26.9.03
Timó:
Peça plana, de fusta o metall, articulada al codast d'una embarcació, que hom pot fer girar a dreta o esquerra, de manera que la resistència que aquesta peça ofereix fa rectificar la trajectòria del vaixell.
Durant dies he cercat la manera de fer girar un timó que se'm resistia amb desmesura. El meu vaixell semblava enfilar indefectibement el camí dels penya-segats on l'escuma de les ones es perd entre les roques i l'aigua engoleix les restes del viatge estavellades contra les roques.
Però com en els contes, els guions de Hollywood -que sempre acaben bé, quin avorriment- i d'altres coses per l'estil, el timoner ha arribat just a temps i el vaixell solca noves aigües. Entre les veus que acompanyen el meu viatge he distingit, tènue i serena, la que amb una sola paraula ha sabut donar el cop de timó just, exacte, necessari.
La mar, encara que plana, ens etziba onades infranquejables com immenses muntanyes quan el vent gira sense cap avís. I cal saber donar el cop de timó a temps si no volem que el vaixell se'ns perdi en la deriva del temps.
Peça plana, de fusta o metall, articulada al codast d'una embarcació, que hom pot fer girar a dreta o esquerra, de manera que la resistència que aquesta peça ofereix fa rectificar la trajectòria del vaixell.
Durant dies he cercat la manera de fer girar un timó que se'm resistia amb desmesura. El meu vaixell semblava enfilar indefectibement el camí dels penya-segats on l'escuma de les ones es perd entre les roques i l'aigua engoleix les restes del viatge estavellades contra les roques.
Però com en els contes, els guions de Hollywood -que sempre acaben bé, quin avorriment- i d'altres coses per l'estil, el timoner ha arribat just a temps i el vaixell solca noves aigües. Entre les veus que acompanyen el meu viatge he distingit, tènue i serena, la que amb una sola paraula ha sabut donar el cop de timó just, exacte, necessari.
La mar, encara que plana, ens etziba onades infranquejables com immenses muntanyes quan el vent gira sense cap avís. I cal saber donar el cop de timó a temps si no volem que el vaixell se'ns perdi en la deriva del temps.
21.9.03
QUAN ENS FALLA L'AMIC, L'AMOR
Maria de la Pau Janer
Les persones estam plenes de dubtes i, en canvi, necessitam certeses per viure. És una curiosa contradicció. Som capaços de dubtar del món, de qüestionar-nos aspectes fonamentals sobre la gent que ens envolta, la vida que ens ha tocat viure, la feina que ens ocupa les hores. En canvi, tots necessitam tenir algunes seguretats. Coses que sabem certes i que ens ajuden a construir el nostre univers de referències. N'hi ha que amb poques certeses en tenen prou. Són gent d'esperit aventurer, que estima la provisionalitat, que es deleix per tot el que fuig, per allò que s'escapa. Ells mateixos solen escapar-se quan poden de les obligacions, de la rutina, dels lligams. Fins i tot aquestes persones, emperò, necessiten saber que hi ha algun punt de referència que els acompanya. Encara que sigui un record o una imatge que conserven dins la memòria.
Hi ha moltes altres persones que necessiten les seguretats petites i grans de la vida. És bo saber que tenim quatre parets que ens aixopluguen, que podem comptar amb aquell amic que ens escoltarà, que hi ha un lloc on podrem retornar, que fem una feina que ens agrada, que tenim algú amb qui compartir els somnis.
Una persona sense seguretats petites pot tirar endavant amb més o menys dificultats. Aquella que sent trontollar el seu univers de referències sent un buit terrible. Les seguretats grans: l'amic, l'amor mai no haurien de fallar-nos. Però fallen. Tot el que havíem cregut que havia de durar per sempre pot acabar-se en qualsevol moment. Aleshores és com si haguéssim de tornar a néixer. Tenim la sensació que ens haurem de reconstruir a nosaltres mateixos, i no sabem si ens en sortirem. Si perdem la certesa de l'amic, de l'amor, perdem totes les certeses.
Diari Avui/opinió. 30 d'agost de 2002
Maria de la Pau Janer
Les persones estam plenes de dubtes i, en canvi, necessitam certeses per viure. És una curiosa contradicció. Som capaços de dubtar del món, de qüestionar-nos aspectes fonamentals sobre la gent que ens envolta, la vida que ens ha tocat viure, la feina que ens ocupa les hores. En canvi, tots necessitam tenir algunes seguretats. Coses que sabem certes i que ens ajuden a construir el nostre univers de referències. N'hi ha que amb poques certeses en tenen prou. Són gent d'esperit aventurer, que estima la provisionalitat, que es deleix per tot el que fuig, per allò que s'escapa. Ells mateixos solen escapar-se quan poden de les obligacions, de la rutina, dels lligams. Fins i tot aquestes persones, emperò, necessiten saber que hi ha algun punt de referència que els acompanya. Encara que sigui un record o una imatge que conserven dins la memòria.
Hi ha moltes altres persones que necessiten les seguretats petites i grans de la vida. És bo saber que tenim quatre parets que ens aixopluguen, que podem comptar amb aquell amic que ens escoltarà, que hi ha un lloc on podrem retornar, que fem una feina que ens agrada, que tenim algú amb qui compartir els somnis.
Una persona sense seguretats petites pot tirar endavant amb més o menys dificultats. Aquella que sent trontollar el seu univers de referències sent un buit terrible. Les seguretats grans: l'amic, l'amor mai no haurien de fallar-nos. Però fallen. Tot el que havíem cregut que havia de durar per sempre pot acabar-se en qualsevol moment. Aleshores és com si haguéssim de tornar a néixer. Tenim la sensació que ens haurem de reconstruir a nosaltres mateixos, i no sabem si ens en sortirem. Si perdem la certesa de l'amic, de l'amor, perdem totes les certeses.
Diari Avui/opinió. 30 d'agost de 2002
20.9.03
Morir a Bagdad
El jardí que envolta l’antiga nau és ple de taüts repartits entre els arbres i prop del camí d’arribada. És fosc, la nit de la guerra no permet distinguir bé els rostres de totes les persones, que han esdevingut més anònimes encara.
Dins cada taüt hi ha un cadàver que parla en veu baixa, il.luminat per un petit llum situat darrera el seu cap, dins la caixa de fusta tosca on el cos roman immòbil, i només és possible percebre el gesticular dels llavis i la mirada clavada en el buit de l’esperança.
Més de trenta caixes de fusta on reposen trenta vides segades. M’he acostat a una d’elles, i he sentit com una dona explicava que havia d’anar a la biblioteca a buscar uns llibres per poder acabar uns estudis. Era jove, i parlava de les seves inquietuds quotidianes. Uns metres més enllà un altre taüt m’ha ensenyat el rostre valent d’una corresponsal de guerra que es nega a filmar carn i fetge un dia rera l’altre. Més enllà, un estudiant, i después una nena, una àvia, un metge, un nadó. Parlaven sense immutar-se, i en acabar tancaven els ulls i quedaven altre cop immòbils.
Primer he escoltat un personatge, després un altre i un altre. Els espectadors seien al voltant de cada caixa i escoltaven absorts, amb les mirades perdudes en els seus pensaments. El peregrinatge era incessant. He optat per no seure enlloc, anava deambulant per tot l’espai i sentia les veus de fons com un suau murmuri que no s’apaga. Mirava de reüll les caixes on els cadàvers repetien una i altra vegada les escenes de la seva vida quotidiana. Talment un passeig pel purgatori. La basarda ha arribat fins a mi. He vist davant meu les fileres de taüts que a la televisió ens empassem gairebé com l’amanida, i sentia les seves veus mentre uns ciutadans anònims els acompanyaven en la vetlla. No podia parar de caminar, i finalment he segut al cantell d’una caixa buida, on he pensat que potser seria per a mi, o pel que vingués al darrera. Tant és, el joc és el mateix per a tots.
Ha pasta una bona estona. Una veu cantava una canço de bressol, una altra explicava que aviat arribaria una nova vida, al costat d’un home gran que havia viscut diverses guerres. Al seu voltant l’ombra i els silencis es feien cada cop més espessos.
Ha sonat la sirena, llarga, com explicaven les nostres àvies, molt llarga, com més llarga era més petit se’ls feia el cor. Ho he entès.
Les caixes han quedat buides, esperant l’arribada d’un nou hoste. Els cadàvers han anat cap a un cantó del pati seguits pel públic. Allí una explosió ha estroncat de cop totes les vivències i els temors que els haviem sentit explicar feia només un moment. L’instant ha estat tan curt com deien també les àvies. I també ho he entès.
Morir a Bagdad, un espectacle del col.lectiu Teatre per la Pau.
Santa Agnès de Malanyanes, nit del 20 de setembre de 2003.
El jardí que envolta l’antiga nau és ple de taüts repartits entre els arbres i prop del camí d’arribada. És fosc, la nit de la guerra no permet distinguir bé els rostres de totes les persones, que han esdevingut més anònimes encara.
Dins cada taüt hi ha un cadàver que parla en veu baixa, il.luminat per un petit llum situat darrera el seu cap, dins la caixa de fusta tosca on el cos roman immòbil, i només és possible percebre el gesticular dels llavis i la mirada clavada en el buit de l’esperança.
Més de trenta caixes de fusta on reposen trenta vides segades. M’he acostat a una d’elles, i he sentit com una dona explicava que havia d’anar a la biblioteca a buscar uns llibres per poder acabar uns estudis. Era jove, i parlava de les seves inquietuds quotidianes. Uns metres més enllà un altre taüt m’ha ensenyat el rostre valent d’una corresponsal de guerra que es nega a filmar carn i fetge un dia rera l’altre. Més enllà, un estudiant, i después una nena, una àvia, un metge, un nadó. Parlaven sense immutar-se, i en acabar tancaven els ulls i quedaven altre cop immòbils.
Primer he escoltat un personatge, després un altre i un altre. Els espectadors seien al voltant de cada caixa i escoltaven absorts, amb les mirades perdudes en els seus pensaments. El peregrinatge era incessant. He optat per no seure enlloc, anava deambulant per tot l’espai i sentia les veus de fons com un suau murmuri que no s’apaga. Mirava de reüll les caixes on els cadàvers repetien una i altra vegada les escenes de la seva vida quotidiana. Talment un passeig pel purgatori. La basarda ha arribat fins a mi. He vist davant meu les fileres de taüts que a la televisió ens empassem gairebé com l’amanida, i sentia les seves veus mentre uns ciutadans anònims els acompanyaven en la vetlla. No podia parar de caminar, i finalment he segut al cantell d’una caixa buida, on he pensat que potser seria per a mi, o pel que vingués al darrera. Tant és, el joc és el mateix per a tots.
Ha pasta una bona estona. Una veu cantava una canço de bressol, una altra explicava que aviat arribaria una nova vida, al costat d’un home gran que havia viscut diverses guerres. Al seu voltant l’ombra i els silencis es feien cada cop més espessos.
Ha sonat la sirena, llarga, com explicaven les nostres àvies, molt llarga, com més llarga era més petit se’ls feia el cor. Ho he entès.
Les caixes han quedat buides, esperant l’arribada d’un nou hoste. Els cadàvers han anat cap a un cantó del pati seguits pel públic. Allí una explosió ha estroncat de cop totes les vivències i els temors que els haviem sentit explicar feia només un moment. L’instant ha estat tan curt com deien també les àvies. I també ho he entès.
Morir a Bagdad, un espectacle del col.lectiu Teatre per la Pau.
Santa Agnès de Malanyanes, nit del 20 de setembre de 2003.
19.9.03
Piu piu...
Ja fa força temps em vaig proposar de no arribar cap matí a la feina sense haver escoltat els ocells.
Una disciplina en aparença banal però que aporta bona part de l'energia necessària perquè el dia comenci a rutllar. El trajecte des de casa fins a la porta que m'engoleix durant un munt d'hores no és gaire llarg, tres-cents metres o potser una miqueta més. En línia recta, passo pel costat d'alguns jardins, alguns d'unes torres modernistes francament impressionants i envejables, on els jardiners de fa cosa d'un segle varen plantar uns cedres que han esdevingut majestuosos, i d'altres arbres. Un patrimoni natural que fa goig enmig d'un poble on els blocs de pisos aprofiten els últims racons i destrueixen si poden els pocs horts i jardinets que hi queden.
El sol despunta per l'est, em ve de cara, i el joc d'ombres allargassades dels arbres, els pals de telèfon, els balcons i tots els artilugis que configuren el paisatge urbà formen una estora que es mou a poc a poc i desapareixerà quan la llum de migdia arribi a picar de ple sobre l'asfalt. Els ocells, a primera hora del matí, es desperten mandrosos i encara no se'ls veu volar. Acurrucats entre les branques és dificil de saber on s'amaguen. Algun dia fan una xiscladissa continua que m'acompanya tot el camí, d'altres vegades haig de parar l'orella per poder-ne sentir algun. Sense parar el pas, aturo els sentits i els escolto ni que sigui per un instant. És suficient. El cor se m'eixampla i respiro alleujat, una vegada més em repeteixo que cal estar atent al que la natura ens ofereix cada dia, un senzill piular d'ocell t'ajuda a serenar l'esperit.
I si algun dia arribo aquí i m'adono que no els he estat atent, surto i refaig un tros del camí fins poder-los sentir un instant. La disciplina de l'ànima és tan o més important que qualsevol altra.
Avui, a les portes de la tardor, he vist una mica de gebre als marges de la riera i els vidres dels cotxes comencen a entelar-se. Ja no hi ha la simfonia d'ocellets als arbres però encara n'he sentit alguns que tímidament, anuncien l'arrribada de la frescor tardoral.
Ja fa força temps em vaig proposar de no arribar cap matí a la feina sense haver escoltat els ocells.
Una disciplina en aparença banal però que aporta bona part de l'energia necessària perquè el dia comenci a rutllar. El trajecte des de casa fins a la porta que m'engoleix durant un munt d'hores no és gaire llarg, tres-cents metres o potser una miqueta més. En línia recta, passo pel costat d'alguns jardins, alguns d'unes torres modernistes francament impressionants i envejables, on els jardiners de fa cosa d'un segle varen plantar uns cedres que han esdevingut majestuosos, i d'altres arbres. Un patrimoni natural que fa goig enmig d'un poble on els blocs de pisos aprofiten els últims racons i destrueixen si poden els pocs horts i jardinets que hi queden.
El sol despunta per l'est, em ve de cara, i el joc d'ombres allargassades dels arbres, els pals de telèfon, els balcons i tots els artilugis que configuren el paisatge urbà formen una estora que es mou a poc a poc i desapareixerà quan la llum de migdia arribi a picar de ple sobre l'asfalt. Els ocells, a primera hora del matí, es desperten mandrosos i encara no se'ls veu volar. Acurrucats entre les branques és dificil de saber on s'amaguen. Algun dia fan una xiscladissa continua que m'acompanya tot el camí, d'altres vegades haig de parar l'orella per poder-ne sentir algun. Sense parar el pas, aturo els sentits i els escolto ni que sigui per un instant. És suficient. El cor se m'eixampla i respiro alleujat, una vegada més em repeteixo que cal estar atent al que la natura ens ofereix cada dia, un senzill piular d'ocell t'ajuda a serenar l'esperit.
I si algun dia arribo aquí i m'adono que no els he estat atent, surto i refaig un tros del camí fins poder-los sentir un instant. La disciplina de l'ànima és tan o més important que qualsevol altra.
Avui, a les portes de la tardor, he vist una mica de gebre als marges de la riera i els vidres dels cotxes comencen a entelar-se. Ja no hi ha la simfonia d'ocellets als arbres però encara n'he sentit alguns que tímidament, anuncien l'arrribada de la frescor tardoral.
16.9.03
Dels jocs de la vida
Fa uns quants dies una amiga em va venir a veure a la feina. Molt sovint entra gent, amics, persones de confiança que venen a fer-la petar una estona, i m'agrada.
Les circumstàncies de la vida m'han anat portant a tenir un perfil professional força acceptable, que em permet treballar i parlar alhora, escoltar música, no haver de donar ni rebre ordres... tot un luxe!
L'altra cara de la moneda és de sobres coneguda, el rellotge girat de cap per avall i anar fent. Però aquest camí m'agrada perquè em fa sentir lliure i m'ajuda a crèixer dins meu.
Em deia, aquesta bona amiga, que em prenc la vida i la feina com un joc i això em dóna un cert aire de placidesa. Potser sí.
I ara li dono voltes i voltes al joc de la vida. Ja veus, un comentari deixat anar enmig d'una conversa de mitja tarda que em va regirar el cap, i no he sabut fer altra cosa que començar a escriure per veure si se m'aclareixen una mica les idees. Vés a saber si la vida és un joc, si nosaltres en som els jugadors, les fitxes, les cartes o els espectadors que observen el desenvolupament de la partida com els homes al bar que en saben més quan no juguen ells, drets darrera les taules apurant l'enèsima cigarreta.
Filosofia d'estar per casa, vet-ho aquí. Però sí que deu ser ben cert que prendre's les coses amb una certa llunyania et dóna ales per treballar amb més tranquilitat, i la feina surt millor de ben segur.
Després ens toca mirar-nos al mirall de l'ànima i preguntar-nos si la nostra pròpia vida és també un joc que hem de voler i saber jugar amb curiositat. La curiositat de veure'ns a nosaltres mateixos davant els qui ens envolten, de saber que en cada moment de la vida fem alguna cosa a la que val la pena parar un moment d'atenció. El temps passa volant, ja ho sabem, però si hem assaborit els instants que ens dóna, per insignificants que semblin, potser la podrem percebre una mica més plena, gaudir del que ens hem trobat i esperar amb la mateixa curiositat el que ens arribarà demà mateix.
Acabo de robar uns preciosos minuts a la feina pre dedicar-los a traçar quatre ratlles a raig de pensament. I no me'n penso pas penedir, ans al contrari.
Fa uns quants dies una amiga em va venir a veure a la feina. Molt sovint entra gent, amics, persones de confiança que venen a fer-la petar una estona, i m'agrada.
Les circumstàncies de la vida m'han anat portant a tenir un perfil professional força acceptable, que em permet treballar i parlar alhora, escoltar música, no haver de donar ni rebre ordres... tot un luxe!
L'altra cara de la moneda és de sobres coneguda, el rellotge girat de cap per avall i anar fent. Però aquest camí m'agrada perquè em fa sentir lliure i m'ajuda a crèixer dins meu.
Em deia, aquesta bona amiga, que em prenc la vida i la feina com un joc i això em dóna un cert aire de placidesa. Potser sí.
I ara li dono voltes i voltes al joc de la vida. Ja veus, un comentari deixat anar enmig d'una conversa de mitja tarda que em va regirar el cap, i no he sabut fer altra cosa que començar a escriure per veure si se m'aclareixen una mica les idees. Vés a saber si la vida és un joc, si nosaltres en som els jugadors, les fitxes, les cartes o els espectadors que observen el desenvolupament de la partida com els homes al bar que en saben més quan no juguen ells, drets darrera les taules apurant l'enèsima cigarreta.
Filosofia d'estar per casa, vet-ho aquí. Però sí que deu ser ben cert que prendre's les coses amb una certa llunyania et dóna ales per treballar amb més tranquilitat, i la feina surt millor de ben segur.
Després ens toca mirar-nos al mirall de l'ànima i preguntar-nos si la nostra pròpia vida és també un joc que hem de voler i saber jugar amb curiositat. La curiositat de veure'ns a nosaltres mateixos davant els qui ens envolten, de saber que en cada moment de la vida fem alguna cosa a la que val la pena parar un moment d'atenció. El temps passa volant, ja ho sabem, però si hem assaborit els instants que ens dóna, per insignificants que semblin, potser la podrem percebre una mica més plena, gaudir del que ens hem trobat i esperar amb la mateixa curiositat el que ens arribarà demà mateix.
Acabo de robar uns preciosos minuts a la feina pre dedicar-los a traçar quatre ratlles a raig de pensament. I no me'n penso pas penedir, ans al contrari.
3.9.03
Gal.la Placídia
En arribar a Ràvena, a la riba occidental de l'Adriàtic, el cor se'm va encongir secretament, de forma gairebé imperceptibe. Trepitjava la terra que fou testimoni de la trobada entre dues cultures que ha deixat més petja en la nostra història més propera. I vaig voler posar els peus a l'aigua d'aquella mar de tonalitats verdoses sota un sol de justícia, un matí d'agost, ara fa vint dies mal comptats. He trigat a gosar escriure aqquestes ratlles, perquè la visita a la petita ciutat on els vaixells bizantins varen ancorar per primera vegada per aquestes contrades no em va deixar indiferent.
Una munió de gent es banyava contenta i despreocupada a les platges immenses i ben cuidades on la sorra és fina i la mar no s'enfonsa fins molts metres endins. Com si poguessis caminar per dins l'aigua per iniciar el camí de retorn a l'origen, per oblidar la terra que et queda al darrera i cercar aquell camí que no trobarem fins que l'haguem forjat amb les nostres pròpies passes. Lluny del soroll dels banyistes em vaig trobar absort en una munió de sensacions que per més que vulgui no sabré mai transcriure a través d'aquestes ratlles. Tan sols podré dir que em vaig sentir ple d'una energia que venia de molt lluny i que atravessava el meu esperit com un aperitiu del que veuria poques hores després a la petita i ben cuidada Ràvena. Ciutat que coneix i mima els seus tresors. Els més meravellosos que he vist mai, els que volia conèixer algun dia durant aquesta vida.
La ciutat conserva restes de totes les èpoques, cosa que a Itàlia és molt freqüent. Ja sigui perquè els edificis fets amb pedra caironada s'han anat reaprofitant al llarg dels segles per diferents usos, ara una porta aquí, ara una finestra allà, o sigui perquè els sobrava espai per fer els nous uns metres més enllà, o potser perquè la consciència -inconscient, valgui la redundància- de valorar i preservar un patrimoni immens els ha ajudat a forjar una personalitat històrica que la seva gent porta a la sang amb orgull i elegància.
Mal comptats, són mitja dotzena els edificis que el contacte entre la cultura baix-imperial romana i la tradició bizantina va deixar escampats per la ciutat. Monuments -edifici que en esdevenir històric anomenem així- que han aconseguit sobreviure al pas dels segles amb una fermsa que colpeix la mirada.
Construits amb pedra i obra vista -totxo sobre totxo, pla, i anar pujant- conserven intacta la seva estructura externa, mentre a l'interior s'amunteguen les traces del seu ús, dels gustos que cada època ha deixat inscrits a les parets en forma de mosaics formats de petitíssimes tesel.les, pintures al fresc mig perdues o bé escenes neoclàssiques d'aquelles que et fan abaixar la mirada.
Però hi ha una petita joia que roman intacta: el Mausoleu de Gal.la Placídia. Som al segle V d.C.
En un racó dells jardins qu envolten la basílica de San Vitale, s'aixeca un edifici en planta de creu grega que no sobresurt més que cinc o sis metres del nivell del sòl i que no en fa més de quinze de punta a punta. Per fora, l'obra vista el faria passar desapercebut, com una capelleta més. Té una porta petita -tot ell es va ensorrar un parell de pams sense esquerdar-se poc després de ser construit- amb un dintell de pedra a la part de dalt i un petit graó, que dóna accés a una estança que t'acull amb una sensació d'humitat que contrasta amb la temperatura exterior. El primer moment és fosc, només uns reflexes espurnejants d'un to daurat al sostre et deixen entreveure que alguna cosa et crida l'atenció. I aixeques la vista. Una volta de canó farcida de tesel.les de fons blaus et dona la benvinguda, amb motius circulars florejats a les puntes, talment el cel d'una nit negra i gèlida que el vent ha ajudat a netejar per deixar els estels a la vista de l'ull nu amb la seva magètica brillantor.
Els reflexes daurats del primer moment esdevenen blancs a mesura que s'avança, i a cada passa canvien de color altra vegada. La màgia dels mosaics, una llàgrima que rodola fins als llavis. He arribat al meu destí.
~~~~~~~~
Amb els ulls acostumats a la penombra, comencen a sorgir escenes bíbliques combinades amb motius geomètrics a les arcades i a les petxines que aguanten l'arrencada de la cúpula semiesfèrica. Sobre el sarcòfag de Gal.la Placídia, situat a l'altre extrem de la porta d'entrada, l'escena del martiri de Sant Llorenç, màrtir cremat a les graelles; en un altre cantó el Bon Pastor, els cèrvols abeurant-se al rierol, els quatre evangelistes, etcètera. Les figures, probablement, són secundàries. Els mosaics omplen totes les parets i tots els racons d'aquesta joia arquitectònica, i la mirada no dóna abast a capir tots els detalls que amaguen. Cada figura, cada raconet que ressegueix les formes capritxoses dels arcs i les voltes, estan formats per mil.lers de petites peces de la mida de l'ungla del dit xic, meravellosament combinades.
El silenci m'acompanya durant una llarga estona, absort en la contemplació d'aquesta alfombra creada per les mans d'uns artesans esdevinguts anònims per la força del temps, que varen passar anys i anys enfilats per les basitdes fins culminar la tasca que els havia estat encomanada.
I ressegueixo mentalment quins són els referents que em permeten d'assaborir amb tanta intensitat aquests moments. Em costa situar exactament el com i el perquè, però em sento transportat a l'origen dels referents culturals que m'han permès entendre, ni que sigui a grans pinzellades, qui som i d'on venim.
Ara faltarà saber cap a on anem.
En arribar a Ràvena, a la riba occidental de l'Adriàtic, el cor se'm va encongir secretament, de forma gairebé imperceptibe. Trepitjava la terra que fou testimoni de la trobada entre dues cultures que ha deixat més petja en la nostra història més propera. I vaig voler posar els peus a l'aigua d'aquella mar de tonalitats verdoses sota un sol de justícia, un matí d'agost, ara fa vint dies mal comptats. He trigat a gosar escriure aqquestes ratlles, perquè la visita a la petita ciutat on els vaixells bizantins varen ancorar per primera vegada per aquestes contrades no em va deixar indiferent.
Una munió de gent es banyava contenta i despreocupada a les platges immenses i ben cuidades on la sorra és fina i la mar no s'enfonsa fins molts metres endins. Com si poguessis caminar per dins l'aigua per iniciar el camí de retorn a l'origen, per oblidar la terra que et queda al darrera i cercar aquell camí que no trobarem fins que l'haguem forjat amb les nostres pròpies passes. Lluny del soroll dels banyistes em vaig trobar absort en una munió de sensacions que per més que vulgui no sabré mai transcriure a través d'aquestes ratlles. Tan sols podré dir que em vaig sentir ple d'una energia que venia de molt lluny i que atravessava el meu esperit com un aperitiu del que veuria poques hores després a la petita i ben cuidada Ràvena. Ciutat que coneix i mima els seus tresors. Els més meravellosos que he vist mai, els que volia conèixer algun dia durant aquesta vida.
La ciutat conserva restes de totes les èpoques, cosa que a Itàlia és molt freqüent. Ja sigui perquè els edificis fets amb pedra caironada s'han anat reaprofitant al llarg dels segles per diferents usos, ara una porta aquí, ara una finestra allà, o sigui perquè els sobrava espai per fer els nous uns metres més enllà, o potser perquè la consciència -inconscient, valgui la redundància- de valorar i preservar un patrimoni immens els ha ajudat a forjar una personalitat històrica que la seva gent porta a la sang amb orgull i elegància.
Mal comptats, són mitja dotzena els edificis que el contacte entre la cultura baix-imperial romana i la tradició bizantina va deixar escampats per la ciutat. Monuments -edifici que en esdevenir històric anomenem així- que han aconseguit sobreviure al pas dels segles amb una fermsa que colpeix la mirada.
Construits amb pedra i obra vista -totxo sobre totxo, pla, i anar pujant- conserven intacta la seva estructura externa, mentre a l'interior s'amunteguen les traces del seu ús, dels gustos que cada època ha deixat inscrits a les parets en forma de mosaics formats de petitíssimes tesel.les, pintures al fresc mig perdues o bé escenes neoclàssiques d'aquelles que et fan abaixar la mirada.
Però hi ha una petita joia que roman intacta: el Mausoleu de Gal.la Placídia. Som al segle V d.C.
En un racó dells jardins qu envolten la basílica de San Vitale, s'aixeca un edifici en planta de creu grega que no sobresurt més que cinc o sis metres del nivell del sòl i que no en fa més de quinze de punta a punta. Per fora, l'obra vista el faria passar desapercebut, com una capelleta més. Té una porta petita -tot ell es va ensorrar un parell de pams sense esquerdar-se poc després de ser construit- amb un dintell de pedra a la part de dalt i un petit graó, que dóna accés a una estança que t'acull amb una sensació d'humitat que contrasta amb la temperatura exterior. El primer moment és fosc, només uns reflexes espurnejants d'un to daurat al sostre et deixen entreveure que alguna cosa et crida l'atenció. I aixeques la vista. Una volta de canó farcida de tesel.les de fons blaus et dona la benvinguda, amb motius circulars florejats a les puntes, talment el cel d'una nit negra i gèlida que el vent ha ajudat a netejar per deixar els estels a la vista de l'ull nu amb la seva magètica brillantor.
Els reflexes daurats del primer moment esdevenen blancs a mesura que s'avança, i a cada passa canvien de color altra vegada. La màgia dels mosaics, una llàgrima que rodola fins als llavis. He arribat al meu destí.
~~~~~~~~
Amb els ulls acostumats a la penombra, comencen a sorgir escenes bíbliques combinades amb motius geomètrics a les arcades i a les petxines que aguanten l'arrencada de la cúpula semiesfèrica. Sobre el sarcòfag de Gal.la Placídia, situat a l'altre extrem de la porta d'entrada, l'escena del martiri de Sant Llorenç, màrtir cremat a les graelles; en un altre cantó el Bon Pastor, els cèrvols abeurant-se al rierol, els quatre evangelistes, etcètera. Les figures, probablement, són secundàries. Els mosaics omplen totes les parets i tots els racons d'aquesta joia arquitectònica, i la mirada no dóna abast a capir tots els detalls que amaguen. Cada figura, cada raconet que ressegueix les formes capritxoses dels arcs i les voltes, estan formats per mil.lers de petites peces de la mida de l'ungla del dit xic, meravellosament combinades.
El silenci m'acompanya durant una llarga estona, absort en la contemplació d'aquesta alfombra creada per les mans d'uns artesans esdevinguts anònims per la força del temps, que varen passar anys i anys enfilats per les basitdes fins culminar la tasca que els havia estat encomanada.
I ressegueixo mentalment quins són els referents que em permeten d'assaborir amb tanta intensitat aquests moments. Em costa situar exactament el com i el perquè, però em sento transportat a l'origen dels referents culturals que m'han permès entendre, ni que sigui a grans pinzellades, qui som i d'on venim.
Ara faltarà saber cap a on anem.
