aquari-1 2003-2005

M'agrada conduir de nit. Ara mateix, tot tornant cap a casa ho anava pensant. Duia la finestra mig oberta i la ràdio tancada. Passava un airet agradable i sentia la música de fons dels animalets nocturns que m'acompanyaven tot el camí. Els grills i les cigales es feien sentir enmig de la foscor amb el seu rascar característic que, per cert, no sé si el fan més intensament de nit o bé és que a aquesta hora, quan tot, o gairebé, és en calma, es deixa sentir més. M'agrada resseguir les vores de l'asfalt amb la mirada atenta, i mentre vaig fent el joc de l'alternança entre curtes i llargues ressegueixo també el perfil dels turons dels voltants. Encara que sigui negra nit, que avui no és el cas perquè la lluna està a mitges, la silueta de les muntanyes properes es destaca del cel ni que sigui amb un to negrós que sembla voler engolir la vista. Aquests són també els perfils que ens indiquen que ja estem arribant al lloc conegut, que estem fent les darreres corbes de la carretera interior que salva les distàncies entre els pobles tot fent una serpentina inacabable.
Aquests són els paisatges de la nit que m'agrada de recòrrer. Paisatges i paratges generalment coneguts i trepitjats mil i una vegades, la majoria en cotxe, i que en tornar-los a fer a l'empara de la foscor em donen una sensació de llibertat i de frescor molt  agradable. Potser també hi ajuda el fet que a les nits no tenim horaris ni obligacions, i ens podem permetre el fet de parar un instant al voral i escoltar el silenci de la nit, que és ple de músiques invisibles, de sons minúsculs amagats entre les herbes, de tot un món que percebem millor amb els ulls tancats, o senzillament mirant cap al fons del paisatge sense veure res més que les ombres adormides de les cases disseminades, dels camins polsosos que esperen l'arribada del nou dia o dels alzinars on s'amaga l'òliba que de tant en tant es deixa sentir.
En passar pel petit poble que hi ha poc abans d'arribar a casa, feien cinema a la fresca a la plaça, a peu de carretera. La gent estava asseguda als bancals de pedra o a les cadires de fusta plegables, aquelles tan entranyables que segons com ens costen una ronyonada, però de les de debó. He vist tot de passada una escena, on l'assassí entrava amb l'arma a l'habitació, acompanyat d'una música suposadament inquietant. He accelerat poc a poc i he continuat el meu camí. Una mica més enllà un camió immens de matrícula holandesa aparcava davant l'entrada d'una fàbrica. Vides que circulen pel món a un altre ritme, tan diferent, i que se'm fa difícil d'imaginar.
Quan he passat el semàfor i he arribat davant de casa he rebobinat durant uns breus instants el camí. Un tros de carretera general, un enllaç, una carretera comarcal, i finalment una secundària que m'ha portat altre cop a una comarcal, i fins a casa. Tot plegat uns quaranta quilòmetres, que m'han acompanyat un rera l'altre en la foscor. I heus ací que m'he posat a escriure-ho. Bona nit.

El meu oncle Esteve era pintor. Pintava amb els pinzells, perquè era la seva manera d'expressar amb la força vital el que portava a dins. La seva mirada d'ulls foscos, gairebé negres, era intensa. Molt intensa. Quan mirava la tela blanca, els seus ulls descrivien el gest que poc després plasmava enèrgicament, amb un traç ràpid del braç que hi deixava un bon tou de pigment. Com una paraula dita amb contundència, o una idea expressada amb la vehemència de la raó interior. M'agradava veure'l de lluny, des del silenci. Generalment dret, amb una camisa blanca molt llarga i una gorra blava. Havia canviat mil vegades la pipa per les cigarretes i viceversa. Pintava amb una força interna tan gran que ara, en veure els seus quadres, li sento la veu, plaent i entenedora, explicant-me una i altra vegada el perquè del seu món.

Quan deixava la pintura reposant una estona al cavallet, es girava i venia a fer una cerveseta, o el que tinguéssim més a mà. En aquell petit recorregut fins a la taula, els seus ulls es transformaven en els de l'Esteve afable, familiar, tertulià empedreït i home de sòlida cultura, forjada amb lectures molt diverses enmig de les guerres i els exilis. Era un gust immens parlar amb ell. Del que li passava per davant en teixia un comentari, i del que recordava n'ordia un record que induïa a la reflexió serena i a l'aprenentatge. No es feia mai pesat. Almenys per mi. Tenia el do de l'equilibri, de la conversa justa.

Eternament rebel i inconformista, ho havia deixat tot sense mirar enrera qui sap quantes vegades. Algunes, per pura necessitat, i d'altres perquè havia decidit, sense pensar-s'ho massa, acabar amb una etapa de la seva vida i anar a buscar la següent, fart de convencionalismes, d'entorns que se li feien feixucs o de paisatges que esdevenien monòtons als seus ulls. Una mica de tot. I així, el seu farcell va ser fet durant molts anys de quatre pinzells i un parell de pipes, i poca cosa més. Perquè el bagatge que li anava donant la vida, i que es preocupava de pouar per allí on fos, era el seu actiu més preuat. I sense fer-ne ostentació, el transportava al seu món silenciós, on el traç del pinzell destil.lava saviesa, pensaments i lectures.

L'Esteve havia conegut els ambients de la resistència cultural de la immediata postguerra a Barcelona. Tenia un bon record de força gent vinculada al món de les lletres i de l'art i, naturalment, va viure de prop la misèria i els infinits problemes que entre tots havien d'afrontar per sobreviure, i molt més per tirar endavant iniciatives de caire cultural des de la resistència. Va marxar en un vaixell cap a l'exili, ofegat com tants d'altres pel pes de la fosca repressió que l'assenyalà amb el dit.

Va pintar paisatges inhòspits mentre malvivia treballant del que fos aquí i allà. Però pintava. Algunes d'aquestes peces varen tornar amb ell al cap dels anys, i són el testimoni d'una vida dura i apassionada, plasmada en colors apagats i perduts, entre els quals trasllueix de tant en tant una petita franja d'un color violeta esclatant, d'un blau llemosí o d'un taronja rabiós.

Autodidacte de formació i sempre amb el bloc de notes i el retolador -o llapis de carbó- a la butxaca, afirmava que l'aprenentatge de les diverses tècniques, que ell dominava amb autèntic mestratge, havia estat la clau per a poder gaudir de la pintura i arribar-ne a viure, fins i tot a desgrat dels renecs que dedicava als galeristes, que varen intentar endebades fer-lo entrar en el cercle del comerç de l'art. S'hi resistia com un cavall salvatge, però era feliç, potser perquè d'ambiciós tampoc no n'era.
I quan algun jove talent li ensenyava la seva obra o bé li demanava l'opinió o bé el seu consell, ell responia invariablement: primer de tot, disciplina't i aprèn. A partir d'aquí, fot el que vulguis. Però primer, aprèn.

Defensava la cultura clàssica com a font de coneixement i comprensió del nostre entorn. Havia passat els ulls per tota mena d'obres, literàries i pictòriques, per tal de permetre's després la llibertat de donar el seu propi pas endavant, la seva particular versió del món, el seu particular i ben argumentat trencament d'esquemes.

I va morir feliç.

El pas del temps fa que les circumstàncies que envolten una determinada data, o un fet concret del qual no recordem el dia amb precisió, entrin en l'espiral de la progressiva relativització. Fins i tot, a vegades, podem arribar a esbossar un somriure en recordar-ho. Allò que ens havia pres hores de son, piles de somnis, fulls de paper escrits amb tant deler, o viatges a enlloc per cercar-ho tot i no trobar-hi res. Tot passa pel sedàs inexorable del temps, amb la companyia inequívoca dels inevitables canvis que ens ha tocat de viure.

El 12 de juliol, o sigui avui, va ser durant molts anys una data intocable en el meu calendari personal, íntim. En depenia el món sencer. Quan arribava aquesta data el col.lapse interior era tan gran que a l'hora de la veritat era incapaç de fer res de tot el que tenia pensat. I és clar, acabava destrossat, enrabiat amb la meva pròpia manca de fortalesa. Totes les esperances que havia dipositat en aquesta data s'havien convertit en una mena de plaç fixe d'aquells que es posen al banc i cada cop et donen menys interessos.

No ho he acabat d'entendre mai, de fet, perquè les coses que arriben sense buscar-les i se'n van sense dir res, en un silenci que es va convertint en un esvoranc insalvable, no es poden arribar a explicar. Si no és naturalment, pel dictat de l'alè que ens empeny a viure, o a persevarar-hi, si més no. Pregunta que deixo a la mercè de l'aire per sempre més.

El meu 12 de juliol ha tingut molts colors. El primer va ser lluminós com un matí esclatant de primavera, on la brisa era fresca i em recordava les passejades per la muntanya tot caminant entre les flors que s'obrien amb el primer raig de sol del matí i m'acompanyaven tot el camí.
El segon fou tenyit d'un enyor infinit, d'un dolor ocre fosc on la pols no hagués deixat rastre perquè n'era el color. Va ser un color dens i llarg, massa llarg, de nits llarguíssimes i de mirades que no trobaven alicient més enllà de la presó de l'ànima que em tenia pres com un ostatge.
El tercer el recordo confús. Brillava lluny, distant, amb una veu que dictava paraules d'esperança, de desig, de confiança. El meu pas era tan feble al caminar que a cada passa la llum se n'allunyava i la veu ressonava dins meu amb una intensitat indescriptible.
Del quart i del cinquè i del sisè no sabria què dir-ne perquè dormen un son profund i inabastable. Igualment del setè, i fins no sé quin nombre, però tampoc no m'importa a hores d'ara. Fer-ne recompte tampoc serveix de res. Tan sols un buit immens i dolorós que no omplia cap font, ja que tot s'escolava pels abismes del no-res. La veu, la primera veu, em parlava des d'una nova llum, però ja molt llunyana.

No en sé gaire res més. El 12 de juliol que visc a hores d'ara és un dia de color serenat, de matís tamisat, però no resignat. I no sabria tampoc com definir-lo. Ja no té la intensitat que m'empenyia, però tampoc em deixa esbossar el somriure que caldria. Em manté en un posat d'aparença seriosa, amb la mirada perduda fora de la pantalla pensant, potser, en la seva lectura.
Potser, n'he tingut prou escrivint-ne aquestes quatre ratlles. Mitja vida.