31.1.04
Feia dies que tenia ganes d'escriure sobre una cosa que de petit em fascinava, de més grandet em delia i ara encara m'intriga: la salsa del xup-xup de la cassola.
Quan la mare portava la cassola a taula -que pel camí deixava aquelles olors que passen a formar part de la memòria olfactiva- sempre mirava intrigat aquella salseta que resseguia el contorn de les cuixes de pollastre, o del bacallà, o del conill trossejat, o dels talls de vedella barrejats amb bolets.
Una salsa que prenia un color diferent per cada plat que es cuinava, a vegades més densa, d'altres, lleugera i amb gust d'alguna herba aromàtica i amb petits trossets de picada. Però el misteri sempre era el mateix: d'on sorgia aquella salsa misteriosa que sempre estava tan rebona?
Naturalment, el primer que feia era agafar una llesca de pa i sucar-la a grans trossos a la salsa amb una frissança que semblava que s'havia d'acabar el món. I al cap d'un moment descobria que el que m'havia d'acabar una hora o altra era el tall de carn... però bé, amb el temps vaig aprendre a renegociar el difícil equilibri entre la ració de salsa que m'havia tocat i els inacabables trossets de carn, equilibri que sempre anava a favor de la carn perquè el preuat tresor de la salsa escassejava al cap d'un moment d'haver començat el plat.
Va passar el temps, i al piset d'estudiants no hi havia manera de trobar la fòrmula màgica de la salsa. Prou que intentava cuinar alguna cosa amb salseta, però res de res. El que no es cremava quedava dolç, o vés a saber com. La salsa se'm resistia, excepte el sofregit de tomàquet pels espaguetis. Res més que un tímid primer pas.
Fa uns quants anys vaig decidir que havia d'aconseguir d'una vegada per totes entrar en el misteriós món de les salses i vaig començar a experimentar amb resultats més que dubtosos. Però de tant en tant, oh meravella! mentre la cassola feia xup-xup veia aparèixer com per art de màgia un rierol acolorit que anava prenent forma i consistència, i l'olor em transportava en un no-res a les cassoles de la infantesa. Veia el nen que havia estat, amb els ulls oberts de bat a bat davant aquelles meravelloses gasòfies domèstiques.
A hores d'ara m'entretinc fent guisadets màgics d'estar per casa mentre observo amb ironia els meus fills sucant el pa a les salsetes que, d'una manera o altra, i sense cap altre secret que la paciència i la cura, sorgeixen del fons de la cassola una i altra vegada.
I és que, amb els ingredients tan sucosos que el nostre país ens dóna, qualsevol no es posa a cuinar. I és que, també, darrerament, n'hi ha per sucar-hi pa.
ostres...serà possible? ho he fet bé i tot?
Ja tinc comentaris! No m'ho puc creure!
Apa, si voleu dir alguna cosa, ja ho sabeu, les portes de casa són obertes... benvinguts!
martí | 02.04.04 - 12:03 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
puc ser la primera?
mira que ja he sopat, però m'has fet entrar gana amb això del xup-xup!
una abraçada
flaneuse | Homepage | 02.04.04 - 10:55 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
uix, ja veig que faig tard per ser la primera...
flaneuse | Homepage | 02.04.04 - 10:58 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
ep, flaneuse! quina il.lusió de veure't per aqui... amb els comentaris acabats d'estrenar i sense saber si et llegeix algú o no... i resulta que si
martí | Homepage | 02.05.04 - 11:17 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Òndia! Comentaris!
Quin post més bonic, Martí. Dec ser una romàntica empedreïda, però m'ha portat records de la infantesa que m'han posat la carn de gallina. He 'vist' a la meva mare cuinant en els seus millors anys. Cuina bé i he seguit la seva escola (també he anat per lliure ), però m'he equivocat molts cops abans no he aconseguit uns resultats mínimament acceptables. Petons, m'encanta que hagis posat comentaris !!
Aura | Homepage | 02.05.04 - 8:23 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Precisament aquests dies tu també parlaves de la cuina... gràcies per venir per aquí, sempre és un plaer llegir-te
martí | Homepage | 02.06.04 - 9:31 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quan dies enrere et vaig llegir aquest "superxupxup" ja quasibé en sentia les flaires, i ja em venien les ganes de sucar-hi pa. Visca els comentaris, ja en teníem ganes de fer-ne algun per aquí. Felicitats i un petó.
mirandamar | 02.06.04 - 10:05 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Per cert, ara te la torno.....
mirandamar | 02.06.04 - 10:06 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Mirandamar, la persona que em va fer conèixer el món dels blogs, a tu t'haig d'agrair la infinita paciència a l'hora de fer els meus primers passos per aquest univers tan peculiar... per tu, una abraçada molt, molt especial, i ànims!
per cert....portes el penjoll?
martí | 02.07.04 - 4:25 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
mmmmmmm..... T'hi fixes que fins i tot el cercle de la cassola recull la fluidesa de les formes per l'espai? )))
Quants elements valuosos en aquesta salseta que descrius... Quanta essència fluint, reseguint, impregnant allò que dóna valor a les nostres vides: records d'olors, colors, sabors, éssers estimats,.. coses imprescindibles per tal que la nostra vida tingui sentit.
I quina eina més màgica per recobrar l'infant que portes dins, aquesta de fer els teus guisadets Martí. Segur que els teus fills seguiran el teu fluir pel cercle de la vida, el fer de les coses més senzilles, coses grans, importants i memorables. Una bona herència els hi regales amb les teves salses.
Petons
Arte
artemisia | 02.08.04 - 10:14 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quines amistats més meravelloses que tinc... Arte, el naixement del teu blog s'imposa amb urgència, l'espero amb deler!
La vida és un espai obert a la imaginació i a la vivència de les petites coses, ho saps prou bé...Un petó ben dolç.
martí | 02.08.04 - 11:26 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Hola!... ja et vaig comentar que m'havia agradat moltíssim aquesta incursió al teu món de la memòria... tots d'acord amb que tenim unes ganes immenses de provar un d'aquells suquets... En fi, ja esperem el proper, saps que molta gent venim a xafardejar les teues memòries i, gràcies per explicar-nos açò dels comentaris... intentarem arribar a l'alçada dels teus mots.
Un beset i endavant sempre.
Idril | 02.09.04 - 12:22 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Gràcies a tu també per visitar-me de tant en tant, Martí... Jo també espero amb deler el proper suquet i vaig aguaitant per la teva pàgina a veure si ja està preparat. Un petó, Aura
Aura | Homepage | 02.09.04 - 8:29 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Benvingut al món dels comentaristes, Martí. I gràcies per llegir-me pel broc gros .
Teresa | Homepage | 02.10.04 - 11:38 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
No podia tenir una rebuda més bonica al món dels comentaris! Però els textos no serien res sense els seus lectors, o sigui que us agraeixo de tot cor que aneu passant per aquí de tant en tant
Idril.... quan veurem els teus escrits preciosos en algun raconet de la xarxa...? Per cert, quan et publiquin quelcom, avisa....
Teresa, no deixis d'escriure pel broc gros, ens ajudes a mantenir la salut politico-mental, que bona falta ens fa!
Fins la propera!
martí | Homepage | 02.12.04 - 11:40 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Gràcies per la part que em toca, Martí. Mira, pensava que havies tret els comentaris... Feia un parell de dies que no se'm carregava la pàgina de l'HaloScan. Aura
Aura | Homepage | 02.13.04 - 6:02 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
ai senyor... començo malament el comentari... que carai vol dir URL (unió de recursos lingüísics?...) molt propi d'en aquari... pero segur que no vol dir això... bé... que hi farem.
La pàgina, no se que dir-te, me la llegiré poc a poc, pero no volia deixar passar ni un segon sense dir-te que et seguiré, et resseguiré... i ... jejjje, et requetesseguiré.
Petonets.
M. Àngels
M. Àngels | Homepage | 03.03.04 - 2:34 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Alquímia... pura alquímia.
La màgia és la darrera responsable de l'exquisidesa dels plats més tradicionals de la nostra cuina...
La màgia que, en definitiva, neix de valors tan preuats com la paciència, la generositat i el "saboir faire" que, un cop barrejats amb els ingredients adequats... ens donen uns resultats per sucar-hi pa !!
Un petó Martí
Ishtar
Ishtar | 10.26.04 - 5:25 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quan la mare portava la cassola a taula -que pel camí deixava aquelles olors que passen a formar part de la memòria olfactiva- sempre mirava intrigat aquella salseta que resseguia el contorn de les cuixes de pollastre, o del bacallà, o del conill trossejat, o dels talls de vedella barrejats amb bolets.
Una salsa que prenia un color diferent per cada plat que es cuinava, a vegades més densa, d'altres, lleugera i amb gust d'alguna herba aromàtica i amb petits trossets de picada. Però el misteri sempre era el mateix: d'on sorgia aquella salsa misteriosa que sempre estava tan rebona?
Naturalment, el primer que feia era agafar una llesca de pa i sucar-la a grans trossos a la salsa amb una frissança que semblava que s'havia d'acabar el món. I al cap d'un moment descobria que el que m'havia d'acabar una hora o altra era el tall de carn... però bé, amb el temps vaig aprendre a renegociar el difícil equilibri entre la ració de salsa que m'havia tocat i els inacabables trossets de carn, equilibri que sempre anava a favor de la carn perquè el preuat tresor de la salsa escassejava al cap d'un moment d'haver començat el plat.
Va passar el temps, i al piset d'estudiants no hi havia manera de trobar la fòrmula màgica de la salsa. Prou que intentava cuinar alguna cosa amb salseta, però res de res. El que no es cremava quedava dolç, o vés a saber com. La salsa se'm resistia, excepte el sofregit de tomàquet pels espaguetis. Res més que un tímid primer pas.
Fa uns quants anys vaig decidir que havia d'aconseguir d'una vegada per totes entrar en el misteriós món de les salses i vaig començar a experimentar amb resultats més que dubtosos. Però de tant en tant, oh meravella! mentre la cassola feia xup-xup veia aparèixer com per art de màgia un rierol acolorit que anava prenent forma i consistència, i l'olor em transportava en un no-res a les cassoles de la infantesa. Veia el nen que havia estat, amb els ulls oberts de bat a bat davant aquelles meravelloses gasòfies domèstiques.
A hores d'ara m'entretinc fent guisadets màgics d'estar per casa mentre observo amb ironia els meus fills sucant el pa a les salsetes que, d'una manera o altra, i sense cap altre secret que la paciència i la cura, sorgeixen del fons de la cassola una i altra vegada.
I és que, amb els ingredients tan sucosos que el nostre país ens dóna, qualsevol no es posa a cuinar. I és que, també, darrerament, n'hi ha per sucar-hi pa.
ostres...serà possible? ho he fet bé i tot?
Ja tinc comentaris! No m'ho puc creure!
Apa, si voleu dir alguna cosa, ja ho sabeu, les portes de casa són obertes... benvinguts!
martí | 02.04.04 - 12:03 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
puc ser la primera?
mira que ja he sopat, però m'has fet entrar gana amb això del xup-xup!
una abraçada
flaneuse | Homepage | 02.04.04 - 10:55 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
uix, ja veig que faig tard per ser la primera...
flaneuse | Homepage | 02.04.04 - 10:58 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
ep, flaneuse! quina il.lusió de veure't per aqui... amb els comentaris acabats d'estrenar i sense saber si et llegeix algú o no... i resulta que si
martí | Homepage | 02.05.04 - 11:17 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Òndia! Comentaris!
Quin post més bonic, Martí. Dec ser una romàntica empedreïda, però m'ha portat records de la infantesa que m'han posat la carn de gallina. He 'vist' a la meva mare cuinant en els seus millors anys. Cuina bé i he seguit la seva escola (també he anat per lliure ), però m'he equivocat molts cops abans no he aconseguit uns resultats mínimament acceptables. Petons, m'encanta que hagis posat comentaris !!
Aura | Homepage | 02.05.04 - 8:23 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Precisament aquests dies tu també parlaves de la cuina... gràcies per venir per aquí, sempre és un plaer llegir-te
martí | Homepage | 02.06.04 - 9:31 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quan dies enrere et vaig llegir aquest "superxupxup" ja quasibé en sentia les flaires, i ja em venien les ganes de sucar-hi pa. Visca els comentaris, ja en teníem ganes de fer-ne algun per aquí. Felicitats i un petó.
mirandamar | 02.06.04 - 10:05 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Per cert, ara te la torno.....
mirandamar | 02.06.04 - 10:06 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Mirandamar, la persona que em va fer conèixer el món dels blogs, a tu t'haig d'agrair la infinita paciència a l'hora de fer els meus primers passos per aquest univers tan peculiar... per tu, una abraçada molt, molt especial, i ànims!
per cert....portes el penjoll?
martí | 02.07.04 - 4:25 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
mmmmmmm..... T'hi fixes que fins i tot el cercle de la cassola recull la fluidesa de les formes per l'espai? )))
Quants elements valuosos en aquesta salseta que descrius... Quanta essència fluint, reseguint, impregnant allò que dóna valor a les nostres vides: records d'olors, colors, sabors, éssers estimats,.. coses imprescindibles per tal que la nostra vida tingui sentit.
I quina eina més màgica per recobrar l'infant que portes dins, aquesta de fer els teus guisadets Martí. Segur que els teus fills seguiran el teu fluir pel cercle de la vida, el fer de les coses més senzilles, coses grans, importants i memorables. Una bona herència els hi regales amb les teves salses.
Petons
Arte
artemisia | 02.08.04 - 10:14 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quines amistats més meravelloses que tinc... Arte, el naixement del teu blog s'imposa amb urgència, l'espero amb deler!
La vida és un espai obert a la imaginació i a la vivència de les petites coses, ho saps prou bé...Un petó ben dolç.
martí | 02.08.04 - 11:26 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Hola!... ja et vaig comentar que m'havia agradat moltíssim aquesta incursió al teu món de la memòria... tots d'acord amb que tenim unes ganes immenses de provar un d'aquells suquets... En fi, ja esperem el proper, saps que molta gent venim a xafardejar les teues memòries i, gràcies per explicar-nos açò dels comentaris... intentarem arribar a l'alçada dels teus mots.
Un beset i endavant sempre.
Idril | 02.09.04 - 12:22 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Gràcies a tu també per visitar-me de tant en tant, Martí... Jo també espero amb deler el proper suquet i vaig aguaitant per la teva pàgina a veure si ja està preparat. Un petó, Aura
Aura | Homepage | 02.09.04 - 8:29 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Benvingut al món dels comentaristes, Martí. I gràcies per llegir-me pel broc gros .
Teresa | Homepage | 02.10.04 - 11:38 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
No podia tenir una rebuda més bonica al món dels comentaris! Però els textos no serien res sense els seus lectors, o sigui que us agraeixo de tot cor que aneu passant per aquí de tant en tant
Idril.... quan veurem els teus escrits preciosos en algun raconet de la xarxa...? Per cert, quan et publiquin quelcom, avisa....
Teresa, no deixis d'escriure pel broc gros, ens ajudes a mantenir la salut politico-mental, que bona falta ens fa!
Fins la propera!
martí | Homepage | 02.12.04 - 11:40 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Gràcies per la part que em toca, Martí. Mira, pensava que havies tret els comentaris... Feia un parell de dies que no se'm carregava la pàgina de l'HaloScan. Aura
Aura | Homepage | 02.13.04 - 6:02 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
ai senyor... començo malament el comentari... que carai vol dir URL (unió de recursos lingüísics?...) molt propi d'en aquari... pero segur que no vol dir això... bé... que hi farem.
La pàgina, no se que dir-te, me la llegiré poc a poc, pero no volia deixar passar ni un segon sense dir-te que et seguiré, et resseguiré... i ... jejjje, et requetesseguiré.
Petonets.
M. Àngels
M. Àngels | Homepage | 03.03.04 - 2:34 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Alquímia... pura alquímia.
La màgia és la darrera responsable de l'exquisidesa dels plats més tradicionals de la nostra cuina...
La màgia que, en definitiva, neix de valors tan preuats com la paciència, la generositat i el "saboir faire" que, un cop barrejats amb els ingredients adequats... ens donen uns resultats per sucar-hi pa !!
Un petó Martí
Ishtar
Ishtar | 10.26.04 - 5:25 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
27.1.04
A la roda de premsa d'ahir, Rajoy hauria pogut dir tan sols:
" NOS HA SALIDO BIEN"
merda l'espardenya!
When the moon is in the seven house...
and ju(PP)iter is fucking everyone...
aquariuuuuussssss
aquariuuuuussssss
(I lost myself)
Psicofreaky's sister | 02.05.04 - 10:34 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
hahahahahhaha....... no perdis mai el sentit de l'humor!!
Seguirem monologant en el desert...
martí | Homepage | 02.05.04 - 11:19 am | #
merda l'espardenya!
When the moon is in the seven house...
and ju(PP)iter is fucking everyone...
aquariuuuuussssss
aquariuuuuussssss
(I lost myself)
Psicofreaky's sister | 02.05.04 - 10:34 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
hahahahahhaha....... no perdis mai el sentit de l'humor!!
Seguirem monologant en el desert...
martí | Homepage | 02.05.04 - 11:19 am | #
21.1.04
Fa dues setmanes l'escultor basc Agustín Ibarrola va visitar Cardedeu en el marc de l'exposició que el Museu-Arxiu Tomàs Balvey li ha dedicat el darrer mes.
Durant quatre dies molt intensos va tenir l'oportunitat de conèixer de primerà mà les iniciatives que es duen a terme des d'una institució com és aquest museu local. Les tres escoles del poble varen praparar uns tallers d'activitats als quals va assistir l'artista per explicar-los la seva idea de l'art, com sent i interpreta la natura que després plasma en la seva obra.
Més de nou-cents escolars varen veure i escoltar Ibarrola durant tot un dia. Els en quedarà, segurament, un record vague però afable, i una petita peça cúbica de cartró que ell els va convidar a pintar amb colors primaris. Alguns nens volien que Ibarrola els signés el petit cub pintat per ells, a la qual cosa ell responia amb un somriure mentre els deia, tot acaronant-los, que aquella obra era de qui l'havia creat. Tota una lliçó d'humanitat i d'humilitat.
També va fer un parell de visites guiades a la seva exposició que foren seguides amb molta expectació per un gran nombre de gent. Ibarrola explicava la gènesi de la seva obra, el seu treball a partir dels elements bàsics i més nobles de la naturalesa.
Feia més de vint anys que Ibarrola no venia a Catalunya convidat per un organisme públic o una institució cultural. Circumstáncies alienes al fet artístic han passat per sobre del valor de l'home i de la seva obra. En aquests dies que ha estat entre nosaltres s'ha adonat de la quantitat de gent que coneix i valora la seva obra a casa nostra. A nosaltres ens ha corprès la seva profunda humanitat.
Aquest darrer cap de setmana el Museu de Cardedeu ha estat objecte d'un acte vandàlic. Un atac a la seva obra que pretenia ser una reivindicació absurda. Amb l'obra a les mans i sense saber què fer-ne, el silenci mediàtic ha fet sentir ridículs als seus autors, que varen deixar abandonada l'obra robada en veure que no obtenien el ressó desitjat.
Perquè l'art és també un camí de reivindicació en la cultura de la pau.
Los cubos de la memoria. Llanes, Astúries
Durant quatre dies molt intensos va tenir l'oportunitat de conèixer de primerà mà les iniciatives que es duen a terme des d'una institució com és aquest museu local. Les tres escoles del poble varen praparar uns tallers d'activitats als quals va assistir l'artista per explicar-los la seva idea de l'art, com sent i interpreta la natura que després plasma en la seva obra.
Més de nou-cents escolars varen veure i escoltar Ibarrola durant tot un dia. Els en quedarà, segurament, un record vague però afable, i una petita peça cúbica de cartró que ell els va convidar a pintar amb colors primaris. Alguns nens volien que Ibarrola els signés el petit cub pintat per ells, a la qual cosa ell responia amb un somriure mentre els deia, tot acaronant-los, que aquella obra era de qui l'havia creat. Tota una lliçó d'humanitat i d'humilitat.
També va fer un parell de visites guiades a la seva exposició que foren seguides amb molta expectació per un gran nombre de gent. Ibarrola explicava la gènesi de la seva obra, el seu treball a partir dels elements bàsics i més nobles de la naturalesa.
Feia més de vint anys que Ibarrola no venia a Catalunya convidat per un organisme públic o una institució cultural. Circumstáncies alienes al fet artístic han passat per sobre del valor de l'home i de la seva obra. En aquests dies que ha estat entre nosaltres s'ha adonat de la quantitat de gent que coneix i valora la seva obra a casa nostra. A nosaltres ens ha corprès la seva profunda humanitat.
Aquest darrer cap de setmana el Museu de Cardedeu ha estat objecte d'un acte vandàlic. Un atac a la seva obra que pretenia ser una reivindicació absurda. Amb l'obra a les mans i sense saber què fer-ne, el silenci mediàtic ha fet sentir ridículs als seus autors, que varen deixar abandonada l'obra robada en veure que no obtenien el ressó desitjat.
Perquè l'art és també un camí de reivindicació en la cultura de la pau.
Los cubos de la memoria. Llanes, Astúries
5.1.04
Ahir vaig visitat l'exposició de fotografies de Cartier-Bresson en el seu darrer dia d'obertura al públic a Barcelona. No em volia perdre el poder conèixer de prop l'obra d'aquest fotògraf que sap - encara és viu- expressar el que sent la seva ànima d'artista amb una contundència revestida d'aparent simplicitat.
Cartier-Bresson sempre ha treballat amb la mateixa càmera, una Leica amb objectiu fix de 50 mm. i explica que mai ha reenquadrat un negatiu per fer una ampliació. Admirable. O sigui que la seva mirada enquadra i interpreta la realitat amb la sensibilitat d'aquell que sap transmetre l'instant, la situació, el gest, i amb l'exactitud de saber que el resultat del seu treball parlarà per sí sol amb una força increíble.
Sempre m'ha fascinat la capacitat de sintetitzar una munió de coses en una sola imatge, de la mateixa manera que un poeta ho fa en una frase.
Quan el fotògraf porta la càmera a la mà actua una mica com una au rapinyaire. Veu l'entorn en tot el seu conjunt, observa des de la distància -no tant física com de projecció interior- els més mínims moviments de l'escena, i esguarda amatent els seus protagonistes. Des d'un petit punt anomenat objectiu, un d'aquests moments quedarà immortalitzat.
Però heus ací que en el moment precís, la llum adequada, l'ombra immortalitzada, el matís més subtil, el moviment dels personatges, entren a formar part de l'univers del fotògraf. Immortalitzar una escena vol dir interpretar-la, sens dubte. I és l'ull del fotògraf el qui escull l'angle, el moment, el gest.
Diuen que la fotografia la fa l'ull i no la màquina. Cartier- Bresson ens ha resumit bona part del segle XX amb la seva particular, única i magistral manera de picar l'ullet i interpretar la realitat.
mare !!! pare !!!
Eii, no endevinarieu que acabo de veure !!! Feia el tat per la porta de la caseta on posem tots els trastos del món, tot resseguint el gos q em fugia....i he vist com "una nena de carn i ossos".... asseguda en un raconet -aquell on hi guardem les joguines més velles- estava esbroncat un conill que portava un barret i que li parlava !!!. Li deia que tornés..q la reina de cors estava molt enfadada !!!
yad | 02.04.04 - 2:52 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Que dolç, un peu de foto en forma de conte...benvinguda a la meva caseta plena de trastos
martí | 02.04.04 - 3:03 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quina enveja... jo hi vaig arribar un dia tard!! :-(
Però he fet un recorregut per internet... a falta de pan...
Interessantíssim... certament
Ishtar | 10.26.04 - 5:28 pm | #
Cartier-Bresson sempre ha treballat amb la mateixa càmera, una Leica amb objectiu fix de 50 mm. i explica que mai ha reenquadrat un negatiu per fer una ampliació. Admirable. O sigui que la seva mirada enquadra i interpreta la realitat amb la sensibilitat d'aquell que sap transmetre l'instant, la situació, el gest, i amb l'exactitud de saber que el resultat del seu treball parlarà per sí sol amb una força increíble.
Sempre m'ha fascinat la capacitat de sintetitzar una munió de coses en una sola imatge, de la mateixa manera que un poeta ho fa en una frase.
Quan el fotògraf porta la càmera a la mà actua una mica com una au rapinyaire. Veu l'entorn en tot el seu conjunt, observa des de la distància -no tant física com de projecció interior- els més mínims moviments de l'escena, i esguarda amatent els seus protagonistes. Des d'un petit punt anomenat objectiu, un d'aquests moments quedarà immortalitzat.
Però heus ací que en el moment precís, la llum adequada, l'ombra immortalitzada, el matís més subtil, el moviment dels personatges, entren a formar part de l'univers del fotògraf. Immortalitzar una escena vol dir interpretar-la, sens dubte. I és l'ull del fotògraf el qui escull l'angle, el moment, el gest.
Diuen que la fotografia la fa l'ull i no la màquina. Cartier- Bresson ens ha resumit bona part del segle XX amb la seva particular, única i magistral manera de picar l'ullet i interpretar la realitat.
mare !!! pare !!!
Eii, no endevinarieu que acabo de veure !!! Feia el tat per la porta de la caseta on posem tots els trastos del món, tot resseguint el gos q em fugia....i he vist com "una nena de carn i ossos".... asseguda en un raconet -aquell on hi guardem les joguines més velles- estava esbroncat un conill que portava un barret i que li parlava !!!. Li deia que tornés..q la reina de cors estava molt enfadada !!!
yad | 02.04.04 - 2:52 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Que dolç, un peu de foto en forma de conte...benvinguda a la meva caseta plena de trastos
martí | 02.04.04 - 3:03 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Quina enveja... jo hi vaig arribar un dia tard!! :-(
Però he fet un recorregut per internet... a falta de pan...
Interessantíssim... certament
Ishtar | 10.26.04 - 5:28 pm | #
