aquari-1 2003-2005

Hi ha converses que demanen molt de temps, per assaborir-les adequadament. Converses que no han de ser necessàriament profundes o trascendentals. Tan sols requereixen la intensitat que es deriva de les paraules que s'hi expressen, l'harmonia del moment, l'ocell que passa aprop, o la papallona de taques marronoses que s'ha posat sobre el teu braç per uns instants. Amb tot això n'hi ha prou, per fer d'alguna estona un moment perdurable en el temps, un record que la memòria sublima tot esbossant un tel de boirina que et dilueix el somriure com el terròs de sucre que dóna gust a l'aigua i aporta energia.

Quan he sentit la veu de qui se m'adreçava he aixecat el cap i l'he vist avançar amb pas decidit cap a l'ombra on m'havia refugiat del sol que ja cremava de valent. Tan sols això, la inflexió de la primera frase, m'ha donat la clau de la conversa. És com l'inici d'una caminada els matins de diumenge. Els primers compassos aporten l'alenada d'aire fresc que ens acompanyarà tot el cami. El moment és emotiu, intens, sumament agradable. Així ha estat també aquesta trobada gairebé fortuita a mig matí. Gairebé, dic, perquè no tot és casual ni coincident simplement perquè sí. A vegades pot semblar-ho, malgrat que els fils invisibles que mouen les persones cap a un lloc o un altre, ens són desconeguts encara. Ben mirat, potser millor així. La sorpresa permet allargassar les busques del rellotge, i la conversa discorre sense presses i amb les pauses que li són necessàries. Quan la paraula arriba amb tanta intensitat que frapa la resposta, només queda la mirada, intensa i càlida, que es passeja pels teus ulls, i pels meus, una i altra vegada.


L'altre dia et vares fixar per primera vegada en les mans de qui t'acompanyava en la fràgil penombra del capvespre, i m'ho has explicat com una descoberta immensa. Vares veure unes mans fermes i generoses que marcaven el ritme de les seves paraules a mig aire, acompassadament, mentre et parlava. I te'n vares sorprendre. Vas descobrir un nou llenguatge després de moltes hores de converses llunyanes i impalpables. Tens gravada la imatge de les mans que et donaven recès sense tan sols tocar-te, que obrien horitzons, que foragitaven les pors i els mals auguris. I escoltaves, i parlaves, amb la mirada fixa en el gest i en la paraula.


Aquell gest tan noble et va donar seguretat i ànims. M'ho deies amb el to de l'aigua que discorre tranquil.la vora un prat, enimg la plana, abans de seguir riu avall, cap als ràpids, on l'escuma salta joiosa i retorna mil i una vegades dins el riu, dringant per les cavitats i per les roques, segura del seu joc i plena de la frescor que remulla el rostre del caminant que s'ajup, l'agafa i l'apropa a la cara, i en beu un glop d'agraïment a poc a poc, amb les seves mans, fermes i generoses.

Tot fent coses amunt i avall el dia ha transcorregut en un tres i no res, vet-ho aquí. Al matí les boires de primera hora han fet acte de presència als vorals de la riera, prop de casa, però de seguida s'han esvait. Quan he tornat de buscar el pa i la verdura de cada dilluns , sobre les vuit, el sol anunciava un dia nítid i agradable. Dit d'altra manera, prepara la rentadora que avui toca començar a suar una mica la camisa. Tal dit tal fet, un sol radiant, amb esquitxos de núvols que no aconseguien fer gaire més ombra que per a decoració de fons pictòrics.
La jaqueta prima que m'havia posat a primera hora s'ha quedat, doncs, al respatller de la cadira del menjador on acostumo a seure a l'hora de dinar. Costums domèstiques.

La veritat és que fa una mica de ràbia això de tancar-se a treballar quan les tardes comencen a ser agradables i no tens ganes de fer altra cosa que sortir a donar un tomb o seure en una terrassa a llegir una mica o, sezillament, a veure passar el món i els seus protagonistes més propers. Els veïns, els coneguts, els desconeguts, els gats i gossos, els pardals i els coloms són la fauna que ens acompanya una tarda qualsevol. I quan arribes a l'escenari que contemples, et converteixes en fugaç protagonista mentre travesses la plaça o el carrer. A vegades et sents centre d'atenció de les mirades, i d'altres, doncs passes com si res. Tan si estàs assegut al banc de l'espectador com si transites, l'escena t'engoleix i reviu un nou capítol de la vida quotidiana, que més enllà del temps sols canvia les cares, i de tant en tant l'aspecte de l'entorn que ens embolcalla.

Les ombres de la plaça sempre són les mateixes, o sigui, canviants de cada moment a l'altre. A primera hora del matí, la silueta de forn de ca la Lola es projecta al bell mig de la plaça. Per alguna cosa és l'edifici més antic del poble i ens dóna el bon matí puntualment, prenent la llum a l'antic carrer Major que comença a llevant i sa'caba a ponent. Més tard hi arriba l'ombra de la banca. Un edifici lleig com pocs al poble, que va engegar a dida un antic cansalader que jo ja no recordo si no és per les fotografies que m'ensenyen els que clamen a deshora que els calés han fet estralls, mentre porten les mans aferrades a les seves butxaques.
Cap a mig matí la llum d'un sol més alt sobre la plaça ens ensenya el perfil de la barana d'una antiga casa senyorial d'antic renom, dignitat i prestigi. Lilars i buguenvílies deixen caure les fulles i els seus colors vivíssims sobre les voravies, i n'allarguen l'ombra fins ben bé mitja plaça. L'olor també hi transita.
A ple migdia el sol arriba al carrer que travessa la plaça i la llum arriba des del sud intensa i càlida. Il.lumina l'aparador de les botigues i dóna el seus reflexes al cafè i al quiosc dels diaris. Més enllà cerca la complicitat de l'església, però no la retrobarà fins ben entrada la tarda, quan pel carrer que ve de l'altra plaça el resol groguenc la pinti de tonalitats ataronjades a través de les fulles dels arbres que li guarden l'entrada.

I així, i com aquell qui res, avui ha arribat l'estiu de nou a les nostres contrades.

Ahir dimarts era 15 de juny. Apart de l'aniversari de la Tina, també feia anys de les primeres eleccions democràtiques espanyoles després de la mort del tío Paco. Feia poques setmanes que el govern d' Adolfo Suàrez havia legalitzat el PCE, i els carrers es varen omplr de cartells que posaven "ya somos legales".
Malgrat ser encara un adolescent de primera fornada, guardo uns quants records intensos d'aquelles eleccions. El primer de tots, l'acolloniment general, compensat per la il.lusió de començar a fer alguna cosa de bo en aquell país de xoriço i pandereta en el que ens havien volgut fer viure durant tants anys, sense, afortunadament, acabar-ho d'aconseguir.
Recordo haver anat a treure el nas a moltes reunions, semiclandestines, o no tant, on els vells resistents antifranquistes -alguns amb ferides de la guerra, d'altres amb blaus a l'esquena- discutien estratègies i programes, i on es preparaven les piles de cartells per anar a penjar per les parets, els pamflets i tota la pesca. I sempre, a l'entrar o al sortir, et topaves com aquell qui no vol la cosa amb la parella de la Guàrdia Civil que pasturava casualment per allí,o, pitjor, amb el social del poble, el delator a sou sempre vestit de negre i amb ulleres fosques, que ens coneixia a tots de sobres, i que també rondava una mica per tot arreu per anar passant els informes corresponents. Una mena d'ombres grises difícils d'esborrar de la memòria.


El record més xocant que tinc d'aquella primera jornada electoral és una anècdota que ara fa riure. A mig matí vaig anar al col.legi electoral del poble, situat a les escoles. Una cua de gent esperava a fora el pati per anar entrant a votar poc a poc. Els més grans explicaven la darrera vegada que havien votat, just abans de la guerra, i totes les anècdotes corresponents. Hi havia una parella d'aceitunos vigilant a la porta. Em vaig situar al seu costat per fer una fotografia de la cua de gent, procurant no agafar-los a ells per si de cas. Un d'ells se'm va acostar i em va prohibir fer la fotografia "por razones de seguridad"..... cómo dice? (noi, sempre m'ha costat adreçar-m'hi en català, a aquests). Total, que res, que no. Evidentment, al cap de cinc minuts la foto ja estava feta, des d'un forat de la valla, amb ell i tot. Si algun dia la trobo per casa la penjaré, perquè vista a hores d'ara és d'un inofensiu que mata, però ja se sap que la seguridad nacional està per sobre de tot.


M'he entretingut a buscar algunes imatges per la xarxa d'aquell 15 de juny de 1977...




i després de trobar-hi ben poca cosa, he pensat, a veure com està el pati després d'uns quants anys:

ui ui ui..., un opositor...(a Hisenda), l'immutable,...

Avui, a l'hora del cafè -tallat per ser precisos- de mitja tarda ja ha sigut massa. He entrat al bar de sempre, el que tinc més aprop de la feina per allò de que et busquin i et trobin remenant la cullereta. Bé. Era una tarda tranquila i he pensat ves-hi ara, cinc minutets i acaba la tarda amb bon regust. Encara que la veritat, el cafè bo de debó el fan una mica més lluny, que és on el prenc a primera hora del matí, i on em trobo amb la gent amb qui la fem petar una mica, i que de tant en tant me'n deixen anar alguna d'aquelles que penses... perquè coi he vingut avui?

Només entrar al bar m'han estirat de la màniga, curta però màniga. Una mà m'ha fet atansar de gairell a la primera tauleta del bar, a mà dreta. En Joan, l'inigualable personatge de barbes apostòliques i converses estrafolàries a més no poder. I per variar, la d'avui també. Ei, escolta, com ho tens allò de fer un happening de pintura a l'aire lliure amb parets mòbils al mig de la plaça? Jo m'hi apunto, Manel, ja saps, uns quants pots de pintura i a disfrutar, tu, que l'Ajuntament dóna subvencions ara, per a tot això...
Apart de dir-me Manel des de que em coneix, i d'això ja fa una pila d'anys i no hi ha hagut manera d'arreglar-ho, mai li he sentit dir dues frases sensates una rera l'altra. Però ell segueix per aquí, per allà, mai saps de què viu, i diu que té un munt de llibres acabats i a punt de publicar sobre els seus viatges per tot el món. Es veu que s'ha barallat amb serps amazòniques i amb tigres orientals, amb aranyes del desert i amb algun agent d'aduanes (això darrer encara seria possible).

Què dius que què? li he dit. Si home, allò que vares dir de fer allò a la plaça, amb la pintura i tal i qual...
He mirat de reüll el nivell de la cervesa que tenia sobre la taula. Només una, però ves a saber la ruta que portava a sobre.
He vist un conegut a la barra. Salvats! Relativament, és clar, perquè m'esperava un inacabable discurs sobre les clàusules de recisió dels futbolistes de cara a la temporada que ve, la conversa del fill de l'amo sobre satanisme pel.liculero i un xinès que jugava a les màquines que era el centre d'atenció de totes les mirades. L'home que hi havia a la meva dreta parlava d'una manera que no se'ntenia absolutament res, amb una veu de canari soprano enrogallat, i feia els comentaris del programa de tarda de la tele per a tot el personal. Girava el cap, mirava un moment de res a la pantalla i tot seguit en feia la seva particular interpretació de cara a l'auditori.

Sort que en sortir en Joan no m'ha pogut tornar a enxampar, que si no...

El més greu de tot és que demà hi tornaré!

Fa uns quants dies una bona amiga em va posar el dit a la llaga. Els bons amics són precisament per això, per tocar el punt que més mal fa en el moment precís, justament per provocar la reacció que ha de portar cap a la resolució d'un problema o d'alguna qüestió que tenim encallada per la raó que sigui.
O sigui que en aquest cas la sinceritat de la Montse és més que d'agraïr. Tot parlant per telèfon, li vaig preguntar quina opinió li mereixia aquest blog. El segueix de tant en tant, i sabia que la seva resposta seria clara i directa, i ho va ser : el contingut està bé, però et manca personalització en la presentació, va dir.
Doncs sí noia, tens tota la raó. Has tocat al centre de la diana. Amb els continguts no m'hi fico, perquè surt el que surt i cadascú en pensarà el que vulgui, però amb el tema de la imatge tinc una batalla pendent. Tot arribarà. No m'hi sento còmode, amb aquest format. Vaig a pas de tortuga perquè hi dedico molt poques estones, no hi entenc un borrall, i a l'hora de la veritat amb aquestes qüestions acabo essent més punyetetes del que em puc arribar a imaginar de mi mateix. I també em sabria greu engegar-ho tot a rodar per una errada de passarell.
Ara mateix estic a la recerca d'una tipografia que em faci el pes....

L'home entra al bar i demana una Coca-cola de vidre amb un tallet de llimona al got. L'amo li serveix, el veu seriós i no li comenta res. No és moment per fer la brometa de cada dia sobre el darrer gol del Barça -encara que ell, el del bar, sigui blanc i li costi dissimular-ho, però el negoci és el negoci- i es limita a servir-li el que ha demanat.
Al bar hi ha tres o quatre persones a qui amb prou feines veu. Un empleat municipal que fa les hores extres a la barra, i algunes no tan extres també, un magrebí que sempre seu al mateix tamboret i contempla el carrer amb mirada absent, llunyana, un jubilat que llegeix el diari esportiu amb una lupa -tipus curiós, aquest, sembla vingut d'un altre temps- i un home d'uns trenta i tants anys que té ganes de xerrar per imposar les seves raons, i no troba amb qui.
S'asseu a la taula del fons amb el got del refresc a la mà. Sobre la tauleta rodona hi ha un test petitó amb tres pensaments, una flor que li farà companyia tal dia com avui. Creua les cames una sobre l'altra, recolza el braç a la taula i fa girar les flors fins que li queden en la posició que més li agrada. Les mira durant un instant mentre perceb la mirada estranyada del propietari des del darrera de la barra.
Fa un glop llarg, es posa la mà al front, dos dits per sobre les celles i dos creuant els ulls, que manté tancats, i resta immòbil. L'home que buscava conversa parla amb el funcionari.
-Yo, a mi, pintar se me da muy bien, soy un artista pintando, yo, en dos horas hago la cocina y la terraza y me queda divino,sabe, divino, oiga.
-I doncs, perquè no s'hi dedica, a fer de pintor, tindria feina....
-Yo, pintor, no hombre que dice, no, no, que me aburriría, yo, hombre, que va... yo, pintor, no hombre no.
-...
-Yo soy un artista pintando sabe, y para mi casa sí, me pinto la cocina y la terraza en dos horas y me queda divino.
El to de veu del suposat artista va pujant frase a frase. L'home de la taula del fons no aixeca el cap per mirar-lo. Sap que li buscava la mirada, així com al magrebí, que ha marxat, després de pagar, amb un senzill adiós, i el jubilat que continua mirant els gols amb lupa. No fos cas.

L'home de la Coca-cola continua immòbil. SonaThe River d'Springsteen i en segueix la música com pot per sobre la veu del pintor. Finalment, la música es deixa sentir de fons, agradable, i inicia un passeig pel món dels records que el porta fins al Camp Nou, 1988, més o menys. Li queda una agradable sensació de nostàlgia que no vol perdre, i una entrada a la vitrineta dels gots i les copes de cava del menjador de casa. Segueix el ritme amb el peu.
No vol ni pensar de sortir al carrer, però la música s'acaba i amb ella el viatge, i quan aixeca els ulls la gent del bar ha canviat. Surt amb el got a la mà per fer el darrer glop a fora. Hauria donat el que fos per no haver de parlar amb ningú en tot el que li queda de dia. S'acosta un amic i el saluda amb correcció. Marxa mirant al terra, amb una melodia del Boss als llavis. Avui no pot somriure.