24.12.03
No m'ha tocat la loteria. Ho sento, no puc convidar als amics a compte del que hauria cobrat d'aquí a un mes previ descompte de les comissions i impostos que deuen aparèixer com bolets quan l'il.lusionat i il.lús guanyador s'acosta a la taula d'atenció al client amb la butlleta guanyadora d'una picossada de diners. El 17.681 m'ha jugat una mala passada, perquè la veina del 3r m'havia dit que tocava segur perquè l'havien anat a comprar a un poble on una esllavissada va estar a punt d'endur-se un autocar escolar i es van salvar just perquè, diuen, en aquell moment passava justament per sota la capella de la Virgen del Carmen. Però això no és res, comparat amb el que ha passat amb el 46.032, comprat en gran part per un club de petanca que ha rebut unes noves instal.lacions en forma de donatiu anònim i, és clar, quin millor agraïment que una bona pluja de diners? Ara, el 7.814, no gaire maco però que suma 20, havia estat anunciat per una pitonissa de pagament per una cadena privada de televisió fa cosa de vint dies a quarts de tres de la matinada, i és clar, qualsevol no se'n refia, no? Altra cosa és el 33.182, que dóna la casualitat que fa mig segle va ser un quart premi venut íntegrament a la quinzena província espanyola en nivell de renda per càpita del moment, i que els membres del consell veïnal d'un bonic poble de la costa llevantina han comprat amb aquella fe.
Què dir del 16.638, el número que porta les inicials de la conversió de la peseta en euros, i que ha estat literalment segrestat per les brigades antieuropeistes de la pell de brau, no fos cas que toqués alguna cosa i ells no hi fossin a temps a rescatar-lo. L'inconmensurable i mai prou ben ponderat 57.345 ha quedat atomitzat en multitud de sèries de deu bitllets repartides per tota la geografia estatal, i diuen que inclús la majordoma de Palau en té un dècim, perquè una periodista infiltrada l'ha vist...
Les corredisses darrera els diners, vés per on. I els diners corren per on volen, vés per on, però per on volen els amatents directors d'agències bancàries i similars que han observat amb tota l'atenció del món els rostres dels afortunats guanyadors que han sortit a celebrar la seva particular festa davant les càmares de televisió.
El número de la grossa s'ha acabat en tres, diuen. I els nostres números s'han acabat també en tres... en un tres i no res.
Som com aquells rucs autòctons... bén igual !!!
Salut hi hagi!! (diu el "refranyeru pupular" de les nostres àvies per aquestes ocasions...)
PD: Si hi hagués algun poblet perdut anomenat Desgràcia del Llobregat o del Camp o de Dalt o de Més Enllà ... hi muntariem una administració de loteria ... i una oficina de "la Caixa" (per descomptat !!)
De tota manera, que continuis pobre ... no t'excusa a convidar-me a aquell cafetó que em deus .... fa .... quan ???
montse | 02.04.04 - 2:28 pm | #
Què dir del 16.638, el número que porta les inicials de la conversió de la peseta en euros, i que ha estat literalment segrestat per les brigades antieuropeistes de la pell de brau, no fos cas que toqués alguna cosa i ells no hi fossin a temps a rescatar-lo. L'inconmensurable i mai prou ben ponderat 57.345 ha quedat atomitzat en multitud de sèries de deu bitllets repartides per tota la geografia estatal, i diuen que inclús la majordoma de Palau en té un dècim, perquè una periodista infiltrada l'ha vist...
Les corredisses darrera els diners, vés per on. I els diners corren per on volen, vés per on, però per on volen els amatents directors d'agències bancàries i similars que han observat amb tota l'atenció del món els rostres dels afortunats guanyadors que han sortit a celebrar la seva particular festa davant les càmares de televisió.
El número de la grossa s'ha acabat en tres, diuen. I els nostres números s'han acabat també en tres... en un tres i no res.
Som com aquells rucs autòctons... bén igual !!!
Salut hi hagi!! (diu el "refranyeru pupular" de les nostres àvies per aquestes ocasions...)
PD: Si hi hagués algun poblet perdut anomenat Desgràcia del Llobregat o del Camp o de Dalt o de Més Enllà ... hi muntariem una administració de loteria ... i una oficina de "la Caixa" (per descomptat !!)
De tota manera, que continuis pobre ... no t'excusa a convidar-me a aquell cafetó que em deus .... fa .... quan ???
montse | 02.04.04 - 2:28 pm | #
20.12.03
Recordo la seva mirada de molt petit, quan et fitava amb una expressió mig burleta mig seriosa i es quedava amb les ganes de saber-te dir amb paraules tot allò que volia, però no li feia pas falta. Els seus ulls el delaten i no hi té res a fer. Transparent com un got d'aigua cristal.lina acabada d'agafar en una font de muntanya quan encara giravolta una mica dins el got abans de quedar-se quieta per un instant, abans de reprendre el camí altra vegada per sadollar la set del caminant que s'ha parat al seu redós.
Aixi era la seva mirada d'infant i ho és encara. La superfície dels seus ulls és d'un color uniforme que a contrallum es veu d'un marró claret pero intens, amb una brillantor que li ve del fons de l'ànima. Observa tot el que té al voltant amb estima infinita i aprèn de cada cosa amb la justa mesura que li dóna el saber escoltar el seu entorn.
Lleuger com un secall al vent gaudeix del seu cos fent tota mena d'exercicis mentre somriu perquè en disfruta. Sent la plenitud de fer el que qualsevol infant desitja. Jugar, saltar, còrrer, perseguir un conill fugisser pel prat o llençar un tronc com una javelina cap amunt per resseguir atentament la seva trajectòria fins arribar a terra.
Un bon dia es va posar dempeus sobre el respatller d'una butaca, va estirar els braços i va aixecar els dits de les mans en una postura que recordava un pas de ballet i va mirar al seu entorn, sorneguer. Aquí estic, va dir sense paraules. Devia tenir tres o quatre anys.
Sempre he pensat que serà d'aquelles persones per qui no s'ha de patir perquè ja saps que se'n sortiran de totes. I val a dir que va pel bon camí. Avui, el pesolet de casa ha fet deu anyets. Li hem regalat un animaló de cristall -un eriçonet- que ha posat amb cura sobre el prestatge que reb la primera llum del dia. I la seva primera caixa d'eines. La seva felicitat encomanadissa m'ha fet escriure aquestes paraules, i just ara, en acabar-les d'escriure, m'adono que és just l'hora que va nèixer....
Celia Lacayo: Con los ojos del alma
Quan un fa una ullada, quasi sempre egoïsta, avui ... ara ... al seu voltant i contempla la sordidesa d'aquest món ... no pot fer res més que sentir-se'n tristament mediocre. És doncs el moment de cercar amb desesperació i urgència la mirada d'un nen. El què aquesta desprengui als nostres ulls,ha de ser, per força l'únic i generòs consol.
montse | 02.04.04 - 2:07 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Ben cert, Montse. Tots ho hem estat de nens, no ho oblidis...
M'alegro de veure't per aquí...
martí | Homepage | 02.04.04 - 4:11 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Aixi era la seva mirada d'infant i ho és encara. La superfície dels seus ulls és d'un color uniforme que a contrallum es veu d'un marró claret pero intens, amb una brillantor que li ve del fons de l'ànima. Observa tot el que té al voltant amb estima infinita i aprèn de cada cosa amb la justa mesura que li dóna el saber escoltar el seu entorn.
Lleuger com un secall al vent gaudeix del seu cos fent tota mena d'exercicis mentre somriu perquè en disfruta. Sent la plenitud de fer el que qualsevol infant desitja. Jugar, saltar, còrrer, perseguir un conill fugisser pel prat o llençar un tronc com una javelina cap amunt per resseguir atentament la seva trajectòria fins arribar a terra.
Un bon dia es va posar dempeus sobre el respatller d'una butaca, va estirar els braços i va aixecar els dits de les mans en una postura que recordava un pas de ballet i va mirar al seu entorn, sorneguer. Aquí estic, va dir sense paraules. Devia tenir tres o quatre anys.
Sempre he pensat que serà d'aquelles persones per qui no s'ha de patir perquè ja saps que se'n sortiran de totes. I val a dir que va pel bon camí. Avui, el pesolet de casa ha fet deu anyets. Li hem regalat un animaló de cristall -un eriçonet- que ha posat amb cura sobre el prestatge que reb la primera llum del dia. I la seva primera caixa d'eines. La seva felicitat encomanadissa m'ha fet escriure aquestes paraules, i just ara, en acabar-les d'escriure, m'adono que és just l'hora que va nèixer....
Celia Lacayo: Con los ojos del alma
Quan un fa una ullada, quasi sempre egoïsta, avui ... ara ... al seu voltant i contempla la sordidesa d'aquest món ... no pot fer res més que sentir-se'n tristament mediocre. És doncs el moment de cercar amb desesperació i urgència la mirada d'un nen. El què aquesta desprengui als nostres ulls,ha de ser, per força l'únic i generòs consol.
montse | 02.04.04 - 2:07 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Ben cert, Montse. Tots ho hem estat de nens, no ho oblidis...
M'alegro de veure't per aquí...
martí | Homepage | 02.04.04 - 4:11 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
7.12.03
Darrera els vidres de la finestra d'un tercer pis amb entresol que donava a un pati interior de l'eixample des del qual es veien les torres de la Sagrada Familia.
Darrera aquells vidres observava el món amb la fredor de qui se sap al límit de les seves forces.
Darrera aquells vidres la seva mirada apagada resseguia els coberts dels magatzems, la roba estesa del veinat, els gats, els murs dels edificis ennegrits pel pas dels anys de la mateixa manera que el temps havia anat envellint els que vivien al seu interior.
Però no veia els núvols passar ni el cel encalitxat ni el bri de llum que maldava per arribar-li per les escletxes dels edificis en obres.
Les torres del temple gaudinià eren grises, immòbils, i no feien altra cosa que elevar al cel la remor dels vehicles i de les innombrables línies d'autobusos que paraven als seus peus.
Obervava tot això mentre el seu interior s'ensorrava per moments.
Va obrir la finestra i va recolzar les mans a l'empit de fusta pintada de verd. Li arribava una suau brisa al rostre, negat d'un tel invisible. No veia res.
Varen passar minuts, temps impossible de percebre des de la llunyania dels anys.
També passava tota una vida, tota la gratitud deguda, els desenganys impossibles de sargir, les esperances convertides en cendra. Totes les estratègies que havien donat fortalesa a la seva vida interior fins aleshores, no servien de res. La solitud volguda comporta silenci, però quan el silenci comporta la solitud forçada, l'abisme és infranquejable.
Continuava a la finestra, les mans fermament recolzades, la mirada perduda.
Ni cridar no podia.
La porta del pis es va obrir de sobte. Just aleshores, just en aquell instant.
Algú va entrar i va saludar cercant resposta. Semblava que no hi havia ningú, fins que va arribar al menjador i el va veure quan ja tancava la finestra en un retorn d'infinit agraïment. No va dir res. Des d'aleshores, la seva mirada li ha servit de guia.
una mort ben dolça ...
donaria el què tinc perquè així mateix em prengués la son ...
PD: Ara que un timbre o una simple campaneta ... no hi sobraria pas...
montse | 02.04.04 - 1:50 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Cóm m'agraden les vistes a aquests patis interiors on sembla que el temps no passi... Vaig créixer en un pis de l'Eixample amb un pati molt semblant a aquest del quadre... que trobo preciós, per cert.
Aura | Homepage | 02.05.04 - 8:34 pm | #
Darrera aquells vidres observava el món amb la fredor de qui se sap al límit de les seves forces.
Darrera aquells vidres la seva mirada apagada resseguia els coberts dels magatzems, la roba estesa del veinat, els gats, els murs dels edificis ennegrits pel pas dels anys de la mateixa manera que el temps havia anat envellint els que vivien al seu interior.
Però no veia els núvols passar ni el cel encalitxat ni el bri de llum que maldava per arribar-li per les escletxes dels edificis en obres.
Les torres del temple gaudinià eren grises, immòbils, i no feien altra cosa que elevar al cel la remor dels vehicles i de les innombrables línies d'autobusos que paraven als seus peus.
Obervava tot això mentre el seu interior s'ensorrava per moments.
Va obrir la finestra i va recolzar les mans a l'empit de fusta pintada de verd. Li arribava una suau brisa al rostre, negat d'un tel invisible. No veia res.
Varen passar minuts, temps impossible de percebre des de la llunyania dels anys.
També passava tota una vida, tota la gratitud deguda, els desenganys impossibles de sargir, les esperances convertides en cendra. Totes les estratègies que havien donat fortalesa a la seva vida interior fins aleshores, no servien de res. La solitud volguda comporta silenci, però quan el silenci comporta la solitud forçada, l'abisme és infranquejable.
Continuava a la finestra, les mans fermament recolzades, la mirada perduda.
Ni cridar no podia.
La porta del pis es va obrir de sobte. Just aleshores, just en aquell instant.
Algú va entrar i va saludar cercant resposta. Semblava que no hi havia ningú, fins que va arribar al menjador i el va veure quan ja tancava la finestra en un retorn d'infinit agraïment. No va dir res. Des d'aleshores, la seva mirada li ha servit de guia.
una mort ben dolça ...
donaria el què tinc perquè així mateix em prengués la son ...
PD: Ara que un timbre o una simple campaneta ... no hi sobraria pas...
montse | 02.04.04 - 1:50 pm | #
--------------------------------------------------------------------------------
Cóm m'agraden les vistes a aquests patis interiors on sembla que el temps no passi... Vaig créixer en un pis de l'Eixample amb un pati molt semblant a aquest del quadre... que trobo preciós, per cert.
Aura | Homepage | 02.05.04 - 8:34 pm | #
