aquari-1 2003-2005

L'empleat del jutjat busca l'adreça, baixa del vehicle i truca al timbre. NIngú respon. El document que porta a les mans no pot quedar sense destinatari, perquè és una ordre de desnonament de l'arrendatari del pis per impagament de lloguer, i ja han prescrit tot els plaços possibles.
Fetes les notificacions i les gestions corresponents, l'ordre judicial fa aterrar la porta. Els responsables de fer efectiva l'ordre entren al pis. Només es sent el programa que fan a la televisió, ningú respon.
S'acosten a la saleta d'on surt el reflexe canviant de les imatges.
El llogater fa dos anys que jau cadàver davant la pantalla. Ningú sap quina fou la darrera imatge que va veure en vida.

L’antiga pujada a l’Horta de'n Sanés des de la caleta és ara un carrer estret i costerut, on el color intens de les buguenvíl.lies t’acarona el rostre tot passant, i et resguarda del blanc esclatant de les façanes farcides d’un munt de petits i entranyables finestrons.
Els carrerons que escolen l’aigua cap a mar tenen l’encant de les pedres curulles d’història. L’encant dels carrerons dels menestrals i pescadors, forjats pels antics mestres d’obra aprofitant els pams de terra desnivellada amb la saviesa dels bons coneixedors del temps, dels vents, del terreny i dels camins de l’aigua. Poca cosa més pot dir el visitant, l’insòlit passavolant que camina mesurant cada passa amb respecte pregon, com si d’aquelles parets pintades mil vegades n’hagués de sortir una veu tot explicant tantes vides com somnis que han viscut i han mort al seu redòs.
El visitant, turista relativament ocasional i no gens casual, tanca un moment els ulls i respira l’aire que comparteix a mitges amb el seu pensament, i sospira. Enfila cap amunt, veu una porta oberta d’interior ombrejat que conserva la fresca, i s’asseu al banc de pedra, rodejat de silenci.
Ressegueix les mans dels nens jugant sobre el pedrís de qualsevol entrada, amb pedres de tota mena convertides en les protagonistes de batalles ferotges contra els tronquets de l’olivera que els fa ombra, defensades per un exèrcit de llavors de flors atrinxerades sota el graonet, i descobertes abans de temps pel cassó d’aigua que el maliciós capità del bàndol enemic ha anat a buscar a la cuina, d’amagatotits dels grans. Quin desastre! Tot un món.

I fa més temps, sobre el mateix pedrís, o al graó de l’escala que remata el carrer cap a les vinyes, nasqué l’amor mantes vegades, sota el sol complaent que acompanyava dolços jocs de mirades. I arribats a l’eixida, pensant sempre que els finestrons són cecs, que no ho són pas, per bé que muts, esclataven les flors de primavera ran de llavis.

Ara mateix els balcons són tancats, és hora de ple sol i la calor s’hostatja fora casa. L’olivera del pati dóna ben generosa la seva ombra a mig carrer, teixida de forats per on arriba el joc de llums entre el fullatge. Les fulles d’aquest arbre recorden al nostre visitant la solidesa de l’arrel, la fermesa de l’ànima, el fruit que perdura per sempre. L’olivera l’escolta amatent, en silenci.

Es senten veus molt diferents i diverses, de nens que no fan la migdiada, i que juguen a dins dels portals. Alguna veu adulta es sent de tant en tant, discreta, interior, feinejadora. Un gos lladra amb una constància que no es fa pas molesta. Més aviat és un lladruc sense raó aparent, que de tant en tant deixa constància de la seva presència.

L’arribada de la tarda adorm el morat de les flors i la vida es refà poc a poc. Algú que passa d’una porta a l’altra, algú més que surt carrer avall. El portal gran també s’obre.
Aquí, al compàs dels ocells, la vida sembla transcòrrer sense presses. És un tòpic repetit fins a l’esgotament, però difícil d’esvair quan s’espera el capvespre i quan es veuen, uns passos més avall, les darreres escates de plata lluïnt per sobre l’aigua esperant el retorn de les petites barques.

S’entreveu, a dins dels portals grans, la vida de l’artista. Un antic magatzem tot ple de bastidors, de teles, de pinzells i colors. Una peça a mig fer, un gran format, estirada al bell mig del taller. Ningú hi treballa.
A tocar de la soca de la vella olivera, un tòrcul, fressat per mans expertes, i el llarg fruit del treball pacient al seu voltant. Un treball que combina de forma magistral la guspira, l’inici de tota obra, i el bon fer artesanal.
El visitant reviu intensament diversos moments d’una atzarosa vida. Un cercle iniciat fa molts anys, l’inici d’un camí que s’ha deixat entreveure només de tant en tant. Un record, una imatge, unes paraules, les passes tremoloses d’un jove adolescent que gosà entrar per primeva vegada en una galeria, retornen amb la força punyent d’un record que es fa present amb una insistència torbadora. Retroba aquell camí fressat, reviu aquell encontre que no vol veure lluny. Es sent secretament acompanyat i còmplice, i somriu.

Hauria volgut fer etern un instant. Quan marxi carrer avall arribarà la vida, amb tots els seus matissos, amb tots els seus colors, amb tota la saviesa acumulada. Li picarà l’ullet. I ell, quan retrobi de nou la salabror del mar, caminarà a la vora de l’aigua, assaborint tots els seus pensaments, amb la mirada d’un nou horitzó clavada al fons dels ulls, brillant, plena de joia.

I la darrera onada s’endurà l´únic mot que deixarà dins l’aigua.