau vent......
mirandamar | Homepage | 09.13.04 - 9:01 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

rectifico, que m'he deixat una "ema".."aigó vos demanam"...
mirandamar | Homepage | 09.13.04 - 9:03 pm | #

Ahir, tot just després de penjar el post anterior a aquest - ja prou banal i intrascendent, escrit ben bé per alliberar les misèries quotidianes que ens atenallen - vaig rebre una trucada al mòbil. Acabava de morir una bona amiga.
Fa uns mesos, em va trucar i em va demanar que passés un moment per casa seva. Feia dies que no ens vèiem, i hi vaig anar tot seguit. Vam seure a la saleta. Li vaig fer un comentari sobre el seu pentinat, que el veia diferent de l'habitual. Sense vacil.lar, es va mig treure la perruca que portava i tot seguit em va explicar que tenia un càncer escampat per diversos punts del cos. Em parlava amb tota claretat, amb veu ferma. Sabia perfectament què s'hi jugava, en aquesta lluita.
No vaig saber dir-li altra cosa sinó que disposés amb tota llibertat del meu temps. I ho ha fet les vegades que ha fet falta, perquè havia de tirar endavant algunes coses, projectes de feina. Fins fa poques setmanes.
El darrer dia que ens vam veure havia sortit a donar un tomb amb la seva familia. Ens vam trobar a la plaça de l'església. Ahir al vespre, a l'anar cap a casa, vaig tornar a passar just pel lloc on ens vam dir adéu per darrera vegada. A l'ombra d'un arbre.
És la primera vegada que no tinc la mala consciència d'haver donat falses esperances, d'haver dit paraules que hauria sabut inútils. Potser és la primera vegada que m'he trobat aprop d'algú que està a punt de morir i li he fet una mica de costat sense vacil.lar. Amb el cor encongit, però amb fermesa, com ella volia i demanava.

Fins a sempre, Carme.

ho sento molt, martí... una abraçada
Chihiro | Homepage | 09.09.04 - 4:09 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Gràcies, Chihiro, un petó.
martí | Homepage | 09.09.04 - 6:17 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Hola, Martí,

No ho entenem, mai no voldrem entendre-ho, per què? per què? per què?... pregunta sense resposta! I tanmateix la vida continua. Endavant! Una besada, company!
cocarroiet | 09.10.04 - 2:25 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

...
un petó
mar | 09.10.04 - 3:43 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Una abraçada
gemma | 09.10.04 - 10:44 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Quina sort va tenir d'estar acompanyada de serenitat.

Una abraçada, Martí.
Ishtar | 09.10.04 - 11:22 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Quina malaltia més cruel, el càncer. Noi, ho sento molt... Una abraçada ben forta. Aura
aura | Homepage | 09.11.04 - 9:42 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Jo també ho sento. un petó
memoria | Homepage | 09.12.04 - 2:39 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

En sap greu, Martí.
Disposa tu ara del nostre temps, si ens necessites.
Mae | Homepage | 09.12.04 - 3:24 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

S'agraeix molt, el sentir compartit un sentiment.

Una abraçada a tots
martí | Homepage | 09.13.04 - 12:18 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Hola. Crec que l'expressió "t'acompanyo en el sentiment" és molt més que una formalitat. Acompanyar és important, com expliques. I com és d'important saber morir, i com es necessita de la veritat per viure bé aquesta part tan important de la vida (que s'amaga massa vegades). Ens va bé saber-ho, gràcies per explicar-nos-ho.
Joan i mig | Homepage | 09.14.04 - 1:00 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Quin parell de cracks, tan és l'un com l'altre. El Pablo i l'Agustín són dos autèntics cracks d'aquells que, malauradament, encara no estan en perill d'extinció, ni molt menys. Tenen els seus respectius negociets a tocar un de l'altre, només separats per una oficina de la Caixa -per variar-. O sigui, dos barets de poble.
L'un obre a les sis del matí, segons diuen, perquè mai m'he entretingut a passar per aquí abans de quarts de vuit, com a molt d'hora. L'altre me'l trobo molts dies anant a buscar les barretes de pa pels entrepans del dia, a quarts de nou. El primer obre la porta, els llums, les màquines escurabutxaques i la tele, i posa sobre les taules el joc de dòmino i les baralles de cartes. La clientela fixa no triga gaire a arribar. La taula del fons es converteix en un fumatori intransitable de caliquenyos, mentre a la barra es serveixen tapes de calamars amb salsa amb els corresponents gotets de vi, popets, ensaladilla picant i tot allò que a les set del matí em provocaria un mal d'estòmac de no dir.
L'altre segueix un altre perfil de feina. Com que no té tapes ni jubilats a la llauna, es dedica als cafès amb cruasán pels treballadors de trajo i corbata, les magdalenes empaquetades -les del colesterol, sí- i els entrepans. Ah, i les llaunes de refresc. Quan se'n recorda, passa l'escombra per terra i la baieta sense esbandir per la mitja dotzena de taules que té al local. La seva clientela fixa, apart dels del cafè de les onze que no saben on posar el colze però que no tenen cap diari més aprop, són una currua de personatges molt més joves que els de l'altre bar, originaris de tota mena de països, especialitzats en les màquines de monedes.
El cafè el fan igual de bo -és un dir- tan un com l'altre, o sigui que quan m'hi deixo caure és en hores de feina i per pura proximitat.

Però tot això que explico no té el més mínim interès, ja que es pot veure a qualsevol cantonada del país, a no ser pel que ha passat aquests darrers dies. Ambdós bars varen treballar tot el mes d'agost, quan el poble era una mena de desert, només animat pels dies de la festa major, i encara a partir de les set de la tarda (i el que obre les sis del matí tancava cap a a les nou, però en fi). Doncs bé, habitualment l'un tancava una setmaneta o deu dies i se n'anava al pueblo mentre l'altre es quedava de guàrdia i assimilava tota la clientela (no sé si es passaven el dònimo i les cartes). I després, viceversa.
I vet-ho aquí que , arribat el setembre, aquest any l'Agustín va tancar sense avisar. Quan el Pablo va arribar amb les barretes de pa sota el braç i el va veure tancat, va decidir passar a l'acció, i al vespre del mateix dia també va tancar per vacances. Magnífica decisió de l'Agustín i visceral contraatac del Pablo, que els ha deixat a tots dos sense un duro de calaix. Uns autèntics cracks.

Tot buscant una imatge he trobat aquesta, que m'ha recordat a aquell...




potser és que no necessiten aquest duro de calaix, i així s'estalvien treballar el doble durant uns dies :D
Chihiro | Homepage | 09.09.04 - 12:54 am | #

Parla.

La felicitat és quelcom tan abastracte que no es busca. Es dóna.

Tan sols aleshores es troba. Com el plaer.

Parla. Cerca els mots adients.

Escolto.

(Ui..., jo la primera hui...) Només un somriure
Idril | Homepage | 09.06.04 - 11:52 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Felicitat
Elicitat
Licitat
Icitat
Citat
Itat
Tat
At
T
cocarroiet | 09.08.04 - 2:13 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Escoltar... és difícil trobar algú que sàpiga escoltar...que sàpiga mesurar el silenci i les paraules, que sàpiga mirar-nos als ulls amb prou complicitat i empatia, amb prou contundència per encomanar-nos seguretat. I quan trobem algú que sap fer-ho tal i com ho necessitem... Llavors és fantàstic, pots alliberar-te de les teves pors i pots compartir les teves emocions. Segurament has trobat un amic.
Ishtar | 09.10.04 - 8:02 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

I a la tarda pel carrer he sentit això, i ho he apuntat al vol:

"El médico ese que tuvo que irse por lo de Franco, Jaime Oriol, me parece que han dicho por la tele, que fue ese que analizó todo aquello y que dijo que las piedras tenían vida"

A vegades no acabo de saber a quin planeta vivim.
martí | Homepage | 09.03.04 - 11:57 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

No sé si hi ha pols d'estrelles de primera i segona categoria. No sé si hi ha pols d'estrelles bones i/o malignes.
No sé de quin planeta venim, de quina estrella venim, només sé que aquesta nostra terra cada vegada s'assembla menys a la que jo voldria. Per rematar-ho tot, el sagnant desenllaç del segrest d'aquesta escola...en fi... s'acaben les paraules....
Una abraçada Martí....fins aviat...
mirandamar | Homepage | 09.04.04 - 3:55 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

ai Martí, al món de sempre vius i per molts anys !!
mia | 09.05.04 - 12:00 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

jo crec que cada vegada vivim més en el món de "salsa rosa":
ignorància + incultura = "felicitat" (?)...
mar | 09.05.04 - 4:24 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

XDDD Em ric del comentari que has deixat, martí

Bé, jo em sento més marciana quan veig coses com les d'Irak, o Sudan, o Beslan... Tanmateix, hi ha ignoràncies innocents i ignoràncies massa nocives...
Chihiro | Homepage | 09.05.04 - 6:37 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Encants i encanteris

Imagina la vida que transcorre en altres temps i altres paratges, el lloc no té importància, i les persones, ombres en un present incert, defugen a la vista. L'escampall baixa de les prestatgeries amb desordre volgut i puja al carro en caixes de cartró mal precintades. Les cordes que grinyolen mentre volten les rodes estiren el pes feixuc del no-res, tot recomença. Dels calaixos ja buits d'olor a naftalina rebroten les mans que repassaven la fragància dels llençols i de les puntes. Esbatanats al sol, ventilen les misèries escoltades tan aprop, tan repetides, mentides pietoses llançades a l'altar del sant de torn que tot ho purifica clavat al pis de dalt. Miralls de mirades fugisseres que no volen romandre, la por de descobrir-se els tapava de draps de cotó i de fil blanquíssims, com les cadires que dormen, abans arrenglerades al voltant d'una taula i ara amuntegades al bell mig del pedrís. Vells discos de vinil cantaven melodies que aquells llavis no saberen esbossar ni en el somriure fals de les visites, amb les tasses de té curosament baixades de l'armariet de vidre. Canten antics silencis i s'abracen la roba sense sentir la pell. L'americana grisa de la feina val dos euros, el vestit vermell dels compromisos repassa el radiador de grasa. El telèfon de bacalita negra espera mut que el giravolti un infant que no parla. L'interruptor de porcel.lana blanca obre el món de foscos cortinatges amb bombetes d'espelma de pocs wats i llàgrimes de cristall escrostonades. El passadís és fosc, la tenebra que passa, de la porta grinyola un penjador amb una bata a quadres al costat de l'escombra i la pala. El vell Piramidón espera encara el queixal adolorit de la mestressa dins la capsa amb la creu, ara plena de ferralles de llautó mal barrejades. Les claus de casa, el poder i la glòria, el barret d'ala dura, la sabata enllustrada. La clau ja no té pany, és a l'altra parada. El secret de les voltes donades en silenci a mitja nit, de la passa silent traïda per aquella petita cel.lofana portada a la butxaca en tornar del Liceu amb la boca endolcida i els ulls envermellits. El joc de l'infant, el laberint pintat per on corren tres boletes metàl.liques. El dominó, el parxís i les dames. El sillonet tapissat amb el reposabraços davant la llibreria. Dickens, Balmes, Salgari i alguns clàssics, guarden la pols dels anys amb llom descolorit i tots els fulls intactes.
Al bell mig de la parada, muntanyes de culleres d'alpaca que donaren el primer menjar de farina a l'infant que s'acosta. I en un costat, tot sol, un cullerot de plata.

Post número 100. Dedicat a l'orfebre que un bon dia va encunyar el seu segell al cullerot de plata.

que puc dir? jo vuul escriure igual que tuuuuuuuu, et serveix com a comentari?
maribel sanchez | 09.01.04 - 7:33 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

m'he quedat encantada amb aquest escrit...
ja em diràs com es desfan els encanteris

mar | 09.01.04 - 10:26 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ja fa molt que no vaig a cap mercat de vell. Però cada cop que ensopegue amb una andròmina a ca els avis o a qualsevol altre lloc –igual que quan veig l’esquelet d’una casa perdut al mig del camp- no puc evitar pensar en els antics propietaris, què feien, què pensaven...
raimdepastor | Homepage | 09.02.04 - 11:04 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Des de ben petita m'ha seduït l'olor d'allò que té una història dibuixada amb el llàpis del temps. Sovint, tot i no ser massa agradable a l'olfacte, desprèn aromes capaços de fer-me imaginar situacions que van passant davant meu com una sessió de diapositives... gairebé tan estàtiques com la del blog.
I és curiós n'hi ha que em fan somriure i n'hi ha que no em fan sentir gens bé.
Ishtar | 09.02.04 - 11:45 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

rectifico...

gairebé tan estàtiques com la d'aquest post.

aixxx... un lapsus
Ishtar | 09.02.04 - 11:48 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Veig que tu també voltes per les parades dels antiquaris. Jo fins i tot hi compro alguna cosa (com el Patufet que avui tinc penjat al Cafè, de 1924). De Ramon Casas, me n'agrada el tractament que fa de la llum. A vegades sembla que hi hagi una focus a fora, i és la mateixa llum del quadre!
Litus | Homepage | 09.02.04 - 12:16 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------



(només 100 posts? em feia a la idea que havien de ser més)
Chihiro | Homepage | 09.02.04 - 5:07 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Volia fer un comment sobre el post anterior, que m'ha fet riure molt però la pàgina només m'arriba fins a la meitat (a meitat de pàgina, ja ha arribat al final, no sé si m'explico) És el meu ordinador? sóc jo? li passa a més gent?
Espero que no sigui una avaria que necessiti d'un lampista.
Lola (paraules)
lola | Homepage | 09.03.04 - 9:26 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Lola, actualitza, fes F5, quan et passi això, simplement és que se t'ha carregat malament la pàgina, crec.

Martí, has vist Tren de Simbras, del Guerín? Té a veure amb la idea d'aquest post.


Tina | Homepage | 09.03.04 - 9:52 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ai, no m'ha sortit l'enllaça a la pel·li del Guerín: http://www.cineismo.com/criticas...-de- sombras.htm
Tina | Homepage | 09.03.04 - 9:52 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Lola, quan et passi això cliques a "current posts" o bé al mes en curs, i s'acostuma a solucionar. També em passa a vegades, i tampoc sé perquè....

Chihiro, et devia sembla que eren més de cent posts perquè alguns semblen epístoles inacabables

Hi ha imatges agredolces, Ishtar, però totes formen part de la vida...

Benvinguda a casa, Maribel
martí | Homepage | 09.03.04 - 9:57 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Gràcies Tina, ho miraré. Hem fet un duro, que dèiem de petits -o sigui fer el mateix al mateix temps-
martí | Homepage | 09.03.04 - 10:00 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Solucionat! Sense fer-hi res. Només parlar-ne. Què exemplar.

Lola (paraules)
lola | Homepage | 09.03.04 - 10:34 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

No, martí, és que de fet tu no publiques un post per dia, i a vegades deixes passar dies entre post i post. Per això tenia al cap altra gent que quan porten al voltant d'un any de blog, tenen més posts acumulats, només era per això que m'havia sobtat al principi

Una abraçada
Chihiro | Homepage | 09.03.04 - 5:28 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

lola, quan et pasi això de la pàgina només l'has de "maximitzar" amb el quadradet que hi ha dalt a la dreta, entre la ratlleta i la X...

i problema solucionat (aquest és el motiu)


100 posts... caramb si me'ls he de llegir tots!!!

mar | 09.03.04 - 5:35 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Què bonic, m'has transportat en el temps!!! Semblava ben bé que era allà mateix veient totes aquestes coses...he necessitat un temps per tornar a la realitat.
nela | 09.03.04 - 8:02 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Mar, per fi unes instruccions clares. Gràcies noia, veig perfectament el quadradret que m'indiques.

Lola (paraules)
lola | Homepage | 09.06.04 - 8:11 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ho sé Martí, ho sé...
Ishtar | 09.10.04 - 11:26 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Em senc com una ananfabet-a, al mirar i llegir tot el que heu dit. Es la primera vegada que estic aqui, i espero que no siga l'última. Vos felicicite a tots per els vostres escrits.
duvi | 11.09.04 - 4:28 pm | #