aquari-1

Aquí s'acaben els dos primers anys de vida d'aquest blog, que continua en un nou espai sota el mateix nom originari.

Aquesta primera part del blog quedarà arxivada com a: aquari-1.

Per tornar a l'aquari actual, cliqueu aquí.

Ahir pensava sobre el què i el perquè de tot el que he estat fent durant els dos darrers anys aquí mateix, en aquest espai virtual que, ara mateix, compartim: el blog.
Imagino que la mateixa curiositat o interès que sento pels altres blogs que segueixo en pot ser l'explicació.

Avui fa just dos anys, en un vespre d'estiu xafogós, que vaig obrir-lo. N'havia estat seguint alguns durant unes quantes setmanes, i hi vaig descobrir un mitjà d'expressió que s'adeia força bé al que m'agradaria fer. I de seguit m'hi vaig sentir la mar de còmode. Després d'uns mesos d'anar investigant a poc a poc en aquest món tan peculiar, hi vaig instal.lar un sistema de comentaris, i em vaig sorprendre en veure que, efectivament, algú ho llegia, i me'n deixava alguna que altra opinió, i algun somriure tàcit -que agraeixo molt, malgrat que no els responc gairebé mai. Més endavant hi vaig posar un comptador de visites.
M'ha agradat mantenir-lo en un petit racó sense fer gaire soroll, deixant que els lectors hi arribin mig per casualitat, i mai l'he enllaçat als registres d'actualització de bitàcoles. Ho prefereixo així.
Hi he anat posant enllaços a d'altres blogs, alguns dels quals, apart del seu interès intrínsec, com a plataformes d'accés a altres seleccions de blogs fetes amb molt bon criteri.
I del contingut, no sabria gaire què dir-vos-en. He mirat una mica per sobre el que hi he anat abocant, una mena de barreja forjada a base d'inquietuds, d'exercicis d'estil, d'escenes de vida, algun polsim escadusser d'actualitat, alts i baixos, moments, complicitats, distàncies, silencis. Dispers, com jo mateix.

Avui, quan he començat a escriure aquestes ratlles volia posar-hi un enllaç al primer post, però he vist que ja no m'hi dóna accés. Segurament el blog deu haver arribat al límit de la seva capacitat. Aprofito doncs per capbussar-me en un rentat d'imatge que ja li convindria, i a mirar una mica com ho redefineixo tot plegat, aprofitant els dies de vacances que s'atansen.

Fins aviat, doncs. Gràcies a tots per ser-hi.

"Iniciar una aventura com aquesta em resulta tan difícil com fascinant, però ben cert que per un lloc o altre havia de començar. El repte de la pàgina en blanc, reconversió del full de paper que malgrat tot no he oblidat -sempre amb tinta negra- continua essent màgic, personal i intransferible. Així doncs em pregunto què hi faig aquí i la resposta no m'és fàcil ni ràpida; malgrat tot continuo abocant lletres al teclat, talment un deliri que m'empeny a dir alguna cosa. On em portarà aquesta petita aventura?
Tant de bo la relectura d'aquestes paraules, d'aquí a un temps, m'ajudi a entendre alguna cosa i doni sentit a l'expressió escrita com a mitjà per arribar a conèixer-se un mateix.
Sigueu doncs benvinguts a aquesta nova casa que avui obre discretament les seves portes a tots aquells que hi vulguin donar un tomb i compartir opinions, somnis, desitjos i aficions..."

22/7/03

Aprenia a comptar el pas del temps sota les fulles clarejades dels arbres, sobre les pedres d'aquell jardí d'estiu que feia olor d'anís i d'aigua fresca, sobre la vella taula de marbre blanc castigada per tants anys sense moure's de lloc, fortament arrelada. Talment un decorat que torna com cada any, com cada sempre, i sempre igual. Ara segurament és més petita, i no em trenca les dents en relliscar al costat de l'aixeta de l'aigua que regava el jardí, entre la taula i l'arbre. I el vell banc de fusta pintat de vermell escrostonat entre els dos til.lers ja centenaris. Ara hi recordo l'Anna, parlant amb un somriure que encomana. Però ja no somriu.

L'àvia cuida el llimoner que hi ha al fons del jardí. Sí, fa llimones, i ella les talla, i les posa a la nevera amb aigua. La safata de servir és de fusta, de nanses foradades i amb floretes molt petites, pintades. De colors de naftalina com l'armari de dalt. I la casa de nines. I el llit de barrots altíssims d'on penja l'interruptor de pera amb els fils de cotó trenats i blancs.

De la terrassa estant veig les pedres del jardí. Iguals i arrodonides, totes. O gairebé. I sento la persiana clarejada obrir-se amb un mànec de nàcar escrostonat i tort, i les pedres fressar sota els seus passos, els de l'oncle, pausats, els dels cosins, esvalotats i ràpids. Jugo a rentar els draps amb una rentadora de pales i un assecador de manivela que costa de girar, i costa, i costa. I l'aixeta de la vella banyera sota el sol, plena de fongs però tan agradable. I l'aigua tan fresca que em remulla, i al costat mateix un vell armari groc tapissat de floretes, la tauleta de nit i el llum de fusta i la Mare de Déu, i el rebedor fosc i les cortines gruixudes, resclosides i estàtiques.

Tot contrastos. De llum. D'olors. De temps.

Els meus estius foren de fitxes de fer saltar les puces sobre un antic billar, del rellotge que tocava solemne quarts i hores i l'avi em posava a la falda, al balancí, i ell li deia proooouuu, i s'acabava. I de grosella fresca. I del gos de la veïna que es deia samarreta, i de l'armari de reixeta ple de llibres i viatges. I del rebost amb finestreta que donava a l'escala. I d'unes butaques immenses a la sala on enfonsava els somnis d'infantesa.

I ves per on, m'agradaven les pedretes del jardí, que encara hi són.

Temps de sequera



compàs d'espera

No recordo què vaig fer amb la llàgrima que vaig recollir dels teus ulls aquell matí d'hivern. Tampoc recordo gens si estàvem a recer, o bé el fred del carrer ens feia arrecerar passant la cantonada. Ben mirat, tampoc recordo bé si era el fred de l'hivern, o la templança de les fulles grogues de tardor. O potser primavera. I tampoc recordo amb certesa el color de la roba que portaves, potser un blau, potser marró, una brusa, un abric, una jaqueta, una faldilla llarga o uns pantalons cenyits amb un cinturó ample.
Tampoc recordo amb precisió el lloc on ens trobàvem, ni el poble, ni la ciutat, potser. Ni la música de fons ni el soroll de les obres, ni tan sols dels ocells. Ni els camions. Ni la gent que passava pel costat, ni més enllà. Potser eren els arbres i les flors d'un camp vora una carretera.

Tampoc recordo el dia. Fou un dia clar, això sí que ho recordo, perquè el sol et tocava de cara. Sempre m'ha agradat veure't els ulls a la llum d'algun astre, perquè et fan reviure la brillantor que viu al fons de tu. Quan és el sol qui t'il.lumina, la teva mirada és gran i generosa. I quan és la lluna la que posa aquell punt blanc gairebé imperceptible al negre dels teus ulls i t'envolta de silenci, el món s'atura.

Aquella llàgrima vessada des del fons del teu cor. No recordo quan, ni on, ni què en vaig fer. Però sí que recordo, i no oblido, per què ho vaig fer.

Correus


- Riiiiiiing!!!!

- Si?

- Bonjour, ici Paris.

- Bon dia, bon dia, digui'm.

- És per dir-li que ja li tenim a punt la comanda que ens va fer la setmana passada. Com vol que li enviem, per agència o per correu?

- Pot enviar-m'ho per correu postal, si no li fa res.

-Molt bé, doncs ja li preparo la tramesa, demà mateix li sortirà.

- D'acord, moltes gràcies.

- Au, au revoire.

-Adéu.

Va trigar nou mesos a arribar. Coses dels correus.

Meme

Mirandamar em passa el meme que corre aquests dies. És la primera vegada que m'arriba una cosa d'aquestes, així que vaig a rebuscar una mica per l'itinerari personal, a veure què surt.

Deu àlbums de música

- El darrer concert de Dinu Lipatti (Besançon, 1950). Vinil. Un regal del meu pare. Actualment passat a CD.

- Pergolesi: Stabat Mater. Gravació en directe feta a Hongria, s/r.

- Bach: Cantates. Ton Koopman.

- Beethoven: Integral de sonates per a piano. Wilhelm Backhaus.

- Satie: obres per a piano.

- Billy Joel: Cold spring harbor.

-Patti Smith: Horses.

- Lluís Llach: Viatge a Itaca.

- Springsteen: The river.

- Maria del Mar Bonet: Collita Pròpia.


Disc que em faria vergonya de trobar

Un cassette que vaig comprar quan feia la mili, no recordo qui cantava o tocava. El recordo horrorós.

Música baixada a l'ordinador

Res. Hi copio els cd's que tinc, o que em passen.

Últim CD comprat

Cantares de vela, de Juan Perro, i unes sonates per a violoncel de Vivaldi.

Darrera música que he escoltat abans d'escriure aquest post

Un recull de guitarra clàssica espanyola.

Coses que escolto que signifiquen quelcom especial per a mi

Música per a piano del primer terç del XIX.

Llibres llegits durant l'any

Pocs, potser quinze o vint. I molts d'altres només fullejats o mig començats.

Llibreria o biblioteca

Llibreria.

Últim llibre llegit

Xinran: A les muntanyes sagrades. Ed.62, 2005.

Què llegeixo aquests dies

Vaig començar la darrera novel.la de Javier Cercas però no ens vam entendre gaire bé, i de moment està aparcada.

Relectura de diferents capítols de la Historia de la Critica del Arte, de L. Venturi.

Cinc llibres que m'han marcat.Ara mateix, diria aquests:

- El dia dels trífids.
- Neruda: Confieso que he vivido.
- Sanchez Ferlosio: Alfanhuí.
- Rilke: Cartes a un jove poeta.
- Nabokov: Contes.


5 bloggers a qui m'agradaria passar aquest meme

Arsvirtualis. Des de la seva serena i subtil discreció.
blog del Manel. Les paraules trobades al cantell del diccionari.
Idril. Sempre amatent, la vida a través de les paraules justes.
Mae. Una vida teixida amb fils de mil colors.
Memoria. Amb la gosadia de l'incert i la certesa de l'encert.