aquari-1 2003-2005

El tren de fum ha arribat a l’estació, xuc-xuc xuc-xuc, i es para lentament arran d’andana, nyec-nyec, nyec-nyec, i els passatgers baixen carregats de fardos i maletes i se’ls fan feixuges les cames i les faixes de les dones que els van així d’estretes, i els homes es treuen el barret mentre saluden o no -vés a saber- i està tot suat, i els quatre pèls malgirbats del voltant de la closca es revolten cadascun pel seu costat mentre el caos imperant l’amaneixen els bebés de pit i la quitxalla, que no para de xisclar més que el tren, que ja avança, i el seu xiulet és un ofec de fum pel llarg camí, i la canalla segueix el cric-crac cric-crac de les rodes grinyolant, amb la punta dels dits tot dibuixant cercles cap a la dreta -el tren va de pujada-, innocents, amb el traç de mà tendra, innocents encara perquè del fum del tren i de la faixa apretada i del barret suat i del xiulet, el temps n’ha passat caixa, i la vida se’ls ha endut a tots avall que fa baixada -cap a l’esquerra, ara- com aquell mocador blanc que els despedia esperant el retorn impossible abans de l’amor que els havia de separar per sempre, i que anys a venir tornaria en forma d'un jove d’aspecte circumspecte que arribaria amb un barret d'ala calat, i a peu d’andana el rebria la tieta desconeguda encara i també l’àvia, i el barret deixaria la marca al seu cabell nodrit i en baixar l’escala del vagó veuria de reüll per primera vegada els ulls sota aquell barret blanc d’estiu de la seva estimada i el tren tornaria a marxar i el petó tampoc trigaria a arribar i a esfumar-se a peu de via, com havia estat així tants i tants cops abans, quan el tren arribava carregat de fardos i maletes i els ulls d’aquells joves que foren, es fixaren per primera vegada i per mai més en el rellotge que presideix l’estació i al qual mai des dels segles dels segles ningú ha donat pas corda, perquè el temps hi passa sol, pel davant ,amb el xerric dels frens, pxxt-pxxt, pxxt-pxxt, sobre la via.

Fa uns quants anys em va sorprendre saber com es troben, sovint, els diamants. Ens ho explicava un marxant de pedres precioses que havia voltat per mig món, mentre ens ensenyava peces extraordinàriament boniques -recordo unes turmalines, delicadíssimes- i es treia de la butxaca una caixa de xinxetes on hi duia una dotzena de diamants petitíssims que esclataven de llum només de veure'ls, i que els havia fet tallar d'una manera molt concreta, que ara no sabria pas explicar, expressament per a l'ús que el joier n'havia de fer.
Doncs bé, a la regió del Paraná, al Brasil, que ell coneixia pam a pam, és on la geologia ofereix algunes de les mostres més belles d'un inacabable catàleg de gemmes, formacions cristal.lines i coses per l'estil. Naturalment, ens deia, has d'arribar al peu de les mines i dels jaciments per conèixer de primera mà l'origen natural de les pedres precioses. Unes fotografies em varen cridar l'atenció. Què fan, aquests homes? vaig preguntar. Cullen diamants, va dir.
A les fotografies es veien alguns garimpeiros caminant per uns camps que semblaven mig llaurats. Portaven un sarronet petit a l'espatlla i recollien petites pedres del terra. Diamants en brut.

1. Principis de maig: piriri piiip... piriri piiip... trucada al mòbil, vull dir. Si? Hola Martí, què tal? Ei hola, com va? Bé, tal i qual.
Total: escolta, mira, es que estic fotut en un merder de cal Déu, que em podries donar un cop de mà? Si home, digues, de què es tracta? Mira, és un muntatge que va pel Fòrum, i anem una mica endarrerits perquè patim i patam i no arriba això, i el de més enllà no respira, i tot això.
Vinga, tot sigui per la cultura, que diuen. Resumint, un matí a Barcelona ajudant al fregao en qüestió i poca cosa més (es nota que m'encanta ficar el nas a tot arreu i veure què s'hi cou?)

Benefici: l'esmorzar pagat: entrepà, beguda i tallat. No està mal.


2. Fa un parell de setmanes: riiiiiiiiiing! riiiiiiiiiing! trucada al fixe. Si? Martí, hola, sóc tal, com va tot? Ei hola, bé, com va? Mira, que tinc entre mans una història que ha d'anar a parar al Fòrum, i s'hauria de fer això, i ens han avisat fa dos dies, com ho tens? Vinga, som-hi, que com més serem més riurem. Plis plas, en realitat no em va tocar fer gaire res, però bé, també vaig poder veure d'aprop alguns entresijos de La Cosa. Així, això ha d'anar a parar al Fòrum? Si noi, es veu que no devien saber què posar-hi, i hi va el tema aquest. Veus que bé, doncs apa, que vagi bé.

Benefici: moltes gràcies pel cop de mà. Tampoc està malament.

Ara potser que compri una entrada i vagi a veure com ha quedat... La Cosa.


FALTEN 123 DIES


Martí, m'agrada la neutralitat amb què ho expliques, no queda clar què hi vas anar a fer, pur estil Fòrum!
Tina | Homepage | 05.27.04 - 7:20 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Excel.lent observació, Tina! alguna cosa se'm devia encomanar...
martí | Homepage | 05.28.04 - 12:12 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Tu per si de cas no hi vagis més, si no d'aquí quatre dies no t'entendrem!?
Tina | Homepage | 05.28.04 - 1:15 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

No, Tina, no, que hi vagi més cops i em passi informació ben desclossada, que ja la clossarem ben clossada. Va, Martí, una d'"entresijos"... (la beguda i el tallat també, si vols). I tu, Tina, hi vagis o no hi vagis, també hi estàs convidada, que que com més serem més riurem, com diu el Martí.
D'Oros | Homepage | 05.28.04 - 6:22 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Doncs ara que ho dius, potser sí, vés-hi més, Martí, però que l'amic D'Oros et proveeixi de la seva retòrica i ironia particulars, perquè aquella colla no et converteixin!?
Tina | Homepage | 05.28.04 - 8:25 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Oh, desencís! No he estat al recinte de La Cosa, sinó en un "espai cultural" del que anomenen "Fòrum Ciutat" o alguna cosa així (sí que sembla que parli com ells sí, hahaha...) Total, que els quatre entresijos que m'han arribat són de tres al quarto, però divertits, com aquell paio que no va poder assistir a un acte a la Cosa perquè el van reclamar des de Madrid perquè se'ls casava el nen i els feien falta uns ...piiiiip... amb la màxima urgència i va haver de marxar a tota bufa amb el pont aeri...
Però d'anècdotes d'aquestes en sap tothom, o gairebé, amb el circ que tenen muntat!

Amic/ga d'Oros, material no t'en falta, no...
martí | Homepage | 05.28.04 - 10:32 pm | #

Avui és el dia de l'any que més em temo. I és clar, com cada any arriba, sense data concreta. De fet, el cap de setmana ja va començar a donar senyals i la cosa ja no rutllava massa fina. Sort que era diumenge i pots fer una mica allò que et vingui de gust. En aquest cas, res.
Quan arriba la pol.linització dels plataners l'aire s'omple de volves de cotonet que se't fiquen per tot arreu. Com si nevés, però al revés. Si vas a peu veus exèrcits de floquets que t'ataquen per totes bandes i ja no saps ni on mirar. Els ulls s'enrogeixen i ja la tenim armada. Si vas en cotxe, pobre de tu que obris la finestra, perquè entren a milers quan s'esclafen contra el vidre.
I no hi ha res a fer. Fa uns quants anys vaig aconseguir estabilitzar les al.lèrgies amb tractament homeopàtic, i només em donen aquestes puntes crítiques un parell de cops l'any. Dos o tres dies fet un cromo, o una cafetera, o digues-li-com-vulguis, i sant tornem-hi altre cop.
No sé el que hauria donat per tenir a fora el balcó la pluja del dissabte a Madrid.... i és que no, no es pot tenir tot.

El meu pare tenia una tia monja. Recordo haver-la vist algunes vegades, poques, de molt jovenet. Era una dona a qui jo sempre veia gran, és clar, de fet era la primera germana del meu avi patern, que ara tindria una mica més de cent anys. Sempre anava vestida de monja, amb el cap tapat per l’hàbit, que tenia unes butxaques impressionants. Hi sortia de tot. Mocadors, tisoretes per les ungles, un missal de butxaca, una pinta, una estilogràfica, un rellotge, mil papers i paperets, i vés a saber quantes coses més. Semblaven un pou sense fons, i quan hi ficava la mà semblava un mag posant el braç dins el barret a punt de treure una sorpresa.

Recordo que em quedava embaladit sentint-la parlar. Quan venia a casa de visita dinava amb nosaltres, i després s’asseien amb els meus pares a la saleta, i vinga xerrar. De tant en tant em dirigia un somriure i em donava un caramelet que treia d’aquelles immenses butxaques. D’aquells de paper de celofana que fan un sorollet molt característic que no es pot dissimular per més que ho intentis.

La tia Glòria era una persona de molt caràcter. Havia nascut a Barcelona a les darreries del segle XIX. A casa sempre s’ha explicat que era una noia molt estudiosa i complidora, i que quan anava a fer els divuit anys va demanar als seus pares de fer una gran festa a casa per celebrar-ho. Hi van accedir de bon grat, i hi va convidar tots els seus amics, i la família. Acabada la festa, ja de nit, va parlar als seus pares sobre el seu futur. L’endemà al matí va ingressar a l’Orde de Jesús Maria i va fer els primers vots de novícia. Ningú no ho havia sabut abans.

La seva vida vocacional va ser intensa. Lluny de ser una persona conformista, va anar escalant llocs dins la jerarquia de l’ordre, i va fundar i dirigir col.legis a diversos països de Llatinoamèrica. Amb mà de ferro es va enfrontar a polítics dèspotes i va plantar cara a les crítiques més ferotges amb valentia. No conec amb detall tots aquests anys de la seva vida, que corresponen als de la postguerra espanyola, però en el seu àmbit va fer una tasca ingent.

Ja de gran va anar a viure a Roma, a la casa mare de l’Orde. Des d’allí és d’on havia vingut unes quantes vegades a Catalunya a veure la família. Aleshores feia una vida senzilla, retirada de tot el que havia estat una vida intensa i fructífera. Era admirable veure com havia dedicat tota la vida a allò en què havia cregut des del moment en què va abandonar la vida familiar de molt joveneta.

Tot un caràcter, la Madre Letizia.

El Fòrum, vist des de fora, és una Cosa seria. Bé, ho seria si almenys ho semblés des del carrer. M'agradaria poder parlar amb algú que hi hagi anat a prendre la solellada, per veure-li la pell cremada i les butllofes de la planta dels peus. I només som al mes de maig.
Fa un parell de dies anava per la Ronda Litoral direcció Besòs i dic: ostres, passo per allí a veure com està el tema. El barri més o menys el conec perquè hi haig d'anar a vegades per la feina, i més d'un dia les obres de la Cosa m'havien fet donar més voltes que un ventilador. Servituds urbanístiques al servei de la Cultura (ehem!).
Primera constatació, o, si voleu, consell: el pàrking subterrani de Diagonal Mar és gratuit, immens, no hi toca el sol i està a quatre passes de l'entrada del Fòrum. El del Fòrum val 7 euros i és a l'aire lliure.
Vaig sortir de la Ronda Litoral per la sortida vint-i-no-se-quina, la del Fòrum, que posats a fer podria tenir una senyalització específica: doncs no. Amb la particularitat que arribes a dalt i... taxiiiiin!! unes meravelloses valles grogues et desvien cap a l'esquerra i comences a sentir xiulets piiip!!! piiip!! vale vale home, ja vaig cap allí, no es posi així tampoc...
Diagonal, tram nou de gespa amb vies de tramvia i restes de xapapote ferroviari, amb vistes a l'edifici aquest tan maco del Fòrum, de color blau. Coi, que maco, de lluny quin goig que fa! I dius, molt bé, però per on s'entra al Forum? Total, t'hi acostes, i per allí al costat mateix, cap problema.
Incís: en condicions una mica normals m'hagués esperat una banderola immensa penjada per allí que es veiés des de Glòries, ja posats a demanar. Res, tu.

Continuem endavant. Arribo amb el cotxe davant del supermegaedifici de disseny, amb aquella rampa tam espectacular, tot molt bonic, modern i tal. Què hi havia al davant, a peu de carrer? Més valles grogues!! És clar, és que allí no es pot aparcar, noi. Collons de Déu, és que ni la imatge, sabem cuidar!
Busco amb la mirada algun rètol que posi "Forum 2004", més que res per allò de dir mira, és aquí. Noi, apart d'uns autocars allí aparcats, res de res. Ah! Entre dos autocars, veig un cartell ajardinat, arran de terra: Forum 2004. Sort!
Espectacular: 30 -trenta!- taquilles de venda d'entrades. Deu, obertes. Tres, amb gent, total set persones a les taquilles.
Més valles grogues, cons a terra, senyals provisionals per tot arreu. El disseny se'n va en orris darrera tanta provisionalitat. Torno a pujar a les Rondes. Els darreres de no sé quina part del Fòrum, a la vista de tot el qui passi per allí. Nois, on teniu la decència, quatre valles no costen gens de posar i queda una mica polidet. Serà que no es veu prou, redéu!
D'una revolada vaig veure les palmeres que han plantat fa quatre dies prop de la depuradora, que d'ombra en faran, si... algun dia.

Llegeixo la notícia que Flaneuse ha recollit de l'Avui sobre una ETT dedicada a subministrar escriptors per escriure per encàrrec. Eva Piquer ho presenta amb cert escepticisme, i després de donar una ullada a la web on es presenta l'assumpte, la veritat és que la única cosa aprofitable que hi veig és precisament aquest apartat.
Preferiria que fessin servir el terme redactor, o el d'escriba, en el sentit arcaic del terme, més que el d'escriptor. Més que res per no crear confusions innecessàries.
Redactar un text per encàrrec pot ser, i és, una feina com qualsevol altra. S'ha de procurar fer bé, amb correcció, adaptada a les necessitats del client i que encaixi amb els objectius que pretén, i ja està. No hi veig cap problema. De la mateixa manera que la presentació dels productes comercials, dels catàlegs, dels fulletons i dels cartells requereix d'un dissenyador gràfic, d'un professional de la comunicació gràfica, en definitiva, que en garanteixi la qualitat i el resultat.
I bé, doncs també hi ha d'haver un professional de la comunicació escrita al servei d'un producte determinat. Un text d'un catàleg comercial ben redactat, un llibre d'empresa, coses d'aquest tipus.
Massa vegades hem de digerir textos infumables procedents, sobretot, del món de l'empresa. Amb digníssimes excepcions, val a dir. Per tant, benvingut sigui tot allò que ajudi a dignificar la llengua en què estiguin escrits, i no ens facin mal als ulls. Que prou que ens en fan de mal, els ulls, quan llegim segons què. Quan no ens cau la cara de vergonya, que també passa.

La fotografia que tinc ara mateix davant dels meus ulls no la puc reproduir aquí per dues raons. La primera, perquè en desconec l'autor, el propietari i els drets. La segona, que seria conseqüència d'haver gestionat adequadament la primera, és perquè no en sé. Però això no té importància.

És una fotografia en blanc i negre, feta des de la part del darrera d'un escenari que sembla improvisat, en un cafè restaurant popular. NIngú dels presents a l'escena ens ho podria explicar, a no ser que fos aquell bebé que la mare aguanta amb aspecte cansat mentre un avi -potser el seu- amb la camisa blanca, la gorra calada i l'americana negra, li dirigeix un gest afable que ens queda ombrejat per la inclinació del seu cap. Els ulls de l'infant miren enlaire sense veure res concret. La dona que seu al costat de la mare li dirigeix algunes paraules amb els ulls molt oberts, a la mare, cridant-li l'atenció o potser fent-li un retret. Se la nota nerviosa, la mantellina de llana que li cobreix les espatlles està una mica esfilagarssada. Són els quatre personatges que tenim a primera línia de l'escenari, encara que la mare de la criatura hi té el braç recolzat, però mira cap al nen.

El local no és massa gran, més aviat estret i allargat. Una fila de taules de marbre amb potes de ferro a cada cantó, cinc o sis a tot estirar, i les parets empaperades amb paper de floretes fins a dos pams del sostre, amb una cenefa de fusta trenada que remata la decoració i dóna lloc a un sostre blanc d'angles arrodonits, d'on penja un llum que sembla de gas reconvertit a l'electricitat, amb un dipòsit i el corresponent regulador, tot de llautó. Al costat mateix, un aplic de vidre glaçat semiesfèric que fa molt poca llum, i tres tulipes que pengen d'uns braços rectes del sostre, però que estan apagades. Al fons de la sala, altre cop el mateix muntatge. La il.luminació del local és tènue, però suficient. L'ambient és gris i ara mateix ningú fuma.

Al penjador de la paret de la dreta, d'aquells de quatre banyes de fusta per a deixar els barrets a dalt i la roba a baix, algun home hi ha deixat l'americana, i també hi ha un parell de gorres. Al de la paret de l'esquerra, dos abrics i un barret pla. Sota mateix, un home jove de cabell retallat i mirada incisiva, porta una insígnia militar al coll de la camisa. Recolzat d'esquena a la paret, mira cap a l'escenari amb indissimulada insistència.
Una dona gran està asseguda a peu d'escenari, al costat de l'home que parla al nen petit. Té les mans creuades sobre el pit i duu un monyo perfectament recollit qui li deixa el front net, que és ple d'arrugues. Té un posat seriós i atent i porta unes arrecades discretes. Va vestida de negre. Darrera seu dos xicots joves, imberbes encara. El de la dreta té els braços recolzats al respatller de la cadira de manera que l'americana li deixa un bon tros de camisa al descobert, on llueix la corbata dels dies de festa. La seva mirada interroga el sentit de la vida que veu al seu davant, gairebé tapada per la gorra anglesa de quadres que du calada. L'altre xicot és una mica més jove, adolescent encara, i la gorra li penja pel costat del cap. Ha vist el fotògraf però no ha tingut temps d'esbossar cap expressió concreta i els ulls li han quedat massa oberts. A la taula del darrera s'hi endevinen les restes d'un dinar, o potser d'un sopar, en forma de dues ampolles de vi, un sifó i un cafè. Al cantó de la paret hi ha menjat un matrimoni de mitjana edat. Ell, reclenxinat i amb coll dur i corbata. Ella, amb vestit fosc i mocador de coll. Posen per a la fotografia amb l'esquena dreta. Ell, amb certa indiferència, ella, volent-se fer veure una mica més, no com una vella arraulida un tros més enllà que contempla l'escena des del fons del camí, com aquell qui sap que d'escenes com aquesta i com tantes d'altres se'n veuran eternament, i apreta els llavis per no deixar anar una ganyota i un somriure que li hauria sortit sarcàstic. Davant seu un vell ha girat la cadira per tal d'acarar-la cap a l'escenari. Petit, amb la cara rodona, el nas de vi i i la gorra plana que es nota que ha portat tota la vida, refà la seva mirada d'infant. L'home que hi ha al seu costat du la camisa oberta i té la cara treballada, però amb la severitat imposada pel treball feixuc de cada dia. Se'l veu un home fort i decidit. Uns quants cabells rebels no han volgut fer cas de la pinta que els feia anar d'un costat a l'altre del front i cauen donant-li un petit toc de distinció. Personatge que, curiosament, crida l'atenció. Potser perquè la seva mirada és fins a cert punt absent. Diria que passen llargues hores parlant amb el vell de la boina.

Hi ha diversos tipus -eufemisme per no dir categories- d'americanes, de camises i de corbates. L'altre home que ha menjat a la mateixa taula que el matrimoni en porta una de classe, segurament feta a mida. Ha recolzat el braç esquerre a la taula per tal de poder mirar a la càmera amb posat interessant, però la seva mirada no passa de ser la d'un home que no està al seu lloc. Hi ha anat sol. No es sent segur. La conversa amb l'home que s'asseu a la seva esquerra el fastigueja. Té la rialla massa fàcil i els ulls mig clucs per la beguda. Mira cap a l'escenari amb massa rèmores per pensar en un futur agraït. A mitja sala hi ha un parell de noies joves amb el pentinat recollit cap enrera de manera que els deixa la cara destapada i els suavitza l'expressió. Una té els ulls grans i inexpressius. Ha vist el fotògraf però no li ha fet cap cas. L'altra sembla espantada i ha tirat el cap enrera de cop. Al que vindira a ser la tercera fila de la sala, una dona llueix una peça de pell al voltant del coll. La seva mirada és de desconfiança, té les espatlles arronsades i no mira cap enlloc. Les òrbites dels ulls molt pronunciades, la barbeta ampla i les galtes fornides. El pentinat ondulat enganxat al front com si fos un decorat de teatre. Fa mitja por. Al seu davant, o potser a la seva falda, una nena d'uns cinc o sis anys, d'ulls negres amb cuetes, malda inquieta per veure alguna cosa entre la gent. Potser ha sentit gemegar el nen petit que té una mica més endavant i que aquell senyor gran intenta consolar. Un home d'expressió sorruda treu el cap mig recolzat en una taula. Té el sarrell recte i mira sense cap intenció concreta des del mig fons de la sala. Rera seu la currua de personatges es va difuminant cap al fons de la sala. N'hi ha dos que conversen, un altre que es posa bé la gorra, un xicot de cara rodona que aixeca el coll per veure-hi millor, un nen que plora.

L'escenari és una taula de fusta de taulons ensamblats on s'hi endevina una cigarreta apagada dins un cendrer de vidre. A dalt la taula, a peu dret, una dona s'adreça als assistents a l'angle esquerre de la nostra escena. És una dona corpulenta, mal vestida o a mig vestir, amb unes faldilles fosques de farbalans i sabates negres que li van massa petites per aquells peus tan inflats i les cames tan regruixides. Una samarreta sense braços li deixa al descobert un braç tot musculat que mou per acompanyar les seves paraules. Els seus cabells esbullats i desordenats ens tapen el rostre. Als seus peus, un adolescent de cara rodona olora la temptació a les faldilles, però aquest també ha vist la intenció del fotògraf i s'apunta a l'escena, potser per salvar-se de qualsevol mal.

Cap nom, cap data, cap calendari a la paret. Tan sols un instant de vida. La velleta que hi ha al costat del militar, i que també du el cabell blanquíssim impecablemetn recollit, mira cap a la dona que gesticula amb ulls de saltiró, xuclats per la pell que se l'enduu temps avall. Ningú diu res, tothom mira o escolta. Un home esgota una copa de vi entre la noia d'ulls de peix, el vellet de la boina plana i l'home del fleconet de cabells rebels.

No els he volgut preguntar res. Fa massa estona que tinc la fotografia al davant i ja em comencen a resultar familiars de tant desconeguts i ja m'inquieten. Als seus rostres encara no s'hi endevinen els aires de la guerra. Les faldilles de la dona no duen lluentons. És tot d'un sol color.
La única cosa que ha brillat amb la llum del flaix és el botó de la màniga de la jaqueta del militar penjada a la paret, i els ulls de la nena petita que mira entre les espatlles dels grans que té al davant. Ella potser encara ens ho podria explicar a través de la mirada del temps. La resta, segueixen en silenci.

FALTEN 135 DIES


Amb aquestes imatges tan excel.lents que has creat, no ha calgut pas que posis la foto. Un petó
Aura | Homepage | 05.15.04 - 8:54 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Sembla ser que serà un post molt interessant. Me l'he imprès i me'l llegiré al llitet. Per cert, m'ha ocupat quasibé quatre fol.lis.
Bona nitttttt!!!!!!!
mirandamar | Homepage | 05.15.04 - 10:45 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Com escriu aquest noi! ("com" de quantitat i, sobretot, de qualitat). Que dormis de gust!
Aura | Homepage | 05.15.04 - 11:50 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

I tu dubtaves del post?, xiquet... t'ha quedat com sempre... una peça de joier. Totalment d'acord amb el que comenten les xicones..., no ens cal foto... Moltes gràcies... (i hui ja 134, no?.

Besets
Idril | Homepage | 05.17.04 - 12:24 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ja voldríem veure la foto......
mirandamar | Homepage | 05.17.04 - 9:59 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

La descripció potencia el desig de confirmar l'imaginat, gràcies als teus mots, amb la foto real.

O potser és millor quedar-se amb la visualitat de les paraules...

Fins un altre
arsvirtualis
arsvirtualis | 05.17.04 - 11:44 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

En vaig fer una fotografia per tenir-ne un record, tot i que la tinc molt present.
Si la voleu veure ja us la passaré, però això que diu l'arsvirtualis de la visualitat de les paraules m'agrada força

una abraçada
martí | Homepage | 05.18.04 - 9:29 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Jo siiiiiiiii que la vull veure.......
mirandamar | Homepage | 05.18.04 - 2:44 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Ja l'he rebuda i ja t'he fet arribar els meus comentaris, també. El que no t'he dit és que la foto m'ha agradat molt, com gairebé totes les fotos antigues. Em sembla fascinant poder veure retalls de vides que un dia van existir i que ja no hi són...
Aura | Homepage | 05.19.04 - 11:19 pm | #

Acabo de visitar la pàgina de la Teresa Arellano i m'hi he trobat amb un post de despedida. Ha preferit tancar el blog abans de veure'l morir de desgana, abans de sentir-se obligada a continuar-lo, perquè, senzillament, ha iniciat un nou camí, mirant cap a un altre cantó, i ho explica molt bé, com sempre ha fet en les seves reflexions personals, sovint punyents, sempre escrites amb una gran energia. I que sempre, o gairebé, semblava que anessin per tu, que en poguessis recollir un bon tros i fer-ne motiu de reflexió sobre la teva pròpia vida d'una o altra manera.
Quan he acabat de llegir el darrer post del blog -que per cert havia redissenyat fa poques setmanes- he sentit la doble sensació de tristesa i de conhort, perquè ho ha fet de forma elegant i sense manies. Com sempre, ha dit el que sent i el que pensa de manera directa i natural, i ha marxat agraïnt la fidelitat dels seus lectors, que són moltíssims.
És inútil preguntar-se si tornarà algun dia, o no. Ja ho veurem. De moment, Teresa, t'envio el meu agraïment per l'esforç que has fet per comunicar-te amb el món d'aquesta manera tan intensa.
I deixa'm, sisplau, acabar aquestes quatre ratlles que et dedico amb la imatge que ha encapçalat durant gairebé tot aquest temps la teva pàgina. Gràcies, i fins a sempre.

Això d'escriure un post és la cosa més anàrquica que hi ha al món. Al meu petit món, vull dir. Ve a ser com un creuament de cables que t'arriba quan menys t'ho esperes, i et fa barrinar i anar de corcoll fins que el deixes anar escales avall. Sense horaris ni esquemes ni res de res, apa, som-hi, i que passi el que Déu vulgui. Em sembla que no els he escrit mai en hores de calma i tranquilitat, suposant que existeixin. Sempre robant minuts a la feina, de semàfor en semàfor quan estic voltant per Barcelona, o bé a mig fer un cafè tot anotant quatre notes en un tovallonet del bar. Algun m'ha fet aixecar del llit a les tantes per no deixar escapar aquella frase que només et ve una vegada, una sola, i dius coi, que maca, demà al matí l'apunto. No, no, com no ho facis al moment per mandra que et faci, ja estàs ben perdut. Apa, ves a les fosques per no despertar al personal -que et trobes bé? diuen si es desperten- busca paper i llapis i intenta fer alguna cosa que l'endemà resulti intel.ligible. O bé deixes l'ordinador encès, però això és una temptació massa gran i el resultat pot ser de no aclucar l'ull en tota la nit, que a més d'un li ha passat, i a d'altres ben just ens ve.
Total, que m'he entretingut a escriure això -tractament de xoc antifòrum primera fase- i encara no he anat a fer el cafè, i ja són gairebé dos quarts de deu. Malament anem, avui. Sense cafè és impossible fer res de bo, i amb cafè ja ho veurem. De moment he posat una mica de música, he encès els llums i l'ordinador, i la feina m'espera amuntegada sobre la taula. Paciència, no caigueu a terra, que torno de seguida, que només seran deu minutets de res i ens hi posem, paraula.

Això de tenir el cap mig col.lapsat per l'efecte Fòrum em fa una ràbia terrible. Ahir la Tina deia, i amb molt bon criteri, que més val que dediquem les nostres energies a temes més distrets i menys polèmics, però costa d'abstraure's a la força que generen tants despropòsits seguits. Ahir el portaveu del Fòrum les deixava anar una darrera l'altra, les perles, vull dir.
Tot i que no acostumo a mirar la televisió, ahir al vespre vaig enxampar un reportatge sobre el futur del Fòrum: o sigui, els usos i el rendiment econòmic previst per a les instal.lacions. Molt bé, molt interessant, tot de senyors i senyores impecablement vestits que ens explicaven en llenguatge PIB i similars el significat de les inversions i la seva raó de ser. Aquests, com que no són els que han de disfressar res, parlen amb tota claredat i se'ls ha d'agrair. Els importa realment un rave, aquest període de posada en marxa de les instal.lacions, i si mentrestant s'hi fa una mica de teatre -mai més ben dit- i alguna que altra conferència, doncs tot això que tenim, no fos cas que tornessin a sortir goteres...

Diu que avui s'inaugura el "Fòrum Universal de les Cultures" que així és com el varen anomenar quan el van engendrar ara fa uns quants anys. Dels successius retalls i canvis que ha sofert el nom no cal ni parlar-ne, perquè algun cervell privilegiat es devia adonar que hi mancava la "marca Barcelona" i apa, tots a corre-cuita a veure com ho arreglem. I després, en veure que no sabien gaire què fer, i preveient que si desapareixia el mot "cultura" se'ls veuria massa el llautó i la idea original quedaria massa desvirtuada, ho han tornat a posar a darrera hora, tot i que això de "Fòrum 2004" ja quedava força bé, curt, de disseny i fàcil de pronunciar de cara al món, que també compta. Total, que tant li fot el nom, quan la cosa és que després d'un moviment de calés equiparable, segons diuen, al dels Jocs Olímpics, ja tenim un tros més de la Barcelona costanera ben arregladet, les xemenenies de la incineradora desmuntades -ja tocava- i unes quantes coses més. Encara que no puguin posar una pantalla protectora de la vista davant els blocs de la Mina, que continuen allí com sempre. Perquè la vida al voltant del Fòrum continuarà essent la vida d'aquells barris, allí sí que diversa, multicultural, amb tots els matissos del món. Hi aniran allí, a veure el que és la multiculturalitat de cada dia?
El Fòrum -ho dic així i m'estalvio parrafades innecessàries- no hauria estat tan mala idea si des de bon principi hi hagués hagut una base sòlida, una línia d'actuació definida sense els desvarejos que l'han convertit en poc menys que un ninot de fira. És bonica la idea de convertir una ciutat en un punt d'encontre i de debat, res a dir. Però la manca de definició, i per tant d'idees clares que ha arrossegat des del primer dia ha fet d'aquest Fòrum la plataforma de la semi-improvització més dinàmica del món. Certament, els darrers mesos, els que haurien hagut de servir per a fer els darrers retocs a un gran projecte, -posem-hi un any, siguem generosos- han estat l'escenari, una vegada més, d'allò del "també podríem fer això, i allò, i el de més enllà" que acostuma a funcionar força bé i fins i tot es pot arribar a justificar si la cosa és de proporcions domèstiques. Però no. Devia ser al febrer, quan es va anunciar el nom definitiu de l'exposició estrella del Fòrum. On anirem a parar?
Ja sabem que la cultura és cara, que tot val diners. D'acord. I que si volem gaudir de l'oferta cultural hem de fer possibles dues coses. La primera, ajudar d'una o altra manera a fer possible una vida cultural que ens enriqueixi a tots. I en això hi voldria incloure qualsevol format de participació més o menys activa. i la segona, poder disposar d'uns mecanismes d'accés a la cultura realment eficaços. El Fòrum en qüestió ens planteja la "participació ciutadana" com a mecanisme per a ser protagonistes de l'esdeveniment. Alerta, no ens deixem enganyar. No m'ho crec, ni pels preus de les entrades per tal de poder accedir al recinte -accés a un espai obert amb activitats a l'aire lliure- ni pel tipus d'oferta que s'hi planteja. Sincerament, penso que hem confòs "participació ciutadana" amb "presència al carrer". Molt diferent!
Imaginem doncs que som uns ciutadans de qualsevol lloc del món que arriben il.lusionats al famós Fòrum, paguem una entrada que déu n'hi dó i deixen l'ampolleta d'aigua que porten a la bossa perquè allí només s'hi pot consumir allò que hi compris. Deu ser per allò de que així tastarem les curiositats gastronòmiques d'arreu del món. Deixem-ho així. Hamburgueses americanes també? ja ho veurem. Bé, jo no, de moment, gràcies.
Continuem. Activitats a l'aire lliure, espectacles de carrer. Participació ciutadana, com la de la cavalcada de Reis o les Festes de la Mercè, amb la diferència que aquesta vegada paguem. Passegem pel recinte, contemplem les meravelles arquitectòniques de la nova Barcelona com si pasegèssim per la Triana de la Sevilla del 92. I el mar, tan bonic, la ciutat oberta als límits de tot el món i que ens agermana a tots plegats, i de passada fem una mica de bronzo.
Al palau de congressos del Fòrum hi ha debats, molts debats, amb personalitats del món de la cultura que hi han estat cridats i han vingut. De ben segur que en diran moltes, de coses interessants, i des de la taula o des del públic que haurà pagat una ronyonada per assistir a les sessions - els que s'ho hagin pogut permetre, evidentment- sorgiran plantejaments nous, noves maneres d'enfocar les coses, que arribaran a orelles dels polítics que en faran el cas que voldran, perquè els vots, són els vots, al cap i a la fi.
I bé. El programa general del Fòrum. Haig de confessar que escric aquestes línies sense haver-me'l mirat a fons, tan sols una ullada a la web oficial de l'esdeveniment i unes quantes lectures als diaris i contrastos d'opinios a la ràdio. La televisió, com que no en gasto, no sé el que diu. O sigui que senzillament, opino, i val a dir, més a rauxa que amb coneixement. Però és que hi ha coses per les que no cal haver estudiat massa.
M'agradaria tenir la paciència que no tinc per a comparar el programa general del Fòrum i tots els "enllaços" (adhesions, etcètera) tal i com està a dia d'avui, amb el que haurà acabat essent el dia que es clausuri. Imaginació al poder. I per si de cas, i em permeto el luxe de pensar malament, el final del Fòrum coincideix curiosament amb les Festes de la Mercè, tots al carrer i a disfrutar, i aleshores ja podrem anar a passejar per la Nova Barcelona, terme que ja es va inventar el 92, sense prejudicis de cap mena.
I com va dir el director general del Fòrum per la ràdio fa uns dies, el que en quedarà serà un llibre -ho va dir així- i les ponències publicades. Ah, gràcies.

Cada cop tinc menys ganes d’anar al Forum. De fet, no n’he tingut mai gaires, però segurament hi acabaré anant un dia encara que sigui per curiositat.

Fa massa tuf a diners, hi ha massa institucions enmig per no intuïr obscurs (o més aviat transparents) plans urbanístics i altres interessos econòmics que afavoreixen als promotors, amparant-se en l’exaltació del mestissatge cultural.

No ha fet més que començar el Forum i tinc la impresió de que, quan acabi, la gran pregunta de molts serà: "i què n’hem tret, de clar, amb tot això?"
Aura | Homepage | 05.08.04 - 5:11 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Molt bo, Martí... esbosses perfectament el que la majoria de gent pensem del Fòrum. No seria millor fer un Fòrum al Raval o a la Mina -com tu esmentes- per ensumar-se de multiculturalitat?

Per altra banda, sempre havia pensat que les idees formaven part del patrimoni de la humanitat... S'ha de pagar per escoltar-les...?

Com t'he dit abans... em sembla que jo tampoc hi aniré al Fòrum...

Besets i enhorabona pel post.

Idril | Homepage | 05.08.04 - 6:04 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Sí, és realment un post molt bo. Felicitats per saber expressar tant bé el que molts de nosaltres sentim envers el Forum.
Aura | Homepage | 05.08.04 - 8:15 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Gràcies, l'he volgut escriure tal com raja abans de la inauguració, no fos cas que m'ho acabés creient...

Ara el rei acaba de dir "vamos a construir..(no sé què) establos... perdón, estables...."
martí | Homepage | 05.08.04 - 8:51 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Si es el que penso del forum, ben explicat, per que jo cuan vec tanta hipocresia hem radicalitzo i els meus arguments perden força, boicot al forum!!!
Ara que, ho manipularan tant que sigui com sigui serà un éxit.
Catalunya no es l'entorn de una ciutat estat anomenada Barcelona, barcelona es una ciutat mes de catalunya, que hem tornin els diners que jo els vaig donar per hospitals i carreteres no per el forum!!!
Francesc | 05.08.04 - 9:37 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

De moment per televisió ja hem pogut veure la mostra inaugural. De vergonya. Quants diners deu haver costat aquest espectacle, sense cap mena de sensibilitat, sense cap intenció concreta, sense cap interès, en el qual no he entès res. Ni la locutora sabia què dir.ne. Ni música, ni imatge, ni història, ni explicativa, ni narrativa, ni discursiva, ni res de res. Massa diners en nom de la cultura, i massa a prop de massa pobresa encara......
Mostra de la barcelona "pija" de disseny, etc....
Hi acabarem anant a treure el cap, potser, algun dia, el preu de les entrades és un "handicap" però.
Malgrat tot m'agradaria veure en Carlinhos Brown i el seu carnaval de Bahia al passeig de Gràcia, la setmana que vé (el dia 15) que és de franc, però també em fan por els banys de masses (serà de franc...) El cap i a la fi aquest artista té muntada una organització d'ajuda per els menhinhos da rua (no sé si s'escriu així..)
Molt ben explicat Martí.!
mirandamar | Homepage | 05.09.04 - 12:06 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Si heu passat avui pel blog de la Flaneuse, al seu darrer post hi ha un comentari prou eloqüent d'una noia que treballa al Forum...
Aura | Homepage | 05.09.04 - 11:19 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Has vist aquest lloc: http://www.fotut2004.org/?
not a pretty girl | Homepage | 05.10.04 - 1:35 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Tal vegada fóra bo canviar-li el nom a tal esdeveniment. Què tal "FERUM-2004"? Tal com ho plantejau... fa molt mala olor!

a l'altra riba del Mirall | 05.10.04 - 1:52 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Si, Ferum queda bé... Perquè porta unes oloretes a algunes coses que déu ni do... Per cert, 'forum' no hauria d'anar amb accent?
Aura | Homepage | 05.10.04 - 7:47 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

Gràcies Pretty. M'agrada que hagin mantingut el disseny de la web oficial (cala més fons), i l'hemeroteca d'articles fa feredat de debó. Quin país.
martí | Homepage | 05.10.04 - 10:18 am | #

--------------------------------------------------------------------------------

De la pinta que fa el Fòrum jo ho dieu prou bé. Jo només recalco la següent frase del Martí:
" (...)penso que hem confòs "participació ciutadana" amb "presència al carrer". Molt diferent!"
Molt bé Martí. Jo ho penso igual per a molt actes i moltes cròniques periodístiques en que ho expressen així. Participar és molt més que assistir!
joan i mig | Homepage | 05.10.04 - 1:52 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

M'ha arribat, de fonts fidedignes, que la gran façana fotovoltaica del Fòrum és realment "façana". M'explico: que no està funcionant i no ho farà fins a l'octubre. Senyors meus, em diuen que no està acabada. Investiguem, investiguem... Ah! I això sí que és segur, no és pas la més gran d'Europa com alguns s'entesten a dir, ni molt menys!
xinxeta | 05.10.04 - 4:14 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------

Els petits, a l'escola ja l'han batejat com el Forum de les Tortures, serà per associació d'idees amb el que sentim aquests dies amb els presoners a l'Irak. Torturats per en Francino i companyia, això sí que no en tenim cap dubte.Quin bombardeig, per Déu!!!!.....Una amiga meva ha estat fa una setmana a Edimburg, i els parlava al jovent d'allà si pensaven visitar el fòrum quan vinguin a barcelona pel Juliol, i va veure que no sabien de quina "cosa" els estava parlant...
mirandamar | Homepage | 05.10.04 - 10:29 pm | #

--------------------------------------------------------------------------------