24.11.03
Abans d'ahir la meva Àvia Júlia va fer 97 anys. Rera la seva mirada cansada i el seu cos dèbil, s'hi amaga una dona que s'ha patejat gairebé tot el segle XX com aquell qui res.
M'agrada molt parlar amb ella, té el cap ben clar, la mirada neta i les idees ben definides. Aprenc, sobretot, a escoltar. Aquest matí hem parlat una estona. De la familia, de política, de la ciutat. La seva visió del món em resulta tan enriquidora com ho és el fet que ha arribat a relativitzar tot el que l'envolta de manera que la seva serenor s'encomana.
Fa molt de temps que penso que hauria d'escriure les coses que m'explica. Dels seus anys a l'internat de monges franceses a Barcelona, del seu casament entre flocs de somni, dels quatre fills que va tenir quan encara pensava que el món era tan bonic, i en realitat estava a les portes d'una guerra civil que la va fer valenta de cop. La post-guerra, la lluita del seu marit per la feina, pels estudis dels fills, l'arribada dels primers néts, la viudetat que fa trenta anys que l'acompanya. Moltes coses, una vida.
I penso si realment ho haig d'escriure o és millor escoltar-la i servar el record de les seves paraules, de les seves vivències tal com les he anat assimilant. Un dubte que m'acompanya a l'hora de saber valorar fins a quin punt puc interferir en la seva vida si ho deixo plasmat sobre el paper.
Aquest matí els meus fills escoltaven la besàvia com aquell qui escolta un conte en directe i no s'acaba de fer el càrrec del que sent. Quan ella els explicava que recorda el seu pare parlar del gran desastre del Titanic, el meu fill li ha dit que ell també l'ha vista, la pel.lícula....
i la besàvia ha somrigut. Quan el nen sigui més gran entendrà aquest somriure que avui li ha fet només una mica de gràcia innocent i li ha recordat les escenes heroiques del film, que ella serva en la seva memòria amb una claretat diàfana sense necessitat de recòrrer a gaires guionistes de cine.
Fa pocs mesos l'àvia va baixar amb el seu bastonet a comprar una mica de menjar a la botiga de queviures del barri. En girar la cantonada va topar sense voler amb una altra velleta, també amb bastó. Donades les disculpes petinents, varen començar a xerrar. Nascudes el mateix dia, el mateix any, no s'havien vist mai. L'atzar les havia portat fins allí, eren veines del mateix carrer després d'un periple de gairebé cent anys que cap de les dues es va entretenir a desgranar. Potser es tornaran a trobar, o potser no. L'àvia ho explicava amb la tendresa de qui sap que tot això ja no té gaire més importància que l'anècdota viscuda. Però en el fons també sap que per a nosaltres, els qui darrera seu anem fent les passes del camí de la vida, no deixa de ser una lliçó d'humilitat.
M'agrada molt parlar amb ella, té el cap ben clar, la mirada neta i les idees ben definides. Aprenc, sobretot, a escoltar. Aquest matí hem parlat una estona. De la familia, de política, de la ciutat. La seva visió del món em resulta tan enriquidora com ho és el fet que ha arribat a relativitzar tot el que l'envolta de manera que la seva serenor s'encomana.
Fa molt de temps que penso que hauria d'escriure les coses que m'explica. Dels seus anys a l'internat de monges franceses a Barcelona, del seu casament entre flocs de somni, dels quatre fills que va tenir quan encara pensava que el món era tan bonic, i en realitat estava a les portes d'una guerra civil que la va fer valenta de cop. La post-guerra, la lluita del seu marit per la feina, pels estudis dels fills, l'arribada dels primers néts, la viudetat que fa trenta anys que l'acompanya. Moltes coses, una vida.
I penso si realment ho haig d'escriure o és millor escoltar-la i servar el record de les seves paraules, de les seves vivències tal com les he anat assimilant. Un dubte que m'acompanya a l'hora de saber valorar fins a quin punt puc interferir en la seva vida si ho deixo plasmat sobre el paper.
Aquest matí els meus fills escoltaven la besàvia com aquell qui escolta un conte en directe i no s'acaba de fer el càrrec del que sent. Quan ella els explicava que recorda el seu pare parlar del gran desastre del Titanic, el meu fill li ha dit que ell també l'ha vista, la pel.lícula....
i la besàvia ha somrigut. Quan el nen sigui més gran entendrà aquest somriure que avui li ha fet només una mica de gràcia innocent i li ha recordat les escenes heroiques del film, que ella serva en la seva memòria amb una claretat diàfana sense necessitat de recòrrer a gaires guionistes de cine.
Fa pocs mesos l'àvia va baixar amb el seu bastonet a comprar una mica de menjar a la botiga de queviures del barri. En girar la cantonada va topar sense voler amb una altra velleta, també amb bastó. Donades les disculpes petinents, varen començar a xerrar. Nascudes el mateix dia, el mateix any, no s'havien vist mai. L'atzar les havia portat fins allí, eren veines del mateix carrer després d'un periple de gairebé cent anys que cap de les dues es va entretenir a desgranar. Potser es tornaran a trobar, o potser no. L'àvia ho explicava amb la tendresa de qui sap que tot això ja no té gaire més importància que l'anècdota viscuda. Però en el fons també sap que per a nosaltres, els qui darrera seu anem fent les passes del camí de la vida, no deixa de ser una lliçó d'humilitat.
16.11.03
Quatre ratlles a poques hores de començar a rebre infinitat de notícies sobre els resultats electorals d'avui que ens han de donar, diuen, un nou President de la Generalitat -això segur, ara si que tocava sr. Pujol- i un nou arc parlamentari per tal de poder fer anar la "rodeta autonòmica" amb una mica més d'oli. Quina pena.
No me'n crec res de les promeses, de les propostes, de la gestió incomplerta, de les paraules buides, de la sinceritat davant la càmera que no davant el mirall.
Hi ha un punt que m'enerva molt especialment. Un: l'eterna promesa de les 30.000 places de guarderies públiques, les escoles bressol que són cavall de batalla electoral des de les primeres eleccions democràtiques... a finals dels 70, entre infinitat d'ahdesius que portàvem a les carpetes i les motxilles de tota mena de mides i colors, curulles d'esperances que el temps ha anat posant a lloc -que no els ideals-, recordo amb especial atenció, no sé perquè, un adhesiu dibuixat a mà, de colors taronja i verd fosforito, que posava "volem llars d'infants públiques i gratuites". Aleshores algú va prometre 30.000 places...
han passat 25 anys senyors meus. Algú té, apart de la mínima dignitat històrica que requeriria un silenci rotund, una mica de memòria? Si ara trobés l'adhesiu, que deu estar enganxat a les tapes de qualsevol carpeta al costat del volem l'estatut, del Che i de vés a saber quantes coses més, el posaria sota aquest text per vergonya de tots aquells que s'omplen la boca de paraules enganyoses.
Me'n vaig a fer una volta pel col.legi electoral a saludar coneguts i fer-la petar una mica. Vaig vestit de blanc, una camisa de cotó gruixut de coll rodó que recorda una mica un hàbit de monjo. Blanc. Ben blanc en un dia gris i una mica plujós. Bé, és un blanc lleugerament grogós perquè no està blanquejat artificialment. Em resguarda de la mica de fred que sento, i dels calfreds que tindré en escoltar les notícies de la consabuda victòria de "tothom" en una nit on tots voldrien fondre's per una estona.
Hi ha per sort, moltes maneres de treballar per la societat i per la cultura, i això, afortunadament, cada vegada és més generalitzat. L'abisme entre les esferes de la gestió político-pública i el moviment social no fa altra cosa que posar en evidència que no ens calen gaires discursos per continuar treballant en allò que creiem i de la manera que ens sembla més coherent possible.
Bones eleccions senyors, que guanyi qui vulgui i que mani qui pugui. Nosaltres també farem el que podrem.
Com sempre.
A les urnes ciutadans ... :-)
Urna aramea, S.I
No me'n crec res de les promeses, de les propostes, de la gestió incomplerta, de les paraules buides, de la sinceritat davant la càmera que no davant el mirall.
Hi ha un punt que m'enerva molt especialment. Un: l'eterna promesa de les 30.000 places de guarderies públiques, les escoles bressol que són cavall de batalla electoral des de les primeres eleccions democràtiques... a finals dels 70, entre infinitat d'ahdesius que portàvem a les carpetes i les motxilles de tota mena de mides i colors, curulles d'esperances que el temps ha anat posant a lloc -que no els ideals-, recordo amb especial atenció, no sé perquè, un adhesiu dibuixat a mà, de colors taronja i verd fosforito, que posava "volem llars d'infants públiques i gratuites". Aleshores algú va prometre 30.000 places...
han passat 25 anys senyors meus. Algú té, apart de la mínima dignitat històrica que requeriria un silenci rotund, una mica de memòria? Si ara trobés l'adhesiu, que deu estar enganxat a les tapes de qualsevol carpeta al costat del volem l'estatut, del Che i de vés a saber quantes coses més, el posaria sota aquest text per vergonya de tots aquells que s'omplen la boca de paraules enganyoses.
Me'n vaig a fer una volta pel col.legi electoral a saludar coneguts i fer-la petar una mica. Vaig vestit de blanc, una camisa de cotó gruixut de coll rodó que recorda una mica un hàbit de monjo. Blanc. Ben blanc en un dia gris i una mica plujós. Bé, és un blanc lleugerament grogós perquè no està blanquejat artificialment. Em resguarda de la mica de fred que sento, i dels calfreds que tindré en escoltar les notícies de la consabuda victòria de "tothom" en una nit on tots voldrien fondre's per una estona.
Hi ha per sort, moltes maneres de treballar per la societat i per la cultura, i això, afortunadament, cada vegada és més generalitzat. L'abisme entre les esferes de la gestió político-pública i el moviment social no fa altra cosa que posar en evidència que no ens calen gaires discursos per continuar treballant en allò que creiem i de la manera que ens sembla més coherent possible.
Bones eleccions senyors, que guanyi qui vulgui i que mani qui pugui. Nosaltres també farem el que podrem.
Com sempre.
A les urnes ciutadans ... :-)
Urna aramea, S.I
10.11.03
Poso música, recolzo el peu en un pot vell de carbonera que vaig trobar fa anys en unes golfes del veïnat i començo a escriure de nou sense cap intenció concreta.
Potser sí que se m'havia ocorregut passar pàgina d'alguna manera, i no sabia quina. L'escriptura gairebé compulsiva és una estratègia -per dir-ho també d'alguna manera- per tal de poder tornar a sortir al carrer amb les idees fresques i afrontar la quotidianitat amb energia renovada, i això és precisament el que faig en aquests moments. Em deixo endur pel teclat i per la música sense tan sols mirar al meu entorn, que m'ofega de tan conegut, de tan quotidià. De fet és un entorn creat per un mateix, però a vegades la necessitat de capgirar-ho tot per tornar-se a trobar a lloc és més forta que la comoditat de deixar-ho tot igual i esperar que passin els dies i les hores.
Ho he fet alguna vegada. Deixar-ho caure tot a terra sense trencar res, caminar descalç sobre muntanyes de papers, dossiers, mil coses amuntegades. Quan ho veus tot a terra cada element pren un significat diferent al que tenia, i a l'hora de tornar a començar la feinada d'omplir els calaixos i les estanteries t'adones del què realment hi mereix un lloc, i d'aquelles coses que ja no tornaran a enfilar el camí de la pols dels prestatges.
Avui, o potser demà, o l'altre.
El món dóna voltes sense parar. I el meu cap també.
En montañas de basura
En montañas de basura
En montañas de basura
En montañas de basura
Ningún beso de cordura
Ningún beso de cordura
Ningún beso de cordura
Ningún beso de ...
Dios me tendrá que proteger
Qué va a pasarme en esta vez?
Qué va a pasar si me entreno y no funciona?
Qué va a pasar si me tiro al barro ahora y sale mal?
Qué va a pasar si no puedo soportarlo?
Qué va a pasar si decido dar el paso y sale mal?
Aguantaré, podré escapar, podré volver
Mi vida va a ser mejor de lo que fue
Qué va a pasar si no lo es?
(LOS PLANETAS)
"Una semana en el motor de un autobús"
Saturn | 02.06.04 - 9:10 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
Potser sí que se m'havia ocorregut passar pàgina d'alguna manera, i no sabia quina. L'escriptura gairebé compulsiva és una estratègia -per dir-ho també d'alguna manera- per tal de poder tornar a sortir al carrer amb les idees fresques i afrontar la quotidianitat amb energia renovada, i això és precisament el que faig en aquests moments. Em deixo endur pel teclat i per la música sense tan sols mirar al meu entorn, que m'ofega de tan conegut, de tan quotidià. De fet és un entorn creat per un mateix, però a vegades la necessitat de capgirar-ho tot per tornar-se a trobar a lloc és més forta que la comoditat de deixar-ho tot igual i esperar que passin els dies i les hores.
Ho he fet alguna vegada. Deixar-ho caure tot a terra sense trencar res, caminar descalç sobre muntanyes de papers, dossiers, mil coses amuntegades. Quan ho veus tot a terra cada element pren un significat diferent al que tenia, i a l'hora de tornar a començar la feinada d'omplir els calaixos i les estanteries t'adones del què realment hi mereix un lloc, i d'aquelles coses que ja no tornaran a enfilar el camí de la pols dels prestatges.
Avui, o potser demà, o l'altre.
El món dóna voltes sense parar. I el meu cap també.
En montañas de basura
En montañas de basura
En montañas de basura
En montañas de basura
Ningún beso de cordura
Ningún beso de cordura
Ningún beso de cordura
Ningún beso de ...
Dios me tendrá que proteger
Qué va a pasarme en esta vez?
Qué va a pasar si me entreno y no funciona?
Qué va a pasar si me tiro al barro ahora y sale mal?
Qué va a pasar si no puedo soportarlo?
Qué va a pasar si decido dar el paso y sale mal?
Aguantaré, podré escapar, podré volver
Mi vida va a ser mejor de lo que fue
Qué va a pasar si no lo es?
(LOS PLANETAS)
"Una semana en el motor de un autobús"
Saturn | 02.06.04 - 9:10 am | #
--------------------------------------------------------------------------------
