20.8.03
La ciutat del silenci
La primera de les moltes sensacions que em va oferir la ciutat en el transcurs dels tres dies que hi he fet estada fou el silenci. Des del primer moment em vaig sorprendre a mi mateix assaborint el silenci del brogit que transcorria davant els meus ulls, una impressió tan xocant com tot el que va venir després.
Tenia la idea mal fixada que em deixaria amarar per l'arquitectura renaixentista tot aplicant els pocs i maldestres coneixements que tinc d'història i d'arquitectura, que em veuria submergit en una bogeria de construccions que competeixen perfectament alineades des de fa segles a redós d'un gran canal que les agermana i al mateix temps les converteix en ferotges competidores davant el pas inexorable del temps, però no.
Vaig caure en el silenci de l'aigua.
I vaig recordar el que he llegit sovint. La ciutat que m'obria generosa la seva llum i el refluxe incessant de les seves aigües provoca en cada persona un impacte únic, irrepetible, sorgit probablement d'algun detall potser imperceptible, d'una sensació a flor de pell dificilment passada a paraules, almenys per una mà inexperta com la meva. I fou el silenci, el primer regal que la Venècia immortal em va transmetre per acompanyar-me per tots els trajectes a través dels carrerons estretíssims que desemboquen en places monumentals o en els ponts que travessen els petits canals que teixexen i reguen de sang viva una ciutat que sembla contemplar amb aires senyorívols i d'una certa indiferència la gernació de gent que la trepitja tothora.
Acompanyat pel silenci que m'havia arribat al fons del cor tot just pujar al primer vaporetto - i primer trencament del mite, posats a dir, són barcasses mig rovellades que més aviat semblen camions de bestiar - anava amunt i avall pels canals i la llacuna oberta al mar.
La ciutat renaixentista, convertida en formiguer, amaga també una altra vida, la d'aquells que de sempre han conviscut amb les crescudes de les aigües, en edificis poc ventilats amuntegats pels carrers estrets i poc salubres. Les vivendes, doncs, dels qui en el seu dia forjaren amb les seves mans els innombrables palaus de l'aristocràcia i la burgesia veneciana, exclusivista per tradició, decadent per necessitat, fascinant per la seva història. El contrast se'm feia evident a cada passa, a cada cantonada. Els canals interiors, antigament bruts i pudents, els carrerons on encara vam sentir el crit "acqua va!", els finestrons mig oberts, les barquetes lligades als troncs ancorats al fons fangós, i les portes de les cases senyorials tancades, algunes, de fa anys i anys. Tot, en un estrany silenci d'una ciutat acostumada a lluir la seva cara amable a preus exhorbitants, però que no convida a viure-hi més que el temps necessari per assaborir-ne la història i gaudir de la seva exhuberància arquitectònica a pas de gòndola, curiosa relíquia convertida en luxe que continua, aquesta sí, navegant al mateix pas de sempre, conduida per experts negociants descendents de generacions i generacions dedicades a convertir als turistes en afortunats i efímers aristòcrates de pa sucat amb oli.
La primera de les moltes sensacions que em va oferir la ciutat en el transcurs dels tres dies que hi he fet estada fou el silenci. Des del primer moment em vaig sorprendre a mi mateix assaborint el silenci del brogit que transcorria davant els meus ulls, una impressió tan xocant com tot el que va venir després.
Tenia la idea mal fixada que em deixaria amarar per l'arquitectura renaixentista tot aplicant els pocs i maldestres coneixements que tinc d'història i d'arquitectura, que em veuria submergit en una bogeria de construccions que competeixen perfectament alineades des de fa segles a redós d'un gran canal que les agermana i al mateix temps les converteix en ferotges competidores davant el pas inexorable del temps, però no.
Vaig caure en el silenci de l'aigua.
I vaig recordar el que he llegit sovint. La ciutat que m'obria generosa la seva llum i el refluxe incessant de les seves aigües provoca en cada persona un impacte únic, irrepetible, sorgit probablement d'algun detall potser imperceptible, d'una sensació a flor de pell dificilment passada a paraules, almenys per una mà inexperta com la meva. I fou el silenci, el primer regal que la Venècia immortal em va transmetre per acompanyar-me per tots els trajectes a través dels carrerons estretíssims que desemboquen en places monumentals o en els ponts que travessen els petits canals que teixexen i reguen de sang viva una ciutat que sembla contemplar amb aires senyorívols i d'una certa indiferència la gernació de gent que la trepitja tothora.
Acompanyat pel silenci que m'havia arribat al fons del cor tot just pujar al primer vaporetto - i primer trencament del mite, posats a dir, són barcasses mig rovellades que més aviat semblen camions de bestiar - anava amunt i avall pels canals i la llacuna oberta al mar.
La ciutat renaixentista, convertida en formiguer, amaga també una altra vida, la d'aquells que de sempre han conviscut amb les crescudes de les aigües, en edificis poc ventilats amuntegats pels carrers estrets i poc salubres. Les vivendes, doncs, dels qui en el seu dia forjaren amb les seves mans els innombrables palaus de l'aristocràcia i la burgesia veneciana, exclusivista per tradició, decadent per necessitat, fascinant per la seva història. El contrast se'm feia evident a cada passa, a cada cantonada. Els canals interiors, antigament bruts i pudents, els carrerons on encara vam sentir el crit "acqua va!", els finestrons mig oberts, les barquetes lligades als troncs ancorats al fons fangós, i les portes de les cases senyorials tancades, algunes, de fa anys i anys. Tot, en un estrany silenci d'una ciutat acostumada a lluir la seva cara amable a preus exhorbitants, però que no convida a viure-hi més que el temps necessari per assaborir-ne la història i gaudir de la seva exhuberància arquitectònica a pas de gòndola, curiosa relíquia convertida en luxe que continua, aquesta sí, navegant al mateix pas de sempre, conduida per experts negociants descendents de generacions i generacions dedicades a convertir als turistes en afortunats i efímers aristòcrates de pa sucat amb oli.
10.8.03
Petges de silenci
Un seguit de muntanyes forjades dels convulsos plegaments de l'època secundària s'extenen davant els meus ulls, àvids d'escrutar un més enllà que es perceb monòton, temerosos de no saber vers on mirar quan el sol s'amagui rera meu. Cap rastre d'ocupació humana recent, només els bancals de vinya abandonats de fa anys es confonen amb els estrats recargolats de les muntanyes que semblen doblegades com un dòmino gegantí i somort. La tasca ingent de moltes generacions de gent abnegada a fer crèixer entre la roca inhòspita uns ceps que donaven un vi de gust de pedra. I el camí de les velles explotacions de pirita i altres minerals fèrrics a l'aire lliure, que donen al paisatge un to rogenc que el final del dia ajuda a ennegrir poc a poc.
Silenci.
Poques vegades, potser mai encara, havia estat en un lloc absolutament silenciós. L'absència de vent, en ple mes d'agost, na'ccentua la sensació. Cap curs d'aigua, cap arbre fins on arriba la vista. Els gegants adormits amb alguns camins polsosos traçats antigament pels traginers resposen amb pesantor, i nosaltres semblem minúsculs insectes trepitjant amb temor aquell terreny que ens és hostil i desconegut. L'escalfor de les pedres les fa esclatar poc a poc. instintivament, no sabria dir perquè, el peu empeny una pedra del marge fins fer-li perdre l'equilibri i fer-la rodolar marges avall, topant amb les altres roques. A cada cop se n'estavella un bocí, fins que es perd en una remor que ressona pocs instants i tot torna a la calma. Sí, cert, un gos, molt lluny, ha percebut la caiguda, i ha bordat uns segons. No he encertat a veure la cabana de pastor d'on provenia el lladruc. Els racons de la muntanya guarden massa secrets per un viatger ocasional.
Rera meu una gran roca inclinada vers ponent, arran d'un marge altíssim. A terra, deafiant el pas del temps les petges dels animals més fantasiosos i misteriosos del nostre imaginari col.lectiu. Les més petites, semblants a les d'un palmípede, devien fer un pam mal comptat. Les més grans donen la idea de qui manava fa molt de temps en aquells paratges, quan les muntanyes eren planes encara, i els cataclismes de la mare terra havien de fer de les seves i deixar a la nostra vista alguns vestigis escadussers però impressionants de la vida d'aquells herbívors gegantins.
El silenci pregon, les petges perdudes en el temps, la pols arran de terra, el sol que es pon.
Munilla, la Rioja, agost 2003
Un seguit de muntanyes forjades dels convulsos plegaments de l'època secundària s'extenen davant els meus ulls, àvids d'escrutar un més enllà que es perceb monòton, temerosos de no saber vers on mirar quan el sol s'amagui rera meu. Cap rastre d'ocupació humana recent, només els bancals de vinya abandonats de fa anys es confonen amb els estrats recargolats de les muntanyes que semblen doblegades com un dòmino gegantí i somort. La tasca ingent de moltes generacions de gent abnegada a fer crèixer entre la roca inhòspita uns ceps que donaven un vi de gust de pedra. I el camí de les velles explotacions de pirita i altres minerals fèrrics a l'aire lliure, que donen al paisatge un to rogenc que el final del dia ajuda a ennegrir poc a poc.
Silenci.
Poques vegades, potser mai encara, havia estat en un lloc absolutament silenciós. L'absència de vent, en ple mes d'agost, na'ccentua la sensació. Cap curs d'aigua, cap arbre fins on arriba la vista. Els gegants adormits amb alguns camins polsosos traçats antigament pels traginers resposen amb pesantor, i nosaltres semblem minúsculs insectes trepitjant amb temor aquell terreny que ens és hostil i desconegut. L'escalfor de les pedres les fa esclatar poc a poc. instintivament, no sabria dir perquè, el peu empeny una pedra del marge fins fer-li perdre l'equilibri i fer-la rodolar marges avall, topant amb les altres roques. A cada cop se n'estavella un bocí, fins que es perd en una remor que ressona pocs instants i tot torna a la calma. Sí, cert, un gos, molt lluny, ha percebut la caiguda, i ha bordat uns segons. No he encertat a veure la cabana de pastor d'on provenia el lladruc. Els racons de la muntanya guarden massa secrets per un viatger ocasional.
Rera meu una gran roca inclinada vers ponent, arran d'un marge altíssim. A terra, deafiant el pas del temps les petges dels animals més fantasiosos i misteriosos del nostre imaginari col.lectiu. Les més petites, semblants a les d'un palmípede, devien fer un pam mal comptat. Les més grans donen la idea de qui manava fa molt de temps en aquells paratges, quan les muntanyes eren planes encara, i els cataclismes de la mare terra havien de fer de les seves i deixar a la nostra vista alguns vestigis escadussers però impressionants de la vida d'aquells herbívors gegantins.
El silenci pregon, les petges perdudes en el temps, la pols arran de terra, el sol que es pon.
Munilla, la Rioja, agost 2003
